«Hi ha uns 50 milions d’esclaves sexuals, com tota la gent d’Espanya»

Director d’orquestra i violoncel·lista format entre Espanya i Alemanya, Jakob Viñas ha fet el salt a la literatura amb Diosas y Demonios. Deseos prohibidos. Una novel·la fosca i de fantasia on el desig és una forma de poder, però també amb rerefons social, ja que assenyala sense embuts el problema de la tràfic de blanques i l’esclavatge sexual.

Què fa un músic escrivint? No li han dit mai que cadascú s’ha de limitar al seu àmbit deixar-se d’històries?

Jo considero que la funció de la música, i per tant també de totes les arts, és manifestar una emoció de l’autor, emocionar. En aquest sentit, la música no és tan diferent de la literatura, té un llenguatge propi la finalitat del qual és emocionar. I si és possible, aprofundir en algun missatge, sobretot en el cas de la literatura. Per mi la literatura és fonamentalment una crítica social. Si mira Txékhov, si mira més enrere Ramon Llull, tot és crítica social. La literatura està imbuïda en el seu moment, i fa un retrat del seu temps que a vegades no ens agrada mirar.

L’experiència musical li va ser útil a l’hora d’escriure?

És una novel·la amb una estructura clàssica, i té tres actes, igual que la música. Una bona música també té una estructura. I bé, no va ser tan feixuc. Un cop ho vaig tenir tot clar, realment vaig escriure compulsivament, és curiós, vaig trigar uns pocs mesos. Sí que és veritat que és un esborrany que després has de rellegir, reescriure, etc, però el que és pròpiament la novel·la, sí que ja va sortir.

Per mi la literatura és fonamentalment una crítica social

No té por de desafinar, entrant en un art que no coneix?

Soc un lector habitual, des de molt petit he llegit absolutament de tot el que he pogut, tots els gèneres i tota mena de literatura. I també havia escrit, però és veritat que el salt d’escriure perquè t’agrada, a fer-ho perquè tingui nivell per a publicar-se, és un salt dur. Però jo opino que la motivació és el més important. Crec que l’autor realment no escriu per ningú altre, escriu per a si mateix, perquè té necessitat de comunicar alguna cosa.

Quina és, en el seu cas?

Estic sempre molt sensibilitzat per diferents motius -personals i no personals-, per tots els temes d’injustícia social. Concretament en aquest tipus de xacra social que tenim, la nova esclavitud del segle XXI, que és el tràfic de persones, que en tot el món són quasi 50 milions, com tota la població d’Espanya. Jo necessitava fer alguna cosa contra aquesta nova esclavitud, i hi ha dues maneres: o surts al carrer a cridar, que tampoc serveix de res, o n’escrius alguna cosa.

Per què s’ha interessat justament per aquest tema de l’esclavitud sexual?

Perquè és duríssim, hem d’entendre que és esclavitud. Estem en un món que, en teoria, ja no hi ha esclaus, exceptuant això que estem parlant. La gent té una feina i se li paga, però això és esclavitud, perquè ni tan sols se’n poden sortir. A molts bordells del món les noies no poden escapar perquè se’ls crea un deute fictici. I si intenten escapar, les maten i punt. A mi m’afecta que hi hagi gent que pateixi això. Una cosa així no s’hauria de permetre, però es permet.

No hi ha res a fer-hi?

El sistema que tenim, el sistema capitalista, té coses bones, però té coses terribles. Una d’elles és que, si alguna cosa té un preu i n’hi ha una demanda, algú sortirà que ho ofereixi, sigui això que estem parlant, siguin els sicaris. Resulta que aquest esclavatge sexual existeix, clar, i això és un greu defecte del sistema, que no ho pot evitar.

Necessitava fer alguna cosa contra aquesta nova esclavitud, i hi ha dues maneres: o surts al carrer a cridar, que tampoc serveix de res, o n’escrius alguna cosa

Per què ens hem de preocupar del que no es pot evitar?

