«A Arbúcies van fer d’un Simca 1000 la nostra primera ambulància»

Aquest any se’n compleixen 40 de l’agermanament d’Arbúcies amb la població nicaragüenca de Palacagüina, un dels primers agermanaments d’una ciutat gironina. L’efemèride es va celebrar el cap de setmana passat amb una trobada a Arbúcies en la qual va participar alguns dels primers brigadistes i Aura Azucena Corrales, ‘La Flaca’, presidenta de FUNDARPAL, (Fundación para el Desarrollo de Palacagüina), l’entitat que a Nicaragua és l’interlocutor d’aquest agermanament.

Això d’agermanar pobles serveix sobretot perquè alcaldes i regidors viatgin de gorra?

L’agermanament és sobretot per a unir i veure la necessitat que tenim en aquests pobles. A través de les visites que les brigades van fer a Palacagüina, es van adonar de les necessitats que nosaltres teníem com a poble. I a gràcies a aquestes visites hem millorat molt. No van venir a passeig o per fer turisme, sinó per a ajudar. Nosaltres tenim 36 projectes que van néixer d’aquest agermanament. Per exemple, van fundar una escola pagesa gràcies a la qual tenim tècnics i fins i tot estudiants que viatgen a Palacagüina des d’altres municipis a cursar carreres tècniques, com ara agronomia. Hi ha gent que ha estudiat allà i està treballant en el que han estudiat. I això en bona part és gràcies a l’agermanament.

Com va néixer, aquest agermanament de dues poblacions tan llunyanes?

L’agermanament va sorgir a través del nostre alcalde, Modesto Silva, un home molt humil, però amb carisma. Un dia cantava a Palacagüina en Carlos Mejía Godoy i en acabar el concert, el senyor Modesto li va demanar que busqués una població per aquí per a fer un agermanament.

Hi ha fins i tot uns quants matrimonis mixtos, fruit de l’agermanament

Carlos Mejía era aleshores famós a tota Espanya. Per què va triar Arbúcies?

Uns advocats bascos que tenien despatx a Barcelona que a inicis dels 80 estaven en la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i tant ells com l’ajuntament d’Arbúcies van denunciar la llei antiterrorista del ministre Corcuera. Van pensar que si a Arbúcies interessava aquest tema, potser ens interessava un agermanament. Llavors Carlos Mejía Godoy va anar a cantar a Arbúcies, van començar els contactes, i l’any 86 ja va viatjar l’alcalde d’Arbúcies i una representació fins a Palacagüina, per a agermanar-se.

Vostè devia ser molt jove. Ho recorda?

És clar, jo tenia uns 22 anys, estava a la joventut sandinista, veníem d’una guerra. Estàvem sempre al costat del govern, ajudant amb les activitats de joves, i em vaig anar involucrant en l’agermanament. Em semblava mentida veure amb nosaltres a gent de llocs tan llunyans, que convisquessin amb les nostres pobreses i les nostres vivències.

Ha retrobat alguns d’aquells brigadistes?

I tant, quaranta anys després! Ens vam posar a plorar i tot. A mi allà em diuen ‘La Flaca’, i per Arbúcies va començar a córrer, «ha vingut La Flaca» i em van buscar. I jo només que els vaig veure els vaig reconèixer. Soc més aviat ploranera i no em vaig poder aguantar en veure’ls després de tants anys i haver viscut tant de temps junts allà. A ells els semblava mentida que jo fos aquí. De fet, hi ha fins i tot uns quants matrimonis mixtos, fruit d’agermanament.

Ja tenim d’on partir, tenim col·legis, tenim Centres de Desenvolupament Infantil, tenim molt més, gràcies en bona part a l’agermanament amb Arbúcies

No tot ha de ser treballar...

Estant aquí ara, m’adono que aquesta gent ho va fer per amor i solidaritat. Nosaltres allà tenim poques coses i ells aquí ho tenen tot, però van venir a viure les nostres experiències i a ajudar-nos per a tirar endavant. Avui encara som pobres, però no tan pobres com en aquell moment, ja tenim d’on partir, tenim col·legis, tenim Centres de Desenvolupament Infantil, tenim molt més, gràcies en bona part a l’agermanament amb Arbúcies.

Res a veure amb els anys 80, no?

En aquell moment no teníem ni tan sols ambulància. En aquest temps estava embarassada de la meva filla Núria, en néixer li vaig posar aquest nom català. Quan em vaig posar de part em va tocar estrenar l’ambulància. Va ser també una cosa gran per a nosaltres a Palacagüina, passejar-me embarassada pels carrers en aquella ambulància que abans no teníem. Aquesta ambulància va arribar amb un vaixell de càrrega nòrdic. Era un Simca 1000 que treballadors d’Arbúcies, fora d’horari laboral, van convertir en ambulància.

Ara que han evolucionat, encara té sentit l’agermanament?

Continua tenint un sentit molt important, i a mi m’agradaria que continués, i que celebréssim més 40 aniversaris, perquè encara tenim grans projectes que poden venir d’aquí. Per exemple, hi ha moltes escoles que han millorat en la zona rural, però necessiten espais dignes, latrines, cuines... Ens agradaria que l’agermanament continués, perquè encara hi ha necessitats, més coses a fer.

Continuo essent sandinista i ho seré sempre

Quina experiència n’ha tret de la seva visita a aquesta part del món?

Em sembla mentida ser ara mateix aquí, estic veient la realitat d’aquí. A mi m’explicaven tot el que hi ha aquí i no m’ho creia. Venia en l’avió i em pessigava, encara em sembla mentida ser aquí, a l’altre costat del món, convidada a participar en l’acte del 40 aniversari, diumenge passat.

Entre nosaltres, Aura Azucena: encara és sandinista?

Continuo sent sandinista i ho seré sempre.

Subscriu-te per seguir llegint