«Hi ha un mercat negre de caps reduÏts, sobretot als EUA»

Més de trenta anys després de la seva publicació, es reedita Els jívaros, caçadors de somnis, un fragment de l'inspirat diari de camp del Dr. J. Mª Fericgla en el seu llarg sojorn amb el poble shuar de l'Alta Amazonía equatoriana. Va ser editat originalment en català en 1994, i poc després va aparèixer en castellà i en altres idiomes.

És cert el mite del bon salvatge?

Sobre això hi ha hagut molta literatura romàntica. És cert, però només en el sentit psicològic, perquè a la selva amazònica hi ha molta violència, entre els mateixos grups ètnics. Tanta violència o més que fora de la selva, però d’altra banda, hi ha molta més netedat d’intencions.

Són violents però de bona fe?

Ha, ha. El gran problema dels occidentals, des de fa tres o quatre segles, és que portem vides sense sentit, on sabem per a què vivim. Aquests pobles més simples, tècnicament més senzills, sí que saben per a què viuen. El simple fet de tenir uns valors i unes normes clars, fa una diferència abismal amb nosaltres. Però no és que siguin angelets del cel, hi ha violència. Ara bé, no hi he vist el nostre nivell d’angoixa, ansietat i desassossec, en definitiva, de neurosi. Són pobles no neuròtics.

Hem perdut de vista que la perfecció no està en mans dels humans, en tot cas és una possibilitat pels déus

No coneixen aquestes coses tan modernes de la depressió i l’ansietat?

No en tenen, no. Tenen altres mals, però aquests no. La neurosi és la pèrdua del sentit de la vida, n’hi ha de molts graus. Els pobles de l’Amazònia no estan neuròtics, perquè tots saben l’objectiu de la seva vida. Tenen els seus valors i es conformen amb el seu destí. Aquella gent riu d’una manera que a occident vam perdre fa un segle i mig, riuen des de l’estómac. Són tan autèntics que es pot confondre amb la imatge del salvatge feliç. Potser la diferència amb nosaltres és que són societats autèntiques.

En quin sentit?

Allà un nen és un nen i es comporta com un nen, no sembla un adult reduït. I els vells són vells, no tracten de dissimular les arrugues ni la pèrdua de les dents, veus un vell i sembla que hagi sigut vell tota la vida, perquè és autèntic. Nosaltres vivim mostrant personalitats fictícies. A occident, des de fa un segle es busca la perfecció, i més ara amb el món digital, que ja és repugnant. Hem perdut de vista que la perfecció no està en mans dels humans, en tot cas és una possibilitat pels déus. Intentar ser perfecte és una font constant d’angoixa i de frustració. El que hem d’intentar els humans és ser íntegres. A les societats simples, la gent és íntegre, no busquen ser perfectes ni guapos un tenir un cos com el dels anuncis.

Què vol dir exactament ser íntegre?

Integritat significa pensar, sentir i actuar en la mateixa direcció. A les societats simples, la gent ho té present. Nosaltres tenim vides fictícies. Quan estic allà -hi tinc un centre- em sento envoltat de gent neta, que parla sincerament i no per quedar bé.

Jung va ser potser el que més a prop d’un xaman va estar, avui un psicòleg equival gairebé a una pallassada

Ens aniria bé viure com ells?

Per descomptat. Si més no, en un cert nivell. Però fugint de romanticismes, perquè, per exemple, hi ha tantes malalties a la selva amazònica com a fora. Ara bé, també són falses altres idees més devastadores com que a la selva tot són infeccions i malestar.

No els falten ni tan sols drogues. Vostè parla sovint de l’ayahuasca.

Tenen moltes més drogues que nosaltres. El que passa és que les utilitzen de manera molt més sàvia. Ningú pren ayahuasca per a divertir-se o per provar, sinó que és una de les diverses substàncies vegetals psicoactives que prenen. M’he convertit en un expert mundial en ayahuasca, de fet, he creat protocols per al seu ús en psicoteràpia occidental.

Quina utilitat té?

