«Els meus pares no entenien tanta afició, em van dur al psicòleg i tot»

Ceret de Toros, la fira taurina de la localitat francesa, que tindrà lloc l’11 i 12 de juliol, es va presentar fa uns dies per primera vegada a les comarques de Girona, al bar Cuéllar. L’acte va comptar amb la presència del matador de jònecs català Mario Vilau, que amb 19 anys en torejarà 4 ell tot sol el matí del dia 11. Vilau és considerat una futura figura del toreig.

Tan jove i ja s’enfronta a animals de fins a 500 quilos. A la seva família hi ha antecedents en el món del toreig?

No, no tenia cap antecedent. Ni un.

I a quina edat s’hi va començar a aficionar?

Des de ben petit, perquè per sort vaig tenir un tiet que se’n va anar a viure a un poble de Castelló, on feien bous al carrer. Allà va ser on em va començar a agradar. Cada estiu que hi anava, el bou anava entrant més a dins meu.

Quan se’n va adonar, la seva família, que li agradava torejar?

Pràcticament des que vaig néixer.

Els professors del col·legi trucaven a casa per preguntar als meus pares: què li passa que només fa treballs de toros, només parla de toros, juga amb els companys a toros, porta revistes de toros...

No foti, Vilau, que ningú neix amb un capot a sota el braç, com a molt, un pa.

(Riu) Vull que ja des de ben petit, tinc fotos de dos, tres, quatre anys, amb torus de joguina a les mans. Els meus pares no ho entenien, ja li dic que no hi havia cap antecedent, però a poc a poc van veure que era el que jo volia.

Imagino la sorpresa dels seus pares.

No entenien tanta, tanta afició. Ells mai no m’havien mostrat res del món del toreig, ho vaig anar descobrint jo, a poc a poc. Em van portar al psicòleg i tot.

(Riallada)

Tot això va portar cua, perquè deien que no era normal. Els professors del col·legi trucaven a casa per preguntar als meus pares: què li passa que només fa treballs de toros, només parla de toros, juga amb els companys a toros, porta revistes de toros... Era tot, tot, tot.

I què li va dir, el psicòleg?

Al final del tractament em va regalar una joguina d’un toro.

El meu cor diu que tornaran els toros a Catalunya i el meu cap diu que no.

Va acabar convencent vostè al psicòleg.

Sí, exactament.

Una cosa és jugar a toros i l’altra és decidir que serà la seva professió. Això ha de ser dur, per uns pares. Com s’ho van prendre?

És clar, i s’ho van trobar molt de sobte. Perquè jo tenia els toros al cap però no acabava de tirar endavant, fins que un dia els vaig posar una mica entre l’espatlla i la paret i els vaig dir que havia d’anar a l’escola de tauromàquia. I m’hi va acompanyar la meva mare, va voler venir amb mi.

Ara deu patir, la seva mare.

Sí, a vegades pateix més i a vegades menys. Els meus pares venen a veure’m sempre que poden. De fet, van ser l’altre dia Madrid, quan em va agafar el jònec.

Què sent quan el toro l’agafa?

Per desgràcia no era la primera vegada, va ser ja la quarta. És difícil d’explicar, perquè tu et veus. Quan em va agafar a l’aire aquest últim cop, vaig adonar-me que tenia la banya ficada a dins. Quan ets torero sap que aquestes coses arriben i s’ho pren millor del que ho pensa la gent. Jo, tot i que anava sagnant, m’ho vaig agafar com una medalla. Són coses que passen i enlloc millor que a Madrid.

Li agradaria torejar un dia a Catalunya?

És el meu somni. Per desgràcia no està com m’agradaria perquè està tot una miqueta a contracorrent. Però bé, es viu de somnis, no? I a poc a poc, qui sap, potser un dia...

Va arribar un moment que havia de decidir entre el futbol i el toreig. Va guanyar el toro

Creu que tornaran els toros a Catalunya?

El meu cor diu que sí i el meu cap diu que no.

Té por, a la plaça?

Més que por, responsabilitat per tot el que porto a l’esquena. Sé que la meva carrera depèn de mi i que represento a Catalunya, això suposa molta pressió que no és fàcil de portar. Por, no, perquè nosaltres ens preparem, entrenem cada dia i quan estem davant del toro intentem gaudir-ho. He estat tota una vida esperant aquest moment i ara l’aprofito.

És de la mateixa edat que Lamine Yamal. No s’estimaria més ser futbolista, que és més tranquil?

També ho vaig intentar, però el toro va guanyar. Va arribar un moment que havia de decidir entre una cosa i l’altra. Va guanyar el toro.

Hi ha molta diferència entre jònec si toros. No és igual enganyar un nen de 15 anys que un home de 25

Entre nosaltres: no li fa una mica de pena, pobra bèstia?

No, no se sent pena. Per exemple, a Madrid, jo sabia que m’anava a agafar. Quan estàs davant del toro ets conscient de què pot fer més o menys. Quan travesses una línia, saps el que pot passar i segurament passarà.

Un dia deixarà els jònecs i passarà als toros. Canvia molt, la cosa?

Home, sí. No és igual enganyar un nen de 15 anys que un home de 25. I el volum també és molt diferent.

Subscriu-te per seguir llegint