El porno que educa els menors: el mirall incòmode dels adults

La pornografia ja no és el que era fa només uns anys. Abans l’accés era més limitat, més amagat i menys immediat. Ara, en canvi, un menor pot trobar contingut sexual amb un mòbil, sense buscar gaire i, sovint, abans d’haver rebut cap mena d’educació sexual. Aquest és el gran canvi que preocupa famílies, escoles i experts: la sexualitat ja no arriba només a través del porno explícit, sinó també a través de les xarxes socials, els balls, els reptes virals, els influencers i una exposició constant del cos com a reclam.

La sexòloga, psicòloga i terapeuta de parella Nayara Malnero ho resumeix amb una idea clara: moltes vegades es pensa que el problema és només la pornografia, però aquest és “l’últim punt”. Abans d’arribar-hi ja hi ha una sexualització generalitzada que els menors observen, interioritzen i poden acabar reproduint.

Què ha canviat en el porno i per què ara preocupa més?

La diferència principal és l’accés. El porno a internet és gratuït, immediat, massiu i disponible les 24 hores. Ja no cal buscar-lo en canals amagats: pot aparèixer a través d’enllaços, recomanacions, xarxes, grups de missatgeria o simples cerques. Això fa que molts menors hi arribin massa aviat, quan encara no tenen eines emocionals ni criteri per entendre què veuen.

La preocupació també ha crescut perquè la pornografia actual no sempre mostra relacions igualitàries, afectives o realistes. Sovint presenta una sexualitat basada en la dominació, la pressió, la comparació física i pràctiques que poden convertir-se en referents falsos per a adolescents que encara estan construint la seva identitat, el seu desig i la seva autoestima.

Segons dades citades per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’inici del consum de pornografia en menors pot situar-se en edats molt primerenques. Això ha encès totes les alarmes perquè l’exposició arriba abans que la conversa adulta, abans que l’educació afectivosexual i abans que molts pares sàpiguen què està passant.

La dona en el porno: cos, submissió i desigualtat

Una de les qüestions més delicades és com es representa la dona. En una part important del porno comercial, les dones apareixen sexualitzades fins a l’extrem, reduïdes al cos i situades en un paper de disponibilitat, submissió o complaença. El relat acostuma a girar al voltant del desig masculí i no sempre mostra consentiment, cura, respecte ni comunicació.

Això no queda tancat dins la pantalla. Quan aquests continguts es consumeixen sense context, poden influir en la manera com alguns joves entenen les relacions íntimes. Poden aparèixer expectatives irreals sobre els cossos, la durada, les pràctiques sexuals o el paper que ha d’assumir cadascú. També poden normalitzar actituds de pressió o una idea del sexe desvinculada de l’afecte, el respecte i el consentiment.

Malnero alerta que aquesta exposició pot danyar les expectatives i l’autoestima. Si això ja afecta els adults, encara pot pesar més en menors que comencen les seves primeres relacions amb models irreals com a punt de referència.

Les xarxes també sexualitzen, encara que no siguin porno

El problema no comença necessàriament en una pàgina pornogràfica. Les xarxes socials han convertit la imatge, el cos i la validació externa en una part central de la vida digital. Balls sexualitzats, filtres, posats, cossos normatius i influencers amb milions de seguidors creen una mena d’aprenentatge silenciós.

Malnero parla d’una “educació sexual vicària”, és a dir, d’un aprenentatge a través del que els menors observen. El risc és que acabin entenent que agradar, exposar-se o sexualitzar-se és una manera d’obtenir valor, acceptació o popularitat.

Aquesta pressió afecta especialment les noies, però també els nois. Elles poden sentir que han d’encaixar en un model de cos i desig molt concret. Ells poden aprendre una idea de masculinitat basada en el control, la comparació i unes exigències sexuals que no tenen res a veure amb una relació sana.

El problema també és dels adults

La qüestió incòmoda és que el problema no rau només en els menors. També és adult. Els adults consumeixen pornografia online, normalitzen determinats continguts, eviten parlar-ne a casa i sovint arriben tard a la conversa. Moltes famílies no saben què veuen els seus fills, però tampoc tenen eines per abordar-ho sense por, vergonya o càstig.

Malnero insisteix que les xarxes són addictives també per als adults. Per això el debat no pot limitar-se a prohibir o vigilar els menors. Cal preguntar-se què consumeixen els adults, com ho fan, què normalitzen i quin silenci hi ha al voltant de la sexualitat.

El tabú és una part del problema. Quan no es parla de sexe, consentiment, desig, límits i respecte, internet ocupa aquest buit. I internet no educa: mostra, recomana, repeteix i atrapa.

Què han de fer els pares?

Els experts insisteixen que prohibir sense parlar no és suficient. Les famílies han d’avançar-se, conversar i escoltar. Això vol dir preguntar, no només censurar; explicar, no només castigar; i acompanyar, no només controlar.

Malnero ho resumeix amb una frase contundent: “Educar sempre és prevenir. La informació no traumatitza; el que traumatitza és la desinformació i l’exposició sense preparació”.

Els pares haurien de parlar de sexualitat saludable abans que el porno aparegui, adaptar el llenguatge a l’edat dels fills, explicar què és el consentiment, deixar clar que el porno no és una escola de sexe i crear un clima perquè els adolescents puguin preguntar sense sentir-se jutjats.

També cal revisar els dispositius, activar controls parentals, limitar temps de pantalla i observar canvis de conducta. Però el control tècnic no substitueix la conversa. Un filtre pot bloquejar una pàgina; no pot construir criteri.

Què vol fer el Govern?

El Govern espanyol ha anunciat que vol prohibir l’accés a les xarxes socials i plataformes digitals als menors de 16 anys. La mesura s’inclou en el debat sobre la futura llei orgànica per protegir els menors en els entorns digitals i aniria acompanyada de sistemes efectius de verificació d’edat.

L’objectiu és que les plataformes no puguin mirar cap a una altra banda davant continguts inadequats, sexuals, violents o il·legals. També es plantegen més responsabilitats per als directius de les empreses tecnològiques, mesures contra la difusió de continguts sexuals amb menors i més control sobre els algoritmes que amplifiquen materials perjudicials.

Ara bé, la norma no resol per si sola el problema. Pot reduir l’accés, obligar les plataformes a moure fitxa i donar un missatge social clar, però no evitarà completament que els adolescents trobin maneres d’entrar a les xarxes o de veure pornografia. Per això els experts remarquen que la llei ha d’anar acompanyada d’educació, implicació familiar i responsabilitat adulta.

Amb prohibir no n’hi ha prou

La prohibició pot ser un pas, però no és una solució completa. El repte és molt més profund: construir una educació sexual que arribi abans que el porno, que expliqui el consentiment, que trenqui amb la desigualtat i que ajudi els joves a distingir entre ficció, pressió i realitat.

El porno ha canviat. Les xarxes han canviat. Els menors hi arriben abans. I els adults, sovint, continuen parlant-ne massa tard. Aquesta és la part més incòmoda del debat: no es tracta només de protegir els adolescents del que veuen, sinó de revisar quin món digital, sexual i emocional els hem deixat com a referència.