Com que aquí encara està en qüestió, vaig muntar un centre a l’Amazònia equatoriana per a fer-hi teràpies amb ayahuasca, hi vaig tres o quatre mesos cada any. El que fa l’ayahuasca és obrir les portes de la percepció. Una cosa que sembla molt simple però en realitat és molt complexa. Quan sortim d’aquest túnel que és l’ego, un pot descobrir la infinitud de la realitat, tots els seus estrats. Un pot explorar la seva vida infantil, que generalment està censurada per la mateixa consciència. Aquests pobles usen l'ayahuasca des de temps immemorials per veure-hi. Per veure d’on ve aquest malestar, com resoldre un problema o fins i tot on hi ha cacera.

El gran problema dels occidentals, des de fa tres o quatre segles, és que portem vides sense sentit, no sabem per a què vivim. Aquests pobles més simples, tècnicament més senzills, sí que saben per a què viuen

Això darrer va més enllà de la ment.

Sembla esotèric, i de fet ho és, però és veritat. En canvi l'ús que es fa aquí de les substàncies psicoactives, sovint és un ús completament infantil. Perquè hem perdut les formes rituals de viure, ens hem quedat perduts i vivint una vida superficial. Cap poble d'aquests perd el temps buscant la perfecció, perquè ja saben que no és possible.

Un occidental, com vostè, què sent el primer cop que la prova?

Al llibre ho explico sense fantasia. La primera vegada que vaig prendre ayahuasca vaig descobrir que la realitat té molts estrats, com diuen moltes grans filosofies o tradicions de pensament, que tot està aquí i ara, que no hi ha un després ni un abans. Vaig veure que el temps és una construcció de l'ego, com es diu en psicologia, i que això és literalment cert.

Déu n’hi do, quina primera vegada.

En posteriors ocasions vaig descobrir el que diuen els nostres físics, que la realitat és pura energia. I que la sensació que tenim de tocar coses, de veure colors, de captar temperatures, tot això només depèn dels nostres sistemes de percepció, però que la realitat és energia, i, per tant, té múltiples dimensions. Fa més de trenta anys que en prenc regularment, uns quants cops cada any. Tampoc és que sigui una addicció, si passo tres mesos sense prendre’n, no en tinc cap afany.

L'ús que es fa aquí de les substàncies psicoactives, sovint és un ús completament infantil. Perquè hem perdut les formes rituals de viure

Al revés del que passa amb les drogues que coneixem a occident?

La diferència amb les drogues, és que es prenen per tapar pors interiors. Totes les addiccions surten quan algú pensa que no pot aguantar més i vol fugir d'aquell dolor. Al revés d'això, l'ayahuasca el que fa és obrir. En lloc de fugir d’un mateix, s'obren les portes de la percepció i un es mira cap a dintre. Si s’aprèn a usar, l’ayahuasca servirà precisament per a resoldre addicions.

Als jívaros els ha fet mal la caricatura de reductors de caps?

És que és veritat. De fet, ells no s’identifiquen com a jívaros, per ells és un mot ofensiu, ells es diuen shuars. Però això de reduir caps no els ofèn, realment es feia i encara tots saben com fer-ho, no fa tantes dècades que es practicava. A principis del mil·lenni actual va haver-hi una guerra entre Equador i Perú que va durar dos mesos, i es va lliurar en territori shuar. I com que hi ha un mercat negre de caps reduïts, sobretot als EUA, els va faltar temps per agafar cadàvers de soldats, d’un costat i altre, decapitar-los, reduir el cap, i vendre’l al mercat negre.

N’hi han regalat algun, a vostè?

No, no.

Creu en els xamans?

És clar que hi crec. És com si em digués «creu en l'enamorament?» o «creu en les balenes?» Els xamans, és clar que existeixen. Una altra cosa és que també n’hi ha una imatge molt idealitzada. Un xaman és un home vident, és un home que ha desenvolupat els sentits, i es dedica a restaurar l'harmonia. Cada grup ètnic té els seus especialistes en connectar-nos amb nosaltres, a restablir-nos l’harmonia amb la vida. Nosaltres tenim els psicòlegs, tot i que desgraciadament n’hi ha ben pocs que tinguin aquesta profunditat. Jung va ser potser el que més a prop d’un xaman va estar, avui un psicòleg equival gairebé a una pallassada.

Subscriu-te per seguir llegint