La gimnasta que va perdre el seu somni per una negligència mèdica: “La meva vida ha canviat radicalment”

Noemí Cobos Barona havia dedicat bona part de la seva vida a la gimnàstica professional. Nascuda a Terol el 1996, entrenava amb la il·lusió d’arribar lluny en l’esport fins que un dolor al genoll dret va començar a canviar-ho tot. Aquelles molèsties, que van aparèixer el 2017, van acabar portant-la d’un hospital a un altre, a una operació i, finalment, als tribunals.

Nou anys després dels primers símptomes, la jove conviu amb dolors crònics, inestabilitat i una limitació física que li ha trastocat la vida. “No aguanto més d’una hora dreta, i caminant, ni vint minuts. La meva vida ha canviat radicalment”, explica. El que va començar com una lesió esportiva s’ha convertit en una batalla mèdica, judicial i personal.

El maig del 2018, quan tenia 22 anys, li van diagnosticar una lesió greu: inestabilitat articular per ruptura del lligament encreuat anterior, del complex posterolateral i del menisc. Segons relata la mateixa Noemí i sostenen els seus advocats, Ica Aznar Congost i Juan Carlos Montealegre Bello, especialistes en Dret Sanitari vinculats al Defensor del Pacient, la Seguretat Social la va derivar a la Clínica Montpellier de Saragossa, un centre privat, on va ser operada el 26 d’abril del 2019.

Allà, segons la seva defensa, es va produir l’error que marcaria el seu futur. “L’error clau és que no em van fer la reconstrucció del complex posterolateral”, afirma Noemí. Els seus advocats asseguren que a la clínica “es van oblidar de fer una de les dues intervencions necessàries per a la seva curació”. La conseqüència, diu ella, va ser continuar amb dolor, inestabilitat i una sensació clara que alguna cosa no anava bé.

“Anava malament, malament. Tenia dolors”, recorda. Tres anys després, el 2022, un metge d’un hospital públic d’Aragó va revisar el seu cas i, segons explica la jove, li va confirmar que hi havia hagut una mala praxi. “Em va dir que s’havien oblidat del més important”, relata. Aquell informe va ser el punt d’inflexió que la va portar a iniciar una reclamació judicial.

Mentrestant, Noemí havia hagut de deixar enrere la gimnàstica, que era la seva passió. “Jo volia arribar a alguna cosa, però em van dir que no podia fer esports d’impacte”, lamenta. La jove explica que el genoll se li doblegava cap a un costat quan caminava i que la lesió era “evident”. “El teu propi cos sap quan alguna cosa va bé i quan va malament”, sosté.

Després d’aquella primera intervenció, Noemí va haver de passar dues vegades més pel quiròfan. L’última operació va ser per retirar-li els ferros posterolaterals, perquè li feien mal i se li adormia la cama. Tot i això, les seqüeles continuen. “Si la primera me l’haguessin fet bé, això no hauria passat”, afirma.

El problema ja no afecta només el genoll dret. Segons explica, la manera de caminar per compensar el dolor també l'ha perjudicat el genoll esquerre. Ara diu que té un altre lligament encreuat trencat i bursitis al maluc, una inflamació que provoca dolor intens. En el seu dia a dia, necessita ajuda fins i tot per a tasques bàsiques. Els seus pares, el seu germà i el seu xicot s’han convertit en el seu principal suport.

La resposta judicial va arribar el 9 d’abril del 2026. La Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó va condemnar el Servei Aragonès de Salut a indemnitzar Noemí per les “greus seqüeles derivades d’una negligència mèdica”, segons expliquen els seus advocats.

Tot i la sentència, des del Defensor del Pacient consideren que la indemnització no recull prou bé l’abast real del dany. Sostenen que no s’ha tingut prou en compte la lesió provocada a la cama sana ni l’impacte que tot això ha tingut en la seva carrera esportiva.

Noemí rep la indemnització amb un cert alleujament, però no com un final. La seva prioritat ara és trobar un especialista en Traumatologia que pugui valorar si encara hi ha alguna possibilitat de millora. “Estic mirant si algú em pot ajudar i operar”, diu. Vol guardar els diners per poder tractar-se si algun metge li ofereix una sortida.

La jove no amaga el cansament ni la desesperació, però continua buscant una oportunitat. Ja no lluita per tornar al punt on era abans, sinó per recuperar una mica de la vida que la negligència li va prendre. “Estic desesperada. Si algun professional em pot ajudar…”, resumeix.