Desnonada amb una filla de 10 anys: “Mare, quan tindrem un pis?”

Els desnonaments continuen sent una de les cares més dures de la crisi de l’habitatge a Espanya. El CGPJ va registrar 27.564 desnonaments el 2024, un 3,4% més que l’any anterior, i tres de cada quatre van estar vinculats a procediments de la Llei d’Arrendaments Urbans, és a dir, sobretot a impagaments del lloguer. En el primer trimestre del 2025, el patró es va repetir: es van practicar 7.334 desnonaments i gairebé el 77% van tornar a estar relacionats amb el lloguer. Catalunya encapçala aquestes xifres i, a Girona, la pressió residencial també és evident: tota la ciutat està declarada zona de mercat residencial tensat i l’Ajuntament manté ajuts per pagar el lloguer per prevenir l’exclusió social residencial.

Una notificació a la porta i una nena sense casa

La protagonista d’aquesta història, veïna d’O Porriño (Galícia), va tornar de la feina amb la seva filla de 10 anys i es va trobar a la porta de casa una notificació judicial de desnonament. El pany ja havia estat canviat. La dona explica que l’exparella, que tenia el contracte al seu nom, havia deixat de pagar els 425 euros de lloguer sense avisar-la. Des d’aquell moment, mare i filla han anat dormint entre casa d’una mare de l’escola i la de la germana d’aquesta, fins que han trobat una habitació en una pensió del municipi per 450 euros al mes.

La dona, que havia arribat de Barcelona fa sis anys i que ara treballa a mitja jornada, assegura que després de la separació van pactar que ella es quedava la custòdia de la nena i que ell assumiria el lloguer. “Vam quedar que la custòdia de la nena era per a mi i que ell pagava els 425 euros del lloguer del pis”, recorda. També va intentar formalitzar un conveni amb advocat, però l’home no el va arribar a ratificar al jutjat. Quan va descobrir el que havia passat, la seva sensació va ser frustrant: “Anar a treballar a les vuit del matí, tornar a les dues i no tenir casa és molt fort”.

L’impacte en la infància i en la salut mental

El cas no és només un problema de lloguer o de papers. És també una sacsejada emocional per a una nena que veu com la seva rutina s’esfondra de cop. Segons UNICEF, la salut mental dels infants està fortament condicionada pels seus entorns de vida i pels factors socials que els envolten; i la mateixa organització recorda que un habitatge segur i adequat és essencial per a la salut, el desenvolupament i la protecció dels infants. L’OMS, a més, insisteix que l’habitatge és un determinant clau de la salut.

En aquest cas, els símptomes ja són visibles. La mare diu que la petita “està molt enganxada a mi, no em deixa sola”, que dorm malament, està cansada i a l’escola es mostra “molt pensativa, molt preocupada”. És una infància travessada per la incertesa, per la pèrdua de la llar i per la por de no saber què passarà demà. I la mare tampoc no en surt indemne: continua en estat de “xoc”, sense xarxa familiar a Galícia i sostenint sola una situació límit. Mentrestant, l’Ajuntament estudia ajudes econòmiques per cobrir part del cost del nou allotjament, en un mercat residencial cada cop més saturat. Entre caixes, trasllats i nits fora de casa, la pregunta de la nena resumeix tota la ferida: “Mare, quan tindrem un pis?”