Estem cavant la nostra pròpia tomba: les grans corporacions alimenten les malalties cròniques

Ens agrada pensar que la nostra salut depèn sobretot del que decidim cada dia: què mengem, si fumem, si bevem, si fem exercici o si portem una vida més o menys ordenada. Però aquesta és només una part de la història. Un estudi publicat a The New England Journal of Medicine alerta que el món viu envoltat d’un sistema comercial que fabrica, promociona i protegeix productes nocius per a la salut. I que, mentre els consumim, respirem, mengem o incorporem al nostre entorn, nosaltres mateixos estem cavant la nostra pròpia tomba.

El treball, signat per un consorci d’investigadors vinculat al Center to End Corporate Harm de la Universitat de Califòrnia a San Francisco, sosté que grans corporacions dels combustibles fòssils, la química, el tabac, l’alcohol i els aliments ultraprocessats actuen com a autèntics vectors comercials de malaltia crònica. No només venen productes perjudicials. També influeixen en la ciència que n’avalua els riscos, financen relats favorables als seus interessos i pressionen les polítiques públiques per evitar impostos, controls o regulacions més estrictes.

El resultat és un món cada vegada més contaminat i més exposat. Es contamina l’aire amb les emissions dels combustibles fòssils; es contaminen l’aigua, el sòl i la cadena alimentària amb productes químics i pesticides; es contamina la dieta amb aliments ultraprocessats carregats de greixos, sucres, sal i additius; i es contamina també l’espai públic amb campanyes de màrqueting que normalitzen el consum de tabac, alcohol o productes que incrementen el risc de patir malalties greus. La contaminació, en aquest cas, no és només ambiental. També és comercial, política i cultural.

Cinc sectors sota sospita: combustibles fòssils, tabac, ultraprocessats, químics i alcohol

Segons l’estudi, les malalties no transmissibles ja representen el 74% de les morts globals. Són patologies com el càncer, la diabetis, les malalties cardiovasculars, les malalties respiratòries cròniques i altres trastorns associats a l’exposició continuada a productes o entorns nocius. Dins d’aquest escenari, cinc grups de productes comercials apareixen vinculats al 31% de les morts anuals al món: combustibles fòssils, tabac, aliments ultraprocessats, productes químics i pesticides, i alcohol.

Les xifres són devastadores. L’article atribueix 8,1 milions de morts anuals als combustibles fòssils, 7,2 milions al tabac, 2,3 milions als aliments ultraprocessats i 1,8 milions tant als productes químics com a l’alcohol. No es tracta, per tant, d’un problema menor ni d’una simple suma de males decisions individuals. És una estructura global que posa al mercat productes amb impacte directe sobre la salut i després treballa per reduir-ne el cost polític, científic i regulador.

La base de l’estudi és especialment sòlida perquè no es limita a observar tendències generals. Els investigadors han treballat amb la Industry Documents Library de la UCSF, un arxiu amb més de 24 milions de documents interns de sis indústries: tabac, farmacèutica, opioides, combustibles fòssils, alimentació i química. Són correus electrònics, memoràndums, informes i actes obtinguts a través de litigis, filtracions i mecanismes de transparència. Aquest material permet reconstruir què sabien les companyies, com van actuar i quines estratègies van fer servir quan la informació científica amenaçava els seus negocis.

Els autors identifiquen tres grans patrons. El primer és la captura del coneixement científic: influir en la recerca, ocultar resultats incòmodes o finançar estudis útils per sembrar dubtes. Entre els exemples citats hi ha DuPont i 3M, acusades d’haver ocultat durant anys informació sobre la toxicitat dels PFAS, coneguts com a contaminants persistents. També s’hi inclou la indústria del sucre, que va finançar investigacions per desviar el focus del sucre cap als greixos saturats.

El segon patró és la manipulació del relat públic. L’article mostra com empreses com Philip Morris i R.J. Reynolds van traslladar tècniques pròpies de la indústria del tabac al negoci alimentari després de controlar marques com Nabisco, Del Monte o Kraft-General Foods. La lògica és clara: si un producte pot generar dependència, dubtes científics o danys a llarg termini, l’estratègia no és retirar-lo, sinó protegir-ne el mercat.

El tercer front és polític. Segons el treball, aquests sectors recorren de manera sistemàtica al lobby, als grups pantalla, a les portes giratòries i a les aliances entre indústries per frenar impostos, afeblir normes o retardar controls. Això explica per què, malgrat l’evidència acumulada sobre els efectes del tabac, la contaminació atmosfèrica, els ultraprocessats, els pesticides o l’alcohol, moltes regulacions arriben tard, són insuficients o queden diluïdes.

L’estudi no diu que totes les malalties cròniques tinguin una sola causa ni que la responsabilitat individual no existeixi. Però sí que qüestiona un relat massa còmode: el de culpar només el consumidor. La tesi central és que les persones decideixen dins d’un entorn dissenyat per vendre més, consumir més i qüestionar menys. Quan l’aire està brut, els aliments més barats són els més processats, la publicitat empeny al consum i les empreses influeixen en la ciència i la política, la llibertat individual queda profundament condicionada.

Per això els autors reclamen més transparència en el finançament empresarial de la recerca, el registre obligatori dels estudis abans que els productes arribin al mercat, límits als vincles econòmics entre indústria i investigadors i l’extensió a altres sectors de barreres similars a les que ja existeixen contra el tabac. També citen models com el d’Itàlia, on taxes pagades per la indústria farmacèutica contribueixen a finançar recerca independent sobre medicaments.

La conclusió és alarmant: les malalties cròniques no són només el resultat d’hàbits personals o vulnerabilitats biològiques. També són conseqüència d’un sistema econòmic que contamina l’aire, el menjar, l’aigua, la ciència i la política. I mentre aquest sistema continua expandint-se arreu del món, la factura la paguen els cossos de milions de persones cada any.