La calor ja pot marcar els gens dels fills: el canvi climàtic accelera l’evolució

El canvi climàtic no només escalfa el planeta. També pot estar alterant, de manera silenciosa, la forma com alguns organismes responen a la vida, a la mort i a la reproducció. Aquesta és la gran alerta que deixa un estudi publicat a la revista científica Molecular Biology and Evolution, que ha observat com un episodi de calor extrema pot modificar l’expressió dels gens i deixar efectes visibles diverses generacions després.

La pregunta és inevitable: això serà bo o dolent per a l’ésser humà? La resposta curta és incòmoda: per als humans, el canvi climàtic ja és sobretot un risc, no una oportunitat evolutiva. Que alguns animals puguin activar mecanismes d’adaptació no vol dir que la nostra espècie en surti reforçada. L’evolució no busca fer-nos millors, més sans o més resistents. Només afavoreix, en determinades circumstàncies, els trets que permeten sobreviure i reproduir-se millor en un entorn concret.

L’evolució és supervivència, però no sempre és una bona notícia

Quan parlem d’evolució, sovint pensem en un procés lentíssim, de milers o milions d’anys. Però la biologia fa temps que sap que hi ha canvis que poden aparèixer més ràpidament quan l’entorn pressiona prou. No hi ha un nombre tancat de «canvis evolutius» coneguts, però sí grans motors que expliquen per què les espècies canvien: les mutacions, la recombinació genètica, la selecció natural, la deriva genètica, el flux genètic entre poblacions i, en alguns casos, la regulació epigenètica, que pot modificar com s’activen o s’apaguen els gens sense alterar necessàriament la seqüència de l’ADN.

Això passa perquè viure és competir amb un entorn que canvia. Si fa més calor, si hi ha menys aigua, si apareixen noves malalties o si l’aliment escasseja, els individus amb trets més útils en aquell context poden tenir més opcions de deixar descendència. Aquesta és la base de la selecció natural. Però això no significa que el procés sigui amable: moltes poblacions poden quedar fora de joc abans d’adaptar-se.

En el cas dels humans, la idea que el cos «s’acostumarà» a la calor és perillosa. L’Organització Mundial de la Salut alerta que les onades de calor augmenten el risc de malaltia i mort, especialment entre la gent gran, els infants, les persones amb malalties cardiovasculars o respiratòries, els treballadors a l’aire lliure i les llars sense accés a refrigeració. L’IPCC, el grup d’experts climàtics de l’ONU, també ha advertit que el canvi climàtic ja ha causat impactes adversos generalitzats sobre la natura i les persones.

Què ha fet exactament l’estudi?

L’estudi es titula Transgenerational effects of heat shock on gene regulation and fitness-related traits in natural Drosophila populations i està signat per Ewan Harney i Josefa González. Harney apareix vinculat a l’Institut de Biologia Evolutiva, centre del CSIC i la UPF a Barcelona, i actualment a la University of Liverpool; González està vinculada a l’Institut Botànic de Barcelona, del CSIC i el CMCNB. El treball també consta com a prepublicació a bioRxiv i va ser publicat a Molecular Biology and Evolution el 8 d’abril del 2026.

Els investigadors van treballar amb la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster), un organisme molt utilitzat en genètica perquè es reprodueix ràpidament i permet observar diverses generacions en poc temps. Van comparar mosques procedents de dos entorns europeus molt diferents: una població d’un clima àrid, recollida a prop de Manzanares, a Espanya, i una altra d’un clima fred, a prop d’Akaa, a Finlàndia.

L’objectiu era comprovar què passava després d’un xoc tèrmic. Els científics van mesurar canvis en l’expressió gènica, en l’accessibilitat de la cromatina —la forma com l’ADN queda empaquetat i disponible dins les cèl·lules— i en trets relacionats amb la supervivència, com la viabilitat dels ous i el temps de desenvolupament de la descendència.

La calor va deixar una empremta en la descendència

El resultat més cridaner és que el xoc de calor no només va afectar les mosques exposades directament, sinó també la seva descendència. Els ous posats durant els dos primers dies després de l’episodi de calor van tenir pitjors resultats: menys viabilitat i més problemes de desenvolupament tant en la població àrida com en la freda.

Però després va aparèixer un patró diferent. En les mosques de Manzanares, adaptades a un entorn més sec, les cries nascudes d’ous posats més tard es van desenvolupar més ràpidament que les del grup de control. Aquest efecte és compatible amb el que la biologia anomena hormesi: una resposta en què una dosi concreta d’estrès pot activar mecanismes fisiològics que, en determinades condicions, resulten beneficiosos.