A mi m’afecta que hi hagi gent que ho pateixi. A més a més, el 99% són dones i nenes, i tots en tenim ben a prop. Tots tenim la nostra mare, que ens va portar al món, tenim germanes o cosines, tenim dones i filles. Evidentment, ficar-nos en altres temes, com l’homosexualitat, o la tercera sexualitat, que això és diferent, però generalment les víctimes propiciatòries son dones. És una brutalitat.

El sexe és avui més tabú que en altres èpoques?

En aquest llibre utilitzo fragments de dos altres llibres, com a recurs literari. L’un és L’art de la sexualitat, que va existir durant la dinastia Han, a la Xina, té més de 2.200 anys. Només se’n coneixen uns fragments, jo he fet una recreació fictícia d’altres. La dinastia Han va ser un dels punts culminants de tota la cultura xina, per l’art, per la filosofia, per la seva dimensió social, etc. Doncs, resulta que, quan aquesta dinastia, després de gairebé 500 anys, va defallir, la següent ho va veure tot molt diferent i va prohibir el llibre. Els va eliminar directament, ho van aconseguir, no en van deixar ni un, això ja demostra, l’interès que sempre hi ha hagut a controlar el desig.

El desig sexual mou el món?

No, el desig sexual no mou el món, el que passa és que és molt lucratiu. Es diu que és un problema d’informació sexual, però jo penso que és senzillament un fracàs social. Si tirem enrere, tots els sistemes religiosos, sempre han intentat controlar tots els temes relacionats, amb el desig, la sexualitat, la parella, etc. Per què? Perquè és un sistema de dominació social, claríssimament.

Però avui dia la religió no té el pes que havia tingut.

Fixi’s que, actualment, molts dels productes i serveis que se’ns ofereixen, estan relacionats, no amb el fet sexual, sinó amb el fet que necessitem sentir-nos dignes de ser estimats. Ja sé que és una mica bèstia el que dic, però ho veig així. És a dir, al final, el consumisme existeix perquè necessitem sentir-nos estimats.

El consumisme existeix perquè necessitem sentir-nos estimats

Entre nosaltres: ha hagut de visitar gaires bordells per a inspirar-se?

No, no ha sigut necessari. De fet, n’he fet prou buscant les dades. A mi em causa un xoc veure que un lloc com Daulatdia, a Bangladesh, un dels bordells més grans del món, es pot trobar el Google Maps. I qualsevol altre també, i no passa res. Bé, sí, de tant en tant hi va alguna ONG a controlar que tots aquells milers de dones, no es posin malaltes. I està molt bé, però no n’hi ha prou. Sembla que la gent prefereixi mirar cap a l’altre costat. Bé, avui en dia, malauradament després del que sabem de la llista d’Epstein, etc, aquests temes estan molt al dia.

Hi han estat des que el món és món. Creu que això pot canviar?

Tal com diu un personatge de la novel·la, els de dalt de tot no volen canviar res i els de baix no poden, pobrets. I els que estem al mig, realment, moltes vegades preferim girar la mirada, perquè ens molesta. I ja està.

Prohibir la prostitució seria un remei o seria empitjorar la malaltia?

La solució passa, sobretot, per una formació i una educació en valors, des de petits. Perquè ara, quan arribem a l’edat adulta, a partir dels 18 anys, estem secs pel que fa al més important que ens passarà a la nostra vida. No tenim ni idea de quina parella ens convé, quines són les nostres necessitats, quines són les necessitats de la parella que ens convindria... Anem totalment venuts en el més important. Perquè la parella és el nucli de la convivència familiar, per tant, sustenta la família, la família sustenta la societat, i la societat sustenta el país. És a dir si tots estem fatals en els àmbits personal i emocional, no pot anar bé tot el que hi ha per sobre nostre.

Subscriu-te per seguir llegint