L’esbarjo a debat: mitja hora de pati no garanteix ni 20 minuts reals de desconnexió

Els alumnes no sempre disposen dels 30 minuts íntegres de pati que marca l’horari. Entre baixar escales, esmorzar i recollir el material de joc abans de tornar a classe, el temps real de desconnexió quedava reduït, en el cas de l’escola Sagarra de Barcelona, a només 20 minuts efectius. Aquesta és la constatació que va fer l’alumnat del centre, que va acabar impulsant un canvi en l’organització escolar per guanyar una estona de descans real.

La reclamació va néixer al Consell d’Infants de l’escola Sagarra i va arribar fins al claustre, que va acabar acceptant la proposta. Els alumnes defensaven que, si una part important de l’estona es consumia en desplaçaments, esmorzar i logística, en realitat no tenien prou marge per jugar, moure’s o simplement desconnectar. El centre va assumir aquest argument i va ampliar el pati en 10 minuts, de manera que ara comença a les 10.25 i s’allarga fins a les 11.05. La directora, Maria Pujol, ho justifica amb una idea clara: «El pati és un espai d’aprenentatge més de l’escola».

Per què es va acceptar la proposta

L’equip docent i la direcció van avalar el canvi perquè entenen que el temps d’esbarjo no és un temps mort, sinó una peça més del projecte educatiu. Al centre sostenen que al pati els infants no només juguen, sinó que també es relacionen, es relaxen, fan amistats, es mouen i imaginen. Per això van considerar raonable la queixa dels alumnes, que demanaven tenir mitja hora real per jugar i no pas un descans teòric que, a la pràctica, quedava escapçat.

La sociòloga Elena Sintes, cap de projectes de la Fundació Bofill, reforça aquesta mirada i defensa que «l’hora del pati és un temps educatiu i és un temps important, clau en termes de benestar, d’autoregulació, de clima...» i que cal entendre «que el pati no és un temps perdut». També subratlla que no només importa la durada, sinó la qualitat del que s’hi ofereix: «Hi ha nens que necessiten moure’s, d’altres parlar, socialitzar, compartir, i n’hi ha que necessiten tranquil·litat, soledat, una biblioteca oberta, un espai on ser... que es donin diverses opcions és bàsic, tan important com el temps». Sobre el cas concret del Sagarra, valora especialment que l’augment del temps de pati hagi sorgit de la participació infantil i d’un acord entre alumnes i docents.

Un debat obert dins i fora de l’escola

La presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Mar Hurtado, també veu amb bons ulls la iniciativa i posa el focus en com s’interpreta el pati des de l’escola. «Si ho entens així, 30 minuts és el mínim», afirma, després de recordar que no és el mateix veure l’esbarjo com una pausa perquè el professorat faci un cafè que considerar-lo un espai on els infants també aprenen, es relacionen i es relaxen. Hurtado hi afegeix una crítica al model horari tradicional: «Fraccionem de manera rígida el temps a l’escola en lloc de tenir en compte que els alumnes aprenen de manera global». I insisteix que «cal repensar l’organització del temps dins de l’escola».

Des de les famílies, la directora de l’aFFaC, Lidón Gasull, coincideix que els 30 minuts són pocs i denuncia la «descompensació» entre un matí amb poca desconnexió i una pausa de migdia massa llarga. «És molt poc temps de desconnexió durant el temps lectiu del matí i, en canvi, durant la franja de migdia és un temps massa llarg i això no ens està ajudant», assenyala. També remarca una altra demanda dels infants: «Una de les coses que els nens més reivindiquen és un temps seu, per poder fer el que els doni la gana, sense que els estiguin sempre fent propostes». En la mateixa línia, la peça recull la frase de l’expert en horaris escolars Daniel Gabaldón: «Castigar un nen sense pati és com deixar-lo sense dormir o sense menjar».

El debat, en tot cas, continua obert. Els partidaris d’allargar el pati escolar sostenen que més temps i més qualitat en l’esbarjo milloren el benestar, l’autoregulació i fins i tot el rendiment acadèmic. Els qui reclamen una revisió més profunda del model van encara més enllà i posen en qüestió la rigidesa dels horaris escolars. El cas del Sagarra no tanca la discussió, però sí que deixa una idea potent sobre la taula: si els infants només tenen 20 minuts reals per desconnectar, potser el debat no és si 30 minuts són suficients, sinó si l’escola està pensada de debò a la seva mida.