El més sorprenent és que aquesta empremta encara es detectava diverses generacions després. L’estudi parla d’efectes presents fins als descendents equivalents als rebesnets o besnets llunyans de les mosques exposades, amb canvis en la regulació dels gens i en el temps de desenvolupament. Segons la nota d’Oxford University Press USA, les alteracions induïdes pel xoc climàtic podien persistir generacions després de l’episodi inicial.

«L’estrès podria facilitar l’evolució»

La frase més clara la dona Ewan Harney, autor principal de l’article: «Els efectes transgeneracionals en l’expressió gènica i el temps de desenvolupament que hem observat demostren que l’estrès potser no només selecciona mosques més ben adaptades, sinó que podria facilitar l’evolució».

Aquesta idea és potent perquè canvia el focus. El clima extrem no actuaria només com un filtre que elimina els individus més vulnerables. També podria activar mecanismes que modifiquen la manera com els gens s’expressen i com alguns trets passen d’una generació a l’altra.

Ara bé, això no vol dir que totes les espècies tinguin una sortida. Ni tan sols vol dir que aquest mecanisme sigui sempre positiu. En la mateixa recerca, la primera descendència després del xoc de calor va sortir perjudicada. I els autors deixen clar que calen més estudis per saber si aquest patró es repeteix en altres animals, amb altres condicions i en entorns naturals més complexos.

Què pot passar amb els humans?

En humans, seria irresponsable afirmar que la calor extrema provocarà una adaptació genètica beneficiosa a curt termini. La nostra espècie té una gran capacitat cultural i tecnològica per adaptar-se —habitatges, medicina, sistemes d’alerta, urbanisme, aire condicionat, horaris laborals, protecció de col·lectius vulnerables—, però el cos humà té límits físics.

La calor sostinguda pot provocar cops de calor, deshidratació, agreujament de malalties cardiovasculars i renals, problemes respiratoris, més mortalitat i pèrdua de productivitat. També pot afectar l’embaràs, la salut mental, el son i la capacitat de treballar o estudiar. Per això, en el cas humà, el debat no és esperar que l’evolució ens salvi, sinó reduir les emissions i adaptar ciutats, hospitals, escoles i feines a un escenari més càlid.

El risc és especialment gran perquè el canvi climàtic avança més ràpidament que molts processos biològics. L’evolució necessita temps, variabilitat i generacions. Les onades de calor, en canvi, ja són més freqüents, més llargues i més intenses. Això vol dir que moltes poblacions —humanes i animals— poden patir els danys abans que qualsevol resposta adaptativa tingui temps de consolidar-se.

El perill real: no totes les espècies podran adaptar-se

El missatge de fons és inquietant. El canvi climàtic pot actuar com un accelerador evolutiu, però també com una trituradora biològica. Algunes espècies amb generacions curtes, molta variabilitat genètica i una gran capacitat de resposta potser trobaran vies d’adaptació. Altres, en canvi, quedaran atrapades entre la manca d’aigua, les temperatures extremes, la pèrdua d’hàbitat, les noves malalties i la destrucció dels ecosistemes.

L’IPCC ja ha documentat desplaçaments d’espècies cap a latituds més fredes o zones de més altitud, mortalitat associada a episodis de calor, pèrdua de biodiversitat i impactes que en alguns casos ja són irreversibles. La calor no només mata individus: pot canviar calendaris de reproducció, migracions, disponibilitat d’aliments i equilibris sencers entre depredadors, preses, plagues i cultius.

Per això, la troballa d'Harney i González no és una bona notícia tranquil·litzadora. És una advertència. El planeta està imposant una pressió nova sobre els organismes vius, i alguns poden respondre fins i tot a escala generacional. Però aquesta resposta no garanteix supervivència, ni salut, ni progrés. L’evolució no té compassió: només deixa passar allò que aguanta prou temps per reproduir-se.

El canvi climàtic ja està passant

La gran pregunta no és només què passarà en el futur, sinó que ja està passant. Les onades de calor, les sequeres, els incendis, la pèrdua de biodiversitat i els episodis meteorològics extrems ja formen part del present. L’estudi en mosques de la fruita mostra una possible via biològica d’adaptació ràpida, però també recorda que l’estrès climàtic deixa marques profundes.

En altres paraules: la calor pot escriure en els gens, però no necessàriament per salvar-nos. Pot fer-ho com una resposta desesperada d’organismes sotmesos a una pressió cada vegada més gran. I en el cas dels humans, confiar-ho tot a l’evolució seria arribar massa tard.