«Jo no romantitzo el pagès, no aniria a viure en un poble perdut»

El banyolí Jordi Nierga acaba de publicar Esquelles, un llibre on -amb fotografies de Martí Albesa-, presenta catorze retrats-crònica realitzats per tot Catalunya, que mostren diverses maneres d’entendre la ramaderia i l’ofici de pastor, reivindicant un model de pagesia que avui va contracorrent. Nierga presentarà Esquelles el 9 de maig a Mollet de Peralada (Fira de la Transhumància, 17:30 h), el 23 a Olot (Espai Cràter, 18h) i el 30 a Sant Andreu Salou (Local social, 19h).

Tal com està el camp, no serien esqueles, més que esquelles?

Sí, aquesta ela és important afegir-la, que siguin esquelles i no esqueles. La idea del llibre és precisament constatar que el camp està viu, perquè una esquella representa un cert so i, per tant, una certa continuïtat. Hi ha un coll que la sosté i una mà que l’ha posat, hi ha un terreny, un espai per on el bestiar pastura i fa sonar l’esquella. La idea era aquesta, destacar un model de ramaderia extensiva que està a prop de l’esquela, però que és bo que entre tots intentem mantenir-la amb vida.

La pagesia està perdent bous i esquelles?

Segurament que sí, i més en aquests models que destaquem aquí en el llibre. Però la idea és sobretot manifestar que hi ha gent mesella, tossuda, a l’hora de continuar dempeus amb un model que va contracorrent, que va d’esquena a la societat de consum. Més ben dit, que la societat de consum li gira l’esquena a aquest model. El que vol aquesta gent no és que els aplaudim, ni que els hi fotem likes a les xarxes socials, el que volen és que els deixem treballar i que consumim els seus productes. Aquest és el cavall de batalla, que la gent, i si pot ser amb una certa periodicitat, vagi a comprar un bon formatge o vagi a comprar un bon xai, o un bon pa, tant és. I, sobretot, que els deixin treballar en pau. Aquesta és la idea central del que demanen.

Es parla molt de l’España vaciada. Existeix també la Catalunya buidada?

Sí, de fet, alguns dels protagonistes viuen en llocs que per arribar-hi has de fer tot un seguit de carreteres de molt mal passar-hi. Arribar-hi ja és tot un repte, i t’adones que no hi ha una aposta per mantenir aquests llocs i per sostenir una certa tradició. Però més que una Catalunya buidada hi ha unes veus buides, les han volgut buidar a favor d’aquest model de ramaderia i agricultura intensiu que s’ho menja tot. Més que uns llocs buits, hi ha uns projectes que volen buidar.

La idea era destacar un model de ramaderia extensiva que està a prop de l’esquela, però que és bo que entre tots intentem mantenir-la amb vida

Per què s’utilitza el mot pagès com a insult?

No ho sé. Qui més, qui menys, és net o besnet, o fill d’un pagès o una pagesa, d’algú que, per subsistència, menava un hort o tenia quatre caps de bestiar. És a dir, que venim de la pagesia. Aleshores, si algú fa servir el concepte de pagès per menystenir, està menystenint les seves arrels i essències. Per mi, la paraula pagès no és cap menysteniment, ara bé, tampoc ho trobo un elogi. És un ofici com qualsevol altre i mereix el mateix respecte que qualsevol altre ofici.

A pagès, els animals són tractats com a animals i no com a persones?

On s’humanitzen els animals és a la ciutat, i això fa que es tingui una imatge massa respectuosa de la relació de la pagesia amb el bestiar. La realitat és que a pagès cuiden el bestiar amb les màximes garanties perquè és el que els omple la butxaca. Que arribi una bona vedella a taula o un bon formatge, els genera un ressò i els ajuda a mantenir-ho. El que fan ells és cuidar el bestiar i humanitzar la mort, és un cicle. A pagès, la vida i la mort tenen continuïtat perquè, coi, l’animal té una funció i, mentre duri aquesta funció, se l’ha de respectar i vetllar com el que és: bestiar que ha de sostenir el projecte de cada casa.

Però quan se l’ha de matar, se’l mata?

Sí, sí, sí.

Els pagesos es senten oblidats per les administracions?

