Maria Lluïsa Ferrerós, psicòloga: «Els adolescents demanen medicació perquè s’autodiagnostiquen ansietat o TOC després de veure-ho a les xarxes»

La psicòloga infantojuvenil Maria Luisa Ferrerós comença a estar acostumada que els joves entrin a la consulta demanant medicació perquè estan convençuts que pateixen un trastorn mental. «Ho he vist a les xarxes», asseguren. Alarmada pel desconeixement de molts adolescents sobre la salut emocional i psicològica, Ferrerós demana a famílies i escoles que ensenyin a filtrar la informació perquè els nois i les noies «no s’empassin» el primer que veuen en plataformes com TikTok o YouTube. Especialitzada en Neuropsicologia i Psicologia forense i professora a la Universitat Abat Oliba, Ferrerós és autora d’Ahuyenta tus fantasmas (BoldLetters), un manual adreçat als adolescents amb informació sobre ansietat, preocupacions, por, fòbies i idees obsessives.

Tenir nervis abans d’un examen és perfectament normal, però quan l’ansietat es converteix en un problema?

Quan no és estrès positiu, una activació del cervell que et porta a estudiar per a aquell examen. El problema és que tots els nanos miren TikTok i YouTube i es convencen que pateixen ansietat perquè identifiquen determinats símptomes com a negatius.

No són precisament agradables.

Tenir taquicàrdia o respirar de pressa vol dir que estàs en alerta, però pot ser positiu. El problema és quan aquests símptomes et paralitzen i t’impedeixen fer una vida normal. Tothom associa l’ansietat a una cosa negativa, així que ens bloquegem i entrem en pànic. Tanmateix, només es converteix en una cosa patològica si t’inhabilita per al dia a dia.

"La ansietat només es converteix en una cosa patològica si ens inhabilita per fer vida normal"

Per què és tan important que els nostres fills tinguin bones fonts d’informació sanitària?

Tots els nanos et diuen ara: «És així perquè ho he vist a les xarxes». Creuen que són veritats irrefutables. Fa uns dies, era a consulta amb una nena de 15 anys que pateix problemes d’autoestima i vam acabar parlant de J.K. Rowling i de la gordofòbia. «Rowling és gordofòbica», em va deixar anar.

D’on havia tret aquesta conclusió?

Li vaig preguntar per què ho deia i em va contestar que ho havia vist en una plataforma. És mentida: l’autora de Harry Potter no ha dit mai res d’això. El problema és que ningú els explica si la informació que veuen és real o no. L’escola no està ensenyant a tenir criteri i a filtrar la informació. Les xarxes socials han fet que els menors siguin passius: només reben informació i se l’empassen.

És tan greu?

M’arriben molts nanos a la consulta que em deixen anar: «Tinc TOC, medica’m». Em diuen que ho han mirat a les xarxes i que compleixen tots els requisits del trastorn obsessiu compulsiu. O m’expliquen que pateixen TDA (trastorn per dèficit d’atenció) o pensaments intrusius i que volen pastilles per tractar-se.

Per començar, desconeixen que els psicòlegs no recepten ni mediquen.

-No saben ni això. El tema és que ells identifiquen que tenen un trastorn i ho associen a malaltia i a medicació. Les persones obsessives no es curen: poden desenvolupar estratègies per conviure-hi, però no hi ha cap pastilla que ho curi. És tremendo continuar lluitant per això; fa anys que faig xerrades en centres educatius i m’he adonat que, si no hi anem directament, la informació no els arriba.

"Dir que vas a teràpia és una prova de valentia"

Ofereixes un consell al teu llibre que és vàlid no només per als adolescents sinó també per a les famílies: acceptar la imperfecció. Com ho fem?

Et contesto amb una altra pregunta: qui decideix qui és perfecte i qui no? A la vida es tracta d’acceptar el que et toca i treure’n profit. Els desordres se superen, és una qüestió d’entrenament mental i de relativitzar les coses. D’aquesta manera entens que no has de ser una mare perfecta. L’important és que t’estimis i que estiguis més o menys contenta amb la teva vida. Tinc un pacient amb TOC que sempre em diu que la seva manera de ser el beneficia en alguns aspectes de la vida.

Quins?

Ser perfeccionista i meticulosa és estupend per a segons quines feines. Per exemple, en una oficina de comptabilitat o en un laboratori. Ara bé, per a les relacions personals és més complicat perquè ets més rígida. Per això t’has de conèixer i acceptar.

Un TOC o una fòbia diagnosticats per un professional necessiten sempre ajuda psicològica?

Sí, són desordres i requereixen un treball d’acceptació. En les fòbies, es desenvolupa por a la por, que és una cosa força inhabilitant. El més important és diagnosticar bé i saber-ne la causa. Els mateixos símptomes no sempre responen al mateix origen. El TOC té un tractament més fàcil que les fòbies. L’agorafòbia, per exemple, és la por als espais oberts, a allunyar-te de la teva closca, de casa, del teu espai segur. Això és una cosa que està afectant molt els adolescents. Els «nens cargol» del Japó no surten de la seva habitació. Són casos extrems.

Com pot una família trobar un bon professional de la salut mental?

Fer-ho a Google és perillós. Jo sempre aconsello recórrer a portals científics, com Doctoralia o Top Doctors, on només hi ha professionals titulats. També es pot anar a un hospital o a una clínica pública o privada.

Segons un informe recent de la FAD, més de set de cada deu joves que pateixen un problema de salut mental no busquen ajuda professional. El principal motiu és el cost econòmic, seguit de no considerar greu el trastorn i la vergonya.

Moltes mútues tenen ara serveis psicològics a preus competitius. T’has de plantejar si és més important el gimnàs o la salut mental. Tenir problemes de salut mental no ha de fer vergonya a ningú. No cal estar boig per anar al psicòleg. Al contrari: dir que vas a teràpia és una prova de valentia.

Subscriu-te per seguir llegint