«Flick ha demostrat que no tot és tenir diners i estrelles»

Escriptor i columnista, a més d’apassionat del Barça, Alexis Racionero acaba de publicar El arte de no complicarse la vida, un assaig que proposa un camí diferent pera una societat que viu accelerada, saturada d’estímuls i que confon tenir amb ésser.

Vostè quan es va adonar que vivia massa de pressa?

El primer viatge que em va canviar la vida va ser a Cuba. L’Índia em va marcar molt, però abans havia anat a Cuba, jo tenia 20 i pocs anys, hi vaig anar a estudiar Guió. A Cuba no pots fer cap pla perquè no funciona res, i la gràcia és que t’has d’adaptar al que va passant. Així que vaig conèixer un ritme de vida caribeny, una altra manera de prendre’s la vida. Em vaig adonar que, un, aquí érem molt seriosos, i dos, que aquí anàvem molt de pressa. Aquest va ser el principi, després la cosa ha anat augmentant.

Ha aconseguit arribar ja a no complicar-te la vida?

No, què va, què va. Per això era una empresa complicada, escriure’n un llibre. El que puc és donar claus o pautes per mirar de no complicar-nos la vida. Perquè ens la compliquem cada dia.

A Cuba em vaig adonar que, un, aquí érem molt seriosos, i dos, que aquí anàvem molt de pressa

Per què ens entestem a complicar-nos-la?

Per diversos motius. Un pot ser cultural, que és que es valora el complicat i, en canvi, no es valora el simple. En altres cultures, com ara el Japó, sí que es valora el simple i l’auster. A nosaltres ens ensenyen que has de fer moltes coses, que, com més tens, millor, i no parlo només de diners, sinó també de càrrecs. Quan algú es vol donar importància, t’explica el munt de coses que ha de fer durant el dia. També el cinema ens ensenya que, com més complicada és una cosa, millor: com més costa, més valor té. El mateix passa en l’esport. Tot això ens marca, i busquem el difícil quan podem triar el fàcil. A la Xina parlen de deixar de fer perquè les coses siguin. Doncs nosaltres això no ho sabem fer.

Què fem, nosaltres?

Nosaltres estem sempre forçant, fent coses, i volem controlar tant les coses que, al final, xoquem, ja que les coses són com són, no com nosaltres volem que siguin.

El que ens està proposant és el que es coneix com a passar de tot?

Bé, un cert passotisme és necessari. Hi ha un mantra que per mi és molt important, que diu, valgui la redundància, que res és tan important. I el primer que no és tan important som nosaltres mateixos. Un altre concepte interessant, per no estar sempre amb la desafecció dels budistes, és un concepte grec que ha aplicat el primer cristianisme, que és la kenosi cristiana. I la kenosi és el buidatge de la personalitat, buidar-te tu mateix, és a dir, deixar de creure que ets tan important. Sempre creiem que si les coses no passen per nosaltres, no funcionaran, i de sobte et poses malalt o no pots tornar d’un viatge, i resulta que el món continua funcionant.

No serà que al Primer Món vivim massa bé i ens hem de buscar preocupacions com sigui?

Alguna cosa d’això hi ha. Perquè des de la meitat del segle XX som la societat opulenta que va definir Galbraith ja fa molt temps. I l’opulència ens fa voler sempre més, i quan en tenim encara en volem més. Per això comprem més del que veritablement necessitem. També passa a la feina: a vegades ja estàs i encara necessites omplir hores i fer més coses.

Volem controlar tant les coses que xoquem, ja que les coses són com són, no com nosaltres volem que siguin

Resultarà que els hippies tenien raó?

Els hippies tenien raó en algunes coses, certament. Jo tinc aquest origen pels pares, que es van fer hippies quan van estar a Califòrnia. I sí, els hippies tenien raó en què a la vida potser hem de deixar de fer. No dic ser un gandul, però parar i tenir temps per a treballar-se un mateix, trobant estones per llegir o per una cosa que va molt bé, que és simplement badar, quedar-te el que en castellà es diu ensimismado.

Sense meditar ni res?

La gent es pensa que això de meditar és una cosa molt complicada, que has de posar la ment en blanc i tancar els ulls i no sé què més. I no, meditació és simplement aturar-te i quedar-te mirant-te una muntanya, el mar les fulles dels arbres, el que sigui. Però en lloc de mirar per buscar un interès o un pensament, quedar-te badant. Això ens va molt bé perquè necessitem buidar-nos de tot el soroll mental que portem i d’aquesta cultura de la dispersió en la qual vivim.

Sempre creiem que si les coses no passen per nosaltres, no funcionaran, i de sobte et poses malalt o no pots tornar d’un viatge, i resulta que el món continua funcionant

La victòria del Barça sobre el Madrid reivindica això de la senzillesa per sobre de l’opulència?

I tant. Com que també soc molt de cinema, faig l’analogia que el Madrid és l’Imperi amb Darth Vader, que és l’emperador Florentino, i nosaltres els cavallers jedis. Flick és com un jedi que ha demostrat que a vegades tenir diners i estrelles no ho és tot, i que de sobte agafes un grup de jugadors joves i demostres el que són els valors de grup i de solidaritat.

Deia Cruyff que el futbol és molt senzill però que jugar de manera senzilla és molt difícil això es pot aplicar a la vida?

És exactament això. En el fons és senzill però el camí per arribar-hi és complicat. El més important és adonar-nos que ens estem complicant la vida, per això ens hem d’aturar i agafar temps per veure on som. Jo sovint ho faig viatjant, que és una contradicció, perquè et viatges i et mous, però em serveix per aturar la rutina i veure on soc. A partir que veus on ets, pots començar a corregir coses: deixo anar això, poso límits, canvio rutines, em dono temps... I t’adones que si t’atures i et dones temps, ets més productiu. Per tenir una bona inhalació, el millor és una gran exhalació. n

Subscriu-te per seguir llegint