«El meu pare era el capellà i la meva mare cantava a la coral»

A Memòries d’un capellà apòstata, Joan Vinyes (Anglès, 1918- Barcelona, 2009) relata la seva vida, la d’un religiós que va exercir sobretot a l’Escala i que un bon dia va penjar els hàbits i va formar una família. Un dels tres fills d’aquell matrimoni, Josep Maria, és qui, a partir de l’extensa biblioteca, documents, cartes i altres escrits que els va llegar, ha elaborat el llibre de memòries que presentarà a Anglès el 9 de juliol i que ja va presentar a l’Escala a final de març.

Quan de petit li preguntaven a què es dedicava el seu pare, responia que era capellà?

No, perquè quan nosaltres vam descobrir que el pare havia estat capellà, ens va dir que no ho diguéssim a ningú. Nosaltres només sabíem que no estàvem batejats i que no havíem fet la comunió.

Ho van descobrir vostès, els tres germans? De quina manera?

El meu germà bessó un dia es va enfilar a l’últim prestatge de la biblioteca que teníem a casa, i va agafar uns àlbums de fotografies. Allà hi va veure un senyor vestit amb sotana que s’assemblava al pare. I li va preguntar a la mare qui era aquell senyor. La meva mare, doncs, va començar a dir «Ai, Joan! Ai, Joan!» al pare, i ens van explicar la veritat. Aquell senyor era ell.

Quan vam descobrir que el pare havia estat capellà, ens va dir que no ho diguéssim a ningú

No volia dir-ho perquè se n’avergonyia?

No, no, suposo que per no donar gaires explicacions. A mi també m’ha costat molt anar-ho dient a la gent. Quan era algú amb qui tenia confiança, els ho deia, però si no, no. El meu pare ho mantenia en l’esfera privada. No se n’amagava, però preferia no dir-ho i evitar donar explicacions.

Com era la vida de família a casa d’un excapellà?

Totalment normal i corrent. Els fets que van passar amb el meu pare van ser abans que jo nasqués. El meu pare feia una vida normal d’un redactor i traductor d’editorial. L’únic que nosaltres podíem notar és que no fèiem una vida com els altres catòlics. Durant un temps vam seguir el protestantisme a les esglésies evangèliques, però no anàvem a missa ni participàvem en altres actes. Era tot normal.

A més de deixar el sacerdoci, no volia que s’apliqués res de la religió a la família?

El meu pare va tallar amb l’Església catòlica. Pensi que això va passar en època preconciliar, quan no hi havia manera de deixar el catolicisme, i menys a l’estat espanyol. Va ser a partir del Concili Vaticà II del 1962-65, que l’església va ser més permissiva amb la secularització dels capellans. El meu pare fins i tot va patir perquè el fet de deixar-ho no fos entès. Li hauria agradat deixar-ho d’una manera natural, però va veure que era impossible.

Què va decidir fer?

Va optar per fer un trencament, com un cop de puny a la taula i dir prou. Així quedaria públic i notori que renunciava al catolicisme i que en paral·lel s’acollia a l’Església evangèlica, que en aquell moment era molt més oberta i li permetia mantenir una vida de casat amb la meva mare.

Com va ser el cop de puny?

Dir-ho a missa, a l’Escala.

El meu pare va dir 'jo, si estimo una dona, l’estimo, i vull que tothom ho sàpiga, i vull viure així, en parella'

No fotem!

Sí, sí. El meu pare primer va voler fer un acte notarial privat amb el notari de l’Escala, però aquest li va dir que ell no podia certificar coses que anessin contra la moral. I llavors el meu pare va pensar com podia fer que allò fos un acte realment oficial i vist. L’únic que se li va acudir és fer-ho públic. Així que va decidir fer una proclamació pública d’apostasia a l’església de l’Escala.

Els feligresos devien quedar acollonits.

Van quedar parats, però a més a més em sembla que alguns ni ho van arribar a entendre (riu). Crec que va ser una cosa tan insòlita que la gent no se’n va fer prou càrrec.

Devien pensar que era una paràbola. Els capellans, ja se sap, parlen rar...

