El mòbil ja no és només una pantalla: el risc que preocupa pares, escoles i governs

Els mòbils i les xarxes socials s’han convertit en una de les grans preocupacions de les famílies. El problema ja no és només quantes hores passen els nens i adolescents davant d’una pantalla, sinó que hi troben, qui contacta amb ells, com els condicionen els algoritmes i fins a quin punt això afecta el son, l’autoestima, la concentració, la salut mental i les relacions socials. El projecte de llei espanyol sobre menors i entorns digitals assenyala riscos com els danys psicològics i emocionals, la desinformació, el ciberassetjament, l’explotació i els abusos de menors.

La resposta més instintiva ha estat prohibir. Retirar el mòbil, bloquejar aplicacions, revisar missatges o imposar filtres. Però la ciència avisa que aquesta via pot quedar curta. Un article publicat a Science per Sandra Cortesi i Urs Gasser defensa que la seguretat digital infantil no s’ha de construir només amb vetos, sinó amb disseny, acompanyament i responsabilitat de les plataformes. Segons el treball, les restriccions generals sovint erosionen la confiança dels menors i fan que l’ús de la tecnologia es desplaci cap a espais més amagats.

Què estan fent els governs davant el problema?

A Espanya, el Govern central ha anunciat mesures per endurir el control de les plataformes, entre les quals hi ha la prohibició d’accés a les xarxes socials per als menors de 16 anys, amb sistemes efectius de verificació d’edat. També planteja responsabilitzar legalment els directius de les plataformes si no retiren continguts il·legals o d’odi, i tipificar com a delicte la manipulació d’algoritmes per amplificar contingut il·legal.

El mateix Executiu ha impulsat una llei de protecció dels menors en entorns digitals que preveu que els dispositius incorporin control parental gratuït, accessible i activat per defecte en la configuració inicial. També regula les caixes de recompensa dels videojocs, les anomenades loot boxes, pel risc que poden tenir per als menors quan funcionen de manera semblant als jocs d’atzar.

A Catalunya, el Govern també ha actuat dins les escoles. El Departament d’Educació va fixar instruccions perquè el mòbil quedi fora de les aules a infantil, primària i ESO, amb restricció absoluta a infantil i primària i ús només justificat pedagògicament a secundària. L’objectiu és reduir distraccions, millorar la convivència i evitar que el telèfon mòbil interfereixi en l’aprenentatge.

La Unió Europea, per la seva banda, treballa amb la Llei de Serveis Digitals per exigir a les plataformes mesures proporcionades de privacitat, seguretat i protecció dels menors. La Comissió Europea ha publicat directrius sobre verificació d’edat, comptes privats per defecte, limitació de la geolocalització, controls sobre continguts per a adults i mesures contra el ciberassetjament i els dissenys addictius.

El gran debat és que prohibir no sempre resol el problema. Pot reduir l’exposició en alguns espais, però no ensenya a identificar una estafa, a demanar ajuda davant un cas de grooming, a no compartir una imatge íntima, a detectar un contingut manipulat amb intel·ligència artificial o a resistir la pressió d’un grup. Per això, els experts insisteixen que la responsabilitat dels pares no és només posar límits, sinó acompanyar. Vol dir parlar, pactar normes, donar exemple amb el mateix ús del mòbil i crear un clima en què el menor pugui explicar què li ha passat sense por de ser castigat.

La hipervigilància també pot girar-se en contra. Llegir missatges privats, instal·lar aplicacions espia o bloquejar sense explicar pot tranquil·litzar els adults, però pot fer que els adolescents se sentin perseguits i busquin comptes alternatius, dispositius d’amics o formes de saltar-se els controls. El risc és que s’allunyin dels pares just quan més els necessiten. La seguretat real no surt de convertir la família en una policia digital, sinó de construir confiança.

Els quatre pilars que proposa la recerca per a una criança digital segura són:

1. Confiança i autonomia gradual: configurar privacitat, temps d’ús i límits amb els fills, no només imposar-los.
2. Facilitar la petició d’ajuda: normalitzar que expliquin casos de ciberassetjament, xantatge, contactes estranys o continguts violents sense por al càstig.
3. Suport en temps real: utilitzar avisos, filtres intel·ligents i eines que actuïn en el moment del risc, com difuminar imatges explícites o recomanar pauses.
4. Educació participativa: integrar la seguretat digital en el dia a dia, a casa i a l’escola, escoltant també els infants i adolescents.

La conclusió és incòmoda: el mòbil no desapareixerà de la vida dels menors. Per això, la solució no pot ser només treure’l de les mans, sinó canviar les regles del joc. Calen lleis, plataformes obligades a protegir, escoles amb criteris clars i famílies presents. Prohibir pot apagar el soroll durant unes hores; educar i regular bé és l’única manera d’evitar que el perill continuï dins la butxaca.