«Espòiler: la vergonya no se'n va, però la podem superar»

Meritxell García Roig publica Sin vergüenza, un assaig molt personal que posa el focus en la vergonya, una emoció molt present en la manera com ens relacionem, ens veiem o intentem encaixar. L’autora ho aborda des de la seva pròpia experiència, amb una mirada molt honesta i allunyada dels discursos més habituals.

És vostè una pocavergonya?

Ara sí, però m’ha costat molt de temps. Em feien vergonya moltes coses i no n’era gaire conscient. A vegades penses que les coses no són per tu, o que no saps fer una cosa, i ja no t’hi poses. En canvi ara, quan sento que m’encongeixo, que vull desaparèixer, que ni tan sols em vull posar a fer alguna cosa, m’ho agafo com un joc infantil.

Això funciona?

Es tracta de trobar aquesta part en què podem jugar amb les coses i simplement fer-les amb vergonya fins que al final les podem fer sense vergonya.

El cos sempre és el primer que s’adona que alguna cosa no va. Jo li faig cas, quan el cos em diu que no, després ja buscaré els arguments racionals

Per quin motiu havia tingut tanta vergonya, abans?

Per exemple, a mi m’agrada molt cantar, i de petita no em vaig atrevir mai a apuntar-me al grup de rock de l’escola, tot i que m’hauria encantat. A més a més, m’agradaven coses que potser eren diferents de les que agradaven els nens de la meva edat, i sempre m’havia sentit molt diferent. A l’hora del pati, quan tothom jugava, jo llegia, estava allà en un espai més reclòs. Llavors, quan un se sent diferent, té tendència a no exposar-se gaire, per no ser la nota descordant, no semblar el rar.

La vergonya va continuar, d’adulta?

Quan comences l’etapa adulta has d’aprendre a desencaixar. Hem estat aprenent a encaixar durant molt de temps i després, hem de tornar a nosaltres mateixos a quina és la nostra essència i com som realment, desfer-nos del personatge. Sovint fem veure que res ens afecta, que tenim una cuirassa, i potser per dins ens estan passant altres coses.

Com se soluciona?

Li faré un espòiler Soler: la vergonya no se’n va, però la podem superar a través del vincle. Miri, tenim vergonya perquè existeixen altres persones al món, si estiguéssim sols en una muntanya no en tindríem, perquè ningú ens veuria. La vergonya és la por a la mirada de l’altre, la por al rebuig. Doncs bé, a través del vincle -per la maternitat, amb la parella...- podem compartir aquestes coses que ens fan vergonya amb les persones que estimem i en espais segurs, i llavors aquesta vergonya es fa menys vergonya. Arribar a casa dient «saps que m’ha fet molta vergonya avui?» és un moment màgic, perquè ens sentim acompanyats i abraçats. Per mi l’antídot a la vergonya és la vulnerabilitat.

Hi ha gent a qui li fa vergonya mostrar en públic que es diverteix. A d’altres els fa vergonya que les coses els vagin bé. O que les coses els vagin malament

Tots tenim vergonya, o realment hi ha gent que no sap ni què és?

Tots tenim vergonya. La dificultat de la vergonya és que la tenim en diferents bandes. Una de les coses que he vist fent tallers sobre la vergonya és que n’hi ha de tan diverses que a vegades ens faríem creus. Hi ha gent que té por de divertir-se, és a dir, li fa vergonya mostrar en públic que es diverteix. A d’altres els fa vergonya que les coses els vagin bé. O que les coses els vagin malament. Hi ha a qui li fa vergonya ser vulnerable i expressar els seus sentiments.

Pel que veig, tot és susceptible de fer-nos vergonya.

Les vergonyes són molt diverses. Hi ha vergonyes que es veuen clarament i hi ha vergonyes que no. Tots tenim aquesta imatge de la vergonya dels nens amagant les cames darrere la mare. Hi ha vergonyes que no expliquem a ningú, ni a les persones més pròximes.

I vostè?