El cas és que la missa no es va arribar a fer. No va ni començar, va ser el primer que va dir. Va quedar penjat, aquella missa.

Va ser només per amor, que va deixar el sacerdoci?

Es van reunir moltes causes. El fet que s’enamorés va ser el pas definitiu per a fer aquest trencament. Ara bé, també és cert que el meu pare va quedar desenganyat del paper de l’Església durant el franquisme. Pel que fa al tema de la sexualitat i de l’amor, ell entenia que l’Església tenia un punt d’hipocresia. O més aviat, força hipocresia. En el llibre s’explica que hi havia molts capellans que s’havien compromès a seguir el vot de castedat o de celibat, i no ho complien. El meu pare va dir «jo no ho puc acceptar. Jo, si estimo una dona, l’estimo, i vull que tothom ho sàpiga, i vull viure així, en parella». I tot això el va portar a deixar l’Església. No estava a gust amb aquesta Església catòlica - estem parlant d’una Església molt concreta, en un període de temps molt determinat- i comença a interessar-se pels protestants, quina Església protestant seria la que més se li ajustaria, i decideix fer el pas.

L’Església i el franquisme anaven de bracet, no hi havia una separació. El meu pare, a Girona, va veure com en Franco entrava sota pal·li a la catedral. Això el va remoure, el va remoure molt,

Una xafarderia, ja em perdonarà: com va conèixer la que seria la seva esposa?

El meu pare feia moltes activitats a l’Escala, el poble on era el capellà. Va tenir una vida cultural força intensa. Una de les activitats era dirigir la coral que es va crear en aquell moment, Oreig de Mar. La meva mare era una cantaire de la coral, i en fi, de mica en mica, d’assaig en assaig, etcètera, es va crear un vincle, i es van enamorar.

Com vivia la relació de l’Església amb el franquisme?

L’Església i el franquisme anaven de bracet, no hi havia una separació. El meu pare, a Girona, va veure com en Franco entrava sota pal·li a la catedral. Això el va remoure, el va remoure molt, ell considerava que això no podia ser. De mica en mica, el meu pare s’anava assabentant de coses que no li agradaven. Era fill d’una família molt catòlica, però també era una família catalanista. Un referent del pare eren el Carrasco i Formiguera. El pare deia: com a catòlic, jo no era bon català. I com a català, jo no era bon espanyol. Aquesta és una reflexió molt de l’època de la guerra.

I després de la guerra?

La represa de la normalitat després de la guerra va ser dura, i va conèixer les situacions dels presos, va saber de certes revenges, etcètera, tot de coses que no l’acabaven de satisfer. Ell pensava que l’Església havia de ser més neutral i més implicada amb els presos i amb tothom. Per ell, els cristians havien de ser així.

Van intentar que se’l declarés boig i internar-lo en un manicomi

Quina va ser la reacció del poder quan el seu pare va anunciar que deixava l’Església?

Van intentar que se’l declarés boig i internar-lo en un manicomi.

Déu n’hi do.

Quan el qual el meu pare va fer el pas, els elements més integristes de l’Església van considerar que era un acte mancat de raciocini. El meu pare va prendre la decisió totalment conscient del que feia, però els elements més integristes insistien que s’havia tornat boig. Llavors, durant una llarga temporada el van obligar a fer proves, anar al psiquiatre.... Al final, es va saber que fins i tot hi havia una conxorxa per internar-lo en un manicomi. El que no sabem és si pretenien tancar-lo de per vida o simplement fer-li un reciclatge espiritual. El fet és que s’estava orquestrant internar-lo. Per això va donar un cop de força dient que plegava i que ho feia conscientment. En una carta dirigida al bisbe Cartañà, li deia que era un acte totalment conscient i que s’abstinguessin de dur a terme repressions o d’intentar convèncer-lo.

Està orgullós de ser fill d’un capellà?

No, jo estic orgullós del que va fer, d’aquest acte de valentia. I ja que ell no es va poder explicar en vida, els fills hem decidit fer-ho.

Subscriu-te per seguir llegint