«Des dels cinc anys, els nens haurien de rebre formació econòmica»

Ferran Martínez va jugar al Barça, a la Penya, al Panathinaikos i va ser internacional 156 vegades amb la selecció espanyola, va participar en uns JJOO, i avui és inversor, assessor i emprenedor. Publica El algoritmo del éxito, on revela les claus que li van permetre reinventar-se després d’una retirada forçada.

La vida es veu diferent des d’aquí a dalt?

Jo diria que tinc una visió diferent, perquè com més amunt estàs, més lluny pots veure.(riu).

Què és l’èxit?

L’èxit és la felicitat. Per a cada persona és diferent, per mi l’èxit ha sigut aconseguir l’equilibri, sobretot en la part personal. És haver fet una família i haver viscut moltes experiències tant aquí com fora d’aquí, amb fills... i dos nets.

És molt complicat sortir dels estats de confort, la reinvenció sempre implica un cert risc. En el meu cas ha sigut una cosa molt natural, perquè mentre jugava, ja intentava fer coses més enllà del bàsquet

Li ha costat assolir-lo?

L’esport professional és com una primera vida, estàs en una mena de bombolla. Quan et retires ve la vida real, i és totalment diferent. L’èxit és aquest equilibri entre les dues vides que he viscut, juntament amb la vida familiar.

Costa, reinventar-se?

Sí, perquè és molt complicat sortir dels estats de confort, la reinvenció sempre implica un cert risc. En el meu cas ha sigut una cosa molt natural, perquè mentre jugava, ja intentava fer coses més enllà del bàsquet. I en aquesta segona etapa de la meva vida, la professional, el mateix: ens hem d’anar adaptant contínuament a un món que canvia a una velocitat increïble. L’important és agafar els valors que t’ha ensenyat l’esport professional, com el treball en equip, superar lesions, la pressió, estar unit a tots, etc, i adaptar-los a la vida.

És a dir, l’esport pot ajudar a reinventar-se després?

En Cruyff deia que si els esportistes hem sigut capaços de superar mil adversitats i estar a l’elit durant anys, per què no hem de ser capaços després d’aplicar aquests valors a la vida normal. De transformar la primera vida en una segona.

En Cruyff deia que si els esportistes hem sigut capaços de superar mil adversitats i estar a l’elit durant anys, per què no hem de ser capaços després d’aplicar aquests valors a la vida normal

En què s’assembla la vida a un partit de bàsquet?

En moltes coses. Tu pots pensar que la vida anirà d’una manera i pot anar d’una altra, igual que un partit de bàsquet. També pots tenir una mentalitat més optimista o més pessimista. Davant de dificultats et pots enfonsar o superar-ho. I és important saber que fins a l’últim segon ningú ha guanyat. També has d’assumir que la gent que t’envolta també ha d’estar al 100%. El bàsquet, o qualsevol esport, és una escola de vida.

A la vida cal saber donar cops de colze com un pivot?

(Riu) Ja era un pivot una mica diferent dels altres. Quan vaig començar, el pivot només estava a la pintura... i donava cops de colze. Vaig intentar fer més coses, tirar de lluny, botar, etc. A la vida també has de tenir coneixement del màxim de coses, ja no és com abans, avui has d’anar reinventant-te i formant-te. Com al bàsquet.

Quan jugava viatjava amb un ordinador que pesava quasi 4 quilos, no era ni un portàtil. Primer feia estadístiques, i després vaig començar a fer models d’estalvi

No és molt fàcil parlar de llibertat financera si com a esportista d’elit ja tenia un bon coixí?

Té tota la raó, per això diem que els esportistes som persones afortunades. Però guanyis molt o guanyis poc, tinguis moltes o poques dificultats, l’important és tenir autodisciplina. Avui la majoria de gent no té capacitat d’estalviar molt, però sí que amb certa disciplina pot fer petits estalvis diaris. Quan jo competia, em programava un full de càlcul, no existia ni l’Excel, on posava el que gastava, el que guanyava...

No foti! Això feia?

Viatjava amb un ordinador que pesava quasi 4 quilos, no era ni un portàtil. Primer feia estadístiques, i després vaig començar a fer models d’estalvi, i segons avançava la tecnologia vaig anar millorant. Per mi no és ni complicat ni dur, ho faig cada dia. És qüestió de destinar 5 o 10 minuts al dia a programar-te una mica, a dir, mira, intentaré estalviar una miqueta per aquí, no em crearé necessitats inútils, vull fer aquest tipus d’inversió...

Ja està el català exercint de català, devien dir els companys.

No ho feia tant en el sentit de l’estalvi a curt termini, em feia com projeccions de futur. Deia, bé, si en guanyo 10, i amb 4 puc viure perfectament, què faig amb els altres 6? Quan em vaig retirar, vaig entrar també en el món financer. La llibertat financera és el coneixement que adquireixes i que et permet prendre les teves pròpies decisions.

Vaig anar a jugar amb la selecció catalana, jo era el capità, i a l’escalfament em vaig trencar el genoll. Em van dir que no podria jugar més. En lloc de desesperar-me, vaig dir, doncs ara tinc una cosa que no he tingut des que tenia 15 anys: temps

Una mica de diners sí que són necessaris per a ser feliços?

Estem en una societat en la qual tot es mou en base a les finances, en base a l’economia i els diners. Des de ben petits, des dels 5 anys, els nens haurien de rebre formació econòmica, perquè quan siguin més grans tinguin coneixement de com funcionen els bancs i els diners, d’aquesta manera ens evitaríem molts desastres. Sembla mentida que no els estiguem formant en això, igual que els formem en temes tecnològics, d’intel·ligència artificial, etc. És clar que és necessari tenir estalvis i és clar que ajuda, però sobretot cal tenir coneixement de què tens entre mans.

Es va retirar per una lesió jugant amb Catalunya. Va pensar «maleïdes seleccions catalanes»?

Va ser una llàstima, estava molt en forma i tenia una oferta de Lottomatica Roma, campió d’Itàlia. Vaig anar a jugar amb la selecció catalana, jo era el capità, i a l’escalfament em vaig trencar el genoll. Em van dir que no podria jugar més. En lloc de desesperar-me, vaig dir, doncs ara tinc una cosa que no he tingut des que tenia 15 anys: temps. I vaig començar a estudiar i a prendre’m amb la vida de forma positiva. Ja tenia 35 anys i havia tingut una bona carrera, així que ho vaig afrontar amb optimisme.

Subscriu-te per seguir llegint