Barcelona guarda 250 blocs de les extintes pedreres de Montjuïc

Ocupen un solar buit del que algun dia serà l’ampliació de la plaça de les Glòries, gairebé a la cantonada d’Independència amb Consell de Cent. Són, comptats a l’engròs, uns 250 blocs de pedra que fins fa un parell de segles eren part