Ens hem oblidat d’estimar: l’avís d’un psicoterapeuta sobre la societat que ens està deixant sols

Alguna cosa ha canviat en les relacions. En els últims anys, i sobretot amb el canvi de segle, moltes persones han passat d’entendre la vida en comunitat a viure-la des d’un jo cada vegada més gran. Més autonomia, més pressa, més pantalles, més estímuls i més llibertat individual, però també més soledat, més ansietat i més dificultats per construir vincles sans.

El psicoterapeuta i divulgador Luis Muiño ha reflexionat sobre aquest canvi al pòdcast «La fórmula», on ha posat paraules a un malestar molt actual: la falta de connexió emocional real. Segons ell, molts problemes que semblen laborals, familiars o de parella amaguen una mateixa arrel: no tenir algú amb qui sentir-se segur, escoltat i vulnerable.

«En realitat, la falta d’un vincle sa, en què et puguis recolzar en una persona que es converteixi d’alguna manera en el teu pati d’esbarjo, en una persona amb qui puguis, per exemple, sentir-te vulnerable. Això crec que és el gran problema del món modern», afirma Muiño.

El detonant: una cultura més individualista

El gran detonant d’aquest canvi, segons el psicoterapeuta, és una transformació cultural profunda. La societat ha guanyat llibertats, però també ha anat perdent empatia, companyerisme i capacitat d’escolta. El centre ja no és tant el vincle amb els altres, sinó el mateix desig, la mateixa imatge i la pròpia necessitat immediata.

Muiño ho resumeix amb una frase contundent: «Cada vegada la cultura és més egocèntrica, més narcisista». I afegeix: «Les converses consisteixen a esperar que l’altre acabi de parlar per dir el que és teu. Hi ha menys empatia real».

Això explica per què moltes persones poden estar envoltades de gent, tenir xarxes, missatges i plans, però sentir-se profundament soles. La connexió existeix, però sovint és superficial. Hi ha contacte, però no sempre hi ha amor, pau, escolta ni cura emocional.

Parelles més fràgils i relacions més buides

Aquest canvi també ha afectat la manera d’entendre la parella. Muiño recorda que abans moltes relacions es mantenien per factors socials, econòmics o familiars: la descendència, la seguretat sexual, les herències o les possessions compartides. Avui, aquests motius han perdut pes i el que queda és una exigència molt més difícil: construir un vincle emocional real.

El problema, segons el psicoterapeuta, és que moltes persones continuen buscant l’amor amb esquemes antics: possessió, gelosia, dependència o idealització. «Per motius hormonals, les parelles funcionaven per addicció, per idealització de l’altre... i per possessió... Aquestes tres coses crec que han de desaparèixer en el món modern perquè funcioni», explica.

Per això hi ha persones atrapades en relacions tòxiques, d’altres que volen tenir parell, però no en troben, i moltes que s’han conformat amb vincles que no els donen el que necessiten. Muiño parla de «no aconseguir un vincle sa, un vincle nutritiu, un vincle que et faci sentir aquesta mena de comunió d’ànimes».

Què està passant?

El que està passant, segons aquesta lectura, és que la societat ha trencat molts models antics, però encara no ha sabut construir-ne de nous. Ja no serveix una parella basada en la dependència, ni una família sostinguda només per obligació, ni una amistat reduïda a converses ràpides. Però tampoc hem après prou a crear vincles basats en la confiança, la vulnerabilitat, el respecte i el suport mutu.

Això provoca més persones desconnectades emocionalment, més llars unipersonals, més crisis afectives i més sensació de buit. El malestar no sempre neix d’un gran trauma, sinó de la falta d’un lloc on descansar emocionalment.

Com podem tornar a la normalitat?

La resposta no és tornar al passat. Muiño no defensa recuperar els models antics de parella o família, sinó construir una nova normalitat més humana. Això vol dir recuperar coses bàsiques que semblen simples, però que sostenen una vida: amor, pau, empatia, companyerisme, escolta i presència real.

Cal tornar a mirar l’altre no com una extensió dels nostres desitjos, sinó com una persona amb pors, necessitats i fragilitats. Cal aprendre a escoltar sense esperar només el torn per parlar. Cal estimar sense posseir, acompanyar sense controlar i construir vincles on cadascú pugui mostrar-se tal com és.

Per al psicoterapeuta, el repte del nostre temps és clar: deixar enrere l’egocentrisme i recuperar la capacitat de connectar de veritat. No es tracta només de tenir parella, amics o família, sinó de tenir vincles sans que ens protegeixin en un món cada vegada més accelerat.

Com assenyala Muiño, potser el gran canvi pendent és cultural: tornar a escoltar, tornar a cuidar, tornar a compartir i tornar a entendre que ningú pot viure bé sense afecte. Perquè una societat sense empatia pot ser més lliure, però també molt més sola.