Ainhoa, la nena que conviu amb la leucèmia: "Reso per sortir aviat i abraçar la meva iaia"

El primer que farà l’Ainhoa quan surti de l’hospital serà anar a casa i abraçar la seva «iaia». Aquesta nena, d’11 anys, està ingressada a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona des del 7 de gener, quan li van diagnosticar una leucèmia mieloide aguda. Viu pràcticament aïllada en una habitació amb els seus pares, la María José i en Libni, tot i que hi ha hagut períodes en què, com que no tenia les defenses tan baixes, ha pogut sortir i relacionar-se amb altres nens a la sala de jocs. «Aquí pinto, dibuixo, faig manualitats i jugo. També rebo classes i faig fisioteràpia. I em llegeixen contes», explica la nena.

L’Ainhoa està ingressada a la nova Àrea d’Oncohematologia Infantil i Adolescent de Vall d’Hebron, que agrupa 12 habitacions individuals per a infants, vuit per a adolescents i adults joves i nou habitacions d’entorn protegit per a trasplantament hematopoètic. Aquesta nova àrea duplica la superfície de l’anterior -2.646 metres quadrats- i ha estat finançada al 100% per la Fundació Aladina, la Fundació Albert Bosch i la Fundació Small.

En aquest espai -i concretament a l’habitació 105-, que des de fa gairebé sis mesos és la llar de l’Ainhoa i dels seus pares -una família d’origen equatorià resident a Montcada i Reixac-, la nena ha après a tocar el piano. Li han portat un teclat a l’habitació i ja sap tocar el «Per molts anys». «Tenim microones, una petita nevera, bany... Ens donen de tot. I aquest sofà, on dormim tots dos», expliquen els pares de la nena.

Segons el cap d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica de Vall d’Hebron, Lucas Moreno, la creació d’aquesta nova planta representa «un canvi molt important, i a millor». «Dupliquem les instal·lacions i totes les habitacions són individuals, com un petit apartament, i les famílies poden fer vida familiar perquè els pacients passen molt de temps ingressats», afirma Moreno. Aquesta nova planta també inclou una nova àrea de trasplantaments i una altra d’assaigs clínics.

Directes a Vall d’Hebron

La història de l’Ainhoa es remunta a les darreres festes de Nadal. Tots tres van anar a Gijón perquè una part de la família d’ell viu allà. «Un dia, mentre la dutxava, vaig veure que tenia morats per tot el cos i, en mirar-la bé, li vaig veure unes petèquies. La vaig portar al metge tan bon punt vam tornar a Barcelona», relata la María José.

Automàticament, la família va ser derivada a Vall d’Hebron: «Vam arribar el 7 de gener a les vuit del matí i a les deu ja li estaven fent analítiques. Tot va anar força ràpid i aleshores una doctora ens va dir que tenia una leucèmia mieloblàstica. Aquella mateixa nit ja es va quedar ingressada a l’hospital.»

Per sort, el càncer hematològic que pateix l’Ainhoa té un bon pronòstic: el 80% dels infants es curen. Tanmateix, hi ha molts tractaments agressius que requereixen que la nena continuï ingressada a l’hospital. Durant aquests mesos, l’Ainhoa, a més de passar per diversos cicles de quimioteràpia, ha patit episodis de febre. També li van aparèixer fongs al pulmó, fet que va obligar a operar-la. A més, va patir una infecció a l’os de la ròtula esquerra.

«Tinc moltes ganes de marxar», afirma l’Ainhoa, que espera pacientment que li donin l’alta. Potser serà a finals de juliol. Encara ha de completar un cicle més de quimioteràpia. «Encara no m’han dit quan podré marxar, però jo sempre reso i demano a Déu que pugui sortir aviat», explica la nena.

Els darrers dies han estat especialment avorrits a l’hospital perquè, a l’estar aïllada, no pot sortir de l’habitació. «La professora ve a la meva habitació», continua l’Ainhoa, que té molt clar què serà el primer que farà quan surti de Vall d’Hebron. «Anar a casa i fer una abraçada a la meva iaia. I anar amb bicicleta». També diu que el que més troba a faltar és casa seva i, potser, «una mica» l’escola.

Tothom pendent de l’Ainhoa

Mentrestant, els pares només tenen paraules d’agraïment per a l’hospital. «Estem molt contents amb la feina de tots els professionals, des del senyor de la neteja que ve aquí i desinfecta l’habitació fins als metges, infermeres i auxiliars. Tothom està sempre molt pendent de l’Ainhoa», explica la María José.

«Ens van comentar que abans les habitacions eren compartides, però ara tenim aquesta intimitat i podem estar més units», afegeix en Libni, el pare.