Ascensor al bloc? El detall legal que pot encallar l’obra i acabar als tribunals

Instal·lar un ascensor en una comunitat de propietaris és una de les decisions que més millora la vida diària dels veïns, però també una de les que genera més conflictes. El problema acostuma a aparèixer quan no queda clar si l’obra és obligatòria, si cal sotmetre-la a votació o com s’han de repartir les despeses. La Llei de Propietat Horitzontal preveu escenaris diferents i fixa les regles que han de seguir les comunitats per evitar impugnacions, desacords i plets.

La clau és distingir bé en quin supòsit es troba cada edifici. La norma estableix que hi ha casos en què la instal·lació s’ha de fer sense votació prèvia, i d’altres en què només pot tirar endavant si obté una majoria concreta. També regula què passa quan el cost supera un determinat límit i quins elements convé deixar ben lligats perquè la reforma no acabi judicialitzada.

Quan l’ascensor és obligatori i no s’ha de votar

L’article 10.1.b de la Llei de Propietat Horitzontal estableix que la instal·lació de l’ascensor és obligatòria quan la demana un propietari en l’habitatge del qual visquin, treballin o prestin serveis voluntaris persones amb discapacitat o majors de 70 anys. En aquest escenari, la comunitat no ho ha de sotmetre a votació perquè la llei ja imposa l’execució de l’obra.

Ara bé, aquesta obligatorietat automàtica té un límit econòmic. L’import anual que repercuteix l’obra a cada propietari, un cop descomptades les subvencions o ajudes públiques, no pot superar l’equivalent a dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes. Si el cost passa d’aquest topall, la instal·lació continua sent obligatòria, però la diferència l’ha d’assumir qui l’ha sol·licitada.

Quan no és obligatori i s’ha de sotmetre a votació

Si no es dona aquest supòsit —és a dir, si no hi ha cap sol·licitud vinculada a persones amb discapacitat o majors de 70 anys—, la instal·lació es pot aprovar igualment, però ja no de manera automàtica. En aquest cas entra en joc l’article 17.2 de la Llei de Propietat Horitzontal.

Aquest precepte exigeix la coneguda com a doble majoria: cal el vot favorable de la majoria dels propietaris i, al mateix temps, que aquests representin la majoria de les quotes de participació. Si s’assoleix aquesta doble majoria, l’acord obliga tots els veïns a pagar, sense excepcions, encara que el cost superi les dotze mensualitats ordinàries. La llei també permet que aquestes obres es facin encara que comportin modificar el títol constitutiu o els estatuts de la comunitat.

Com funciona el repartiment de despeses

Una de les qüestions que més friccions provoca és qui ha de pagar i en quin moment. La norma recull que les derrames corresponen a qui sigui propietari quan aquestes siguin exigibles. Aquest punt és especialment rellevant en operacions de compravenda, perquè pot haver-hi canvis de titularitat mentre la reforma està en marxa o encara pendent de cobrament.

Per això és important que la comunitat concreti bé el calendari de pagaments, l’abast de l’obra i el sistema de finançament abans d’iniciar els treballs. Com més detallat sigui l’acord, menys marge hi haurà per a reclamacions posteriors.

Com evitar que l’obra acabi als tribunals

Per minimitzar el risc de conflicte, la comunitat ha d’assegurar-se que la instal·lació no compromet la seguretat estructural de l’edifici ni perjudica drets d’altres propietaris. A més, els veïns han d’estar informats prèviament i l’acord ha de quedar perfectament documentat.

És recomanable que l’acta de la junta inclogui el recompte exacte de vots i quotes, diversos pressupostos comparats i informes tècnics que justifiquin la necessitat o la viabilitat de l’obra. Si apareixen discrepàncies sobre el tipus d’instal·lació o la seva conveniència, la junta té capacitat per decidir, però els afectats poden recórrer a un dictamen tècnic o a un arbitratge abans d’arribar a la via judicial. En aquesta mena de reformes, el que sovint evita els tribunals no és només tenir raó, sinó deixar-la ben escrita des del primer dia.