Al llibre parlo de la vergonya del meu cos. Sempre he tingut un cos no normatiu i, per tant, fa vergonya que et freguin les cames sense voler, no cabre en una cadira, sentir que atreus mirades que no vols a nivell físic... Però també em fa molta vergonya, per exemple, quan dic una cosa que potser no és ben rebuda o l’altra fa una mirada i sento rebuig, o quan em sento tonta perquè he fet una cosa que no està bé... Tots tenim vergonya, però la dels altres ens sembla una bajanada. Per això, quan abracem la nostra vergonya, també som molt més capaços d’abraçar la d’un altre.

Sempre he tingut un cos no normatiu i, per tant, fa vergonya que et freguin les cames sense voler, no cabre en una cadira, sentir que atreus mirades que no vols a nivell físic...

Els animals, en canvi, no en tenen.

La vergonya és una emoció de regulació social. A ningú se li acudiria despullar-se en un concert o llençar brossa per la finestra, perquè hi ha unes normes de regulació que ens permeten viure en societat. La vergonya també es fa servir, per exemple, avui en dia, la cultura de la cancel·lació té bona part de vergonya, ja que castiga els comportaments que considera poc convenients. Totes les emocions porten un missatge i són un missatge d’alarma que hi ha alguna cosa a la qual hem de prestar atenció.

A la Bíblia surt la vergonya de seguida, la tenen Adam i Eva perquè van despullats.

La vergonya apareix en el moment en què hi ha més persones, en què estem en societat. Té molt a veure, també, amb sentir rebuig, tots volem que ens estimin i volem ser acceptats. El que passa és que, quan la vergonya té un paper molt gran, ens dificulta ser nosaltres mateixos. El tema és col·locar-la en un espai en què decidim escoltar-la quan hi ha un missatge de perill. El que passa és que a vegades la vergonya apareix en un perill que ens hem creat nosaltres mateixos, no passa res si surts a parlar en un lloc o dones la teva opinió, encara que sigui discordant.

Avui en dia, les opinions discordants comencen a ser perilloses de debò.

No es morirà ningú. Com a molt, hi haurà un moment incòmode, no passa res. A vegades, per evitar-ho, agafem aquesta incomoditat i ens la posem a dins, de manera que som nosaltres mateixos els que estem incòmodes amb el que hem dit.

Quina és la darrera vegada que ha sentit vergonya?

No fa gaire. Dissabte passat la meva filla estava fent la croqueta per terra, al consultori del metge. És aquest moment que amb la mirada dels altres penses que estàs fent un espectacle. La meva feina en aquell moment no era calmar la incomoditat de tothom mentre la meva filla feia això, la meva feina era fer de mare i acompanyar-la a ella, que potser estava frustrada, sentia ràbia o potser també tenia vergonya d’estar en un lloc.

No passa res si surts a parlar en un lloc o dones la teva opinió, encara que sigui discordant

En el llibre parla de les emocions i la ment: és perillós no passar les emocions pel filtre de la ment?

No és passar les emocions pel filtre de la ment, sinó que la ment ens ajuda a entendre-les. El problema és quan fem un bypass i no passen pel cos, no les sentim, perquè llavors estem intel·lectualitzant les emocions. És a dir, fem un discurs racional, i a vegades les emocions són un record. El perill de passar-ho tot pel cap i filtrar-ho és que oblidem tota l’altra informació que té el cos, que tenen els sentiments. I sovint les decisions de la vida no són purament racionals. És un compendi. Jo faig una assemblea entre el meu cap, el meu cor i el meu cos, perquè tots tenen informació rellevant per aprendre i per decidir. Al cap se li ha de donar la posició que li toca, que és racionalitzar, però el cos té emocions i guarda també informació. Les emocions són una alarma a la qual hem de prestar atenció.

Vostè n’hi presta?

El cos sempre és el primer que s’adona que alguna cosa no va. Jo li faig cas, quan el cos em diu que no, després ja buscaré els arguments racionals. Sovint, dies després comences a encaixar les peces i dius, ah, val, ja entenc per què el meu cos em deia que no. El cap moltes vegades triga, el cos és més automàtic en saber quan alguna cosa no va bé. n

Subscriu-te per seguir llegint