Més que oblidats, es senten no escoltats. Fent el llibre he tingut la sensació que quan les administracions fan alguna acció a favor de la petita pagesia de casa nostra, és per dir que fan una acció a favor de la petita pagesia de casa nostra. Això és pitjor que oblidar-los. Però, sobretot, senten que no tenen un suport transversal. És a dir, s’hauria de començar des de baix, fent pedagogia als petits, que entenguin el funcionament a pagès i la importància d’apostar per la pagesia nostrada, fins a arribar a dalt, on s’està fomentant un model intensiu de produir, produir i produir, en lloc de vetllar per un bon producte. Cal no vetllar pel sobreconsum, sinó per un consum més aviat correcte però bo, i per unes polítiques que no fomentin un sistema de subvencions molt parcial i, a vegades, a dit.

Més que una Catalunya buidada hi ha unes veus buides, les han volgut buidar a favor d’aquest model de ramaderia i agricultura intensiu que s’ho menja tot

Les subvencions estan mal donades?

M’han comentat que el criteri de subvencions no fomenta la cura d’un projecte pagès en tota la seva extensió. Per exemple, es fomenta la neteja del sotabosc i prou, sense tenir en compte tot el que hi pot haver al darrere. El criteri de subvencions està com escapçat, no està del tot resolt.

Europa és amiga o enemiga?

El seu cavall de batalla és molt més local que no pas europeu o continental. Ells tenen molt clar que primer cal incidir en les polítiques catalanes, i a partir d’aquí cal fer front comú perquè també sigui una política europea justa, tot i les arestes que hi ha entre els diferents països en polítiques agràries. Però clar, també hi ha moltes arestes, contradiccions i tensions a dins del mateix sector pagès, que és un cabàs ple de diferents sensibilitats i de matisos. I està bé que sigui així, perquè és ben plural i ben ric, però estaria bé que les polítiques agràries tinguessin en compte les particularitats de cadascú.

Aniria a viure en un d’aquests pobles perduts?

No, perquè jo no romantitzo el pagès. Crec en aquest model perquè defensa no només el bon producte, sinó també el manteniment dels nostres ecosistemes i dels nostres entorns, però a partir d’aquí, el meu paper és escoltar. No soc la persona per fer el discurs de la pagesia, ja és la pagesia sola qui el fa.

Hi ha massa romanticisme en la visió que tenim de la vida a pagès?

Sí, i en això hi ha un cert biaix urbà, perquè es tendeix a romantitzar des de la ciutat, no tant des de la pròpia vida de pagès. També es tendeix molt a folkloritzar-la a causa de les xarxes socials. Tot i que aquestes xarxes socials també han permès que alguns pagesos o persones del sector ramader puguin tenir una certa projecció a l’hora d’explicar què fan i també per vendre el seu producte.

Quan les administracions fan alguna acció a favor de la petita pagesia de casa nostra, és per dir que fan una acció a favor de la petita pagesia de casa nostra

Què ha après fent aquest llibre?

He entès que la veritable revolta pagesa no és posar-se una xapa ni una samarreta, ni és una revolta d’anar a tallar carreteres o de fer molt soroll, sinó que és una revolta del dia a dia. És una revolta molt silenciosa, sovint solitària, sovint enfangada, sovint empantanegada de papers i de burocràcia, i és una revolta que ningú mira. És una revolta que té lloc cada dia, és la revolta del quotidià mentre el país no et fa cas, perquè està més centrat a veure’t per la tele quan puges al Parlament que no pas en saber realment què passa. Un 3 de març o un 2 de gener, amb un fred de cal Déu, has d’obrir el corral o has de cuidar el camp; aquesta és la revolta pagesa, la de cada dia, i no tant la del soroll.

Té futur, aquesta feina?

Vull creure que sí, però això ens ho hem d’interpel·lar entre tots, les últimes persones que s’han de preguntar si té futur són els protagonistes. Ens ho hem de preguntar nosaltres, si té futur i què podem fer perquè en tingui. Però falten molts passos a tots els nivells. Si realment volem dignificar la pagesia, ho hem de fer des del consum, escoltant-los i sense voluntat de romantitzar-la, sinó d’entendre que és un ofici tan lloable com els altres.

Subscriu-te per seguir llegint