Laura Morán sacseja el debat sexual: “Sense plaer, respecte i consentiment, l’educació queda coixa”

La psicòloga, sexòloga, terapeuta familiar i de parella i divulgadora científica Laura Morán, autora del llibre Orgas(mitos), defensa una idea clara: l’educació afectivosexual no pot limitar-se a evitar embarassos no desitjats i infeccions de transmissió sexual. A parer seu, el gran error de fons és haver reduït la sexualitat a la genitalitat i, encara més, al perill. Morán sosté que parlar de sexe és parlar també d’autoconeixement, autoestima, salut, benestar, consentiment, respecte i drets sexuals. I alerta que començar a fer-ho a l’adolescència és arribar tard: el relat sobre el cos, el plaer i els límits hauria d’entrar molt abans a casa i a l’escola.

La divulgadora també posa el focus en la desigualtat amb què encara s’ensenya la sexualitat. Critica que el clítoris continuï absent o arraconat en molts llibres de text i que, quan es parla del cos femení, massa sovint el relat giri entorn de la menstruació, el dolor o la reproducció, mentre el cos masculí queda més fàcilment vinculat al plaer. Per a Morán, aquesta mirada transmet als joves una idea esbiaixada del sexe i castiga especialment la vivència femenina del desig. La seva tesi és que una bona educació sexual hauria d’explicar el cos amb naturalitat, assumir la diversitat de pràctiques i identitats i treure de l’ombra qüestions que massa generacions han après amb culpa, vergonya o silenci.

Escola, institut i família: on falla l’educació sexual

Morán defensa que la responsabilitat no pot recaure només en les famílies ni només en els centres educatius. Segons la sexòloga, molts pares i mares tampoc no han rebut una educació basada en el plaer, el respecte i la comunicació, sinó en missatges de por i prohibició. Això fa que, quan arriba el moment de parlar amb els fills, sovint només apareguin advertiments sobre riscos, però no converses sobre desig, límits, consentiment o benestar. El resultat és que molts adolescents creixen amb informació fragmentària i amb la sensació que el sexe és o bé perillós o bé tabú.

Per això reclama una educació afectivosexual continuada, adaptada a cada edat i present tant a l’escola com a l’institut. No es tracta, diu, d’incitar ningú a fer res, sinó de donar eines perquè els menors entenguin el seu cos, sàpiguen posar límits, respectin els dels altres i no construeixin la seva mirada sexual només a partir de la pornografia. En aquest model, també és clau normalitzar l’exploració del cos, combatre mites sobre la masturbació i explicar que el consentiment no és un detall, sinó la base de qualsevol relació sana.

El porno, l’aula paral·lela que educa malament

És en aquest punt on Morán veu un dels grans problemes actuals. L’accés precoç al porno s’ha convertit, de facto, en una escola sexual paral·lela per a molts menors. La sexòloga no centra el debat només en la prohibició, sinó en la manca d’acompanyament. Considera que la pornografia, per si sola, no és el problema principal; el risc apareix quan els adolescents la consumeixen sense eines per interpretar-la. Llavors, allò que hi veuen —escenes extremes, insults a les dones, estirades de cabells, pràctiques sense context afectiu i una visió molt coitocentrista del sexe— pot acabar convertint-se en model.

Morán adverteix que aquest consum condiciona l’excitació i ajuda a fixar què es considera eròtic, sobretot en cervells encara en construcció. Això pot tenir conseqüències després en les relacions entre menors i també en la vida adulta: nois i noies que reprodueixen conductes apreses a la pantalla sense preguntar-se si realment les volen, si l’altra persona les desitja o si allò que veuen és pura ficció. Per això insisteix que l’única resposta eficaç és més educació sexual, més conversa i més sentit crític. Cal explicar als joves que el porno no és un manual de relacions reals, que moltes de les escenes responen a una fantasia audiovisual i que el sexe fora de la pantalla ha de passar sempre pel respecte, el consentiment i la comunicació.