Viure amb 1.000 euros al mes: la jubilació que obliga a comptar cada cèntim

Arribar a final de mes amb una pensió que amb prou feines supera els 1.000 euros s’ha convertit en un exercici de resistència per a molts jubilats. En un context marcat pels preus desorbitats dels productes bàsics, l’augment del cost de l’habitatge, les hipoteques, els rebuts de llum i gas i la despesa en benzina, moltes persones grans es veuen obligades a retallar en tot allò que no sigui imprescindible. La realitat és que, tot i les darreres revaloritzacions, hi ha pensions que continuen quedant curtes davant l’augment generalitzat del cost de la vida.

Una pensió que no dona marge

Aquest és el cas de l’Antonio, un pensionista que cobra “uns 1.000 euros”, fins i tot una mica menys, i que explica sense embuts com és viure pendent de cada despesa: mira ofertes al supermercat per estalviar en la compra mensual, ha optat per comprar-se un calefactor d’aire per reduir la factura energètica i revisa amb lupa el consum domèstic. “Amb la pensió cal fer matemàtiques”, resumeix. També admet que la major part dels diners se’n van en el menjar: “El menjar normal i corrent, no ens passem en res”.

L’Antonio explica que l’última pujada de les pensions va ser rebuda amb alleujament, però considera que continua sent insuficient. “L’última pujada ens va donar una alegria”, diu, tot i afegir que les quantitats continuen quedant lluny del que caldria per viure amb una mica de marge. Un dels exemples més clars és la despesa energètica. Segons relata, l’últim rebut de llum i gas va ser de 220 euros, però n’havia arribat a pagar un altre de 410 euros, una xifra que desquadra qualsevol economia domèstica tan ajustada.

La precarietat no només es nota dins de casa. També condiciona completament l’oci i la vida social. L’Antonio es troba sovint amb els amics per jugar a cartes, però fins i tot aquí la norma és clara: “Que cadascú es pagui el seu”. No hi ha diners per a extres. I encara menys per a capricis. Ho resumeix amb una altra frase que retrata perfectament la situació de molts pensionistes: li agradaria viatjar, però ho considera “un luxe” fora del seu abast. “La meva pensió no dona per a tant”, conclou. En aquesta idea hi ha condensada una realitat cada cop més estesa: la de persones grans que han d’ajustar cada despesa en un país on els ingressos no sempre evolucionen al mateix ritme que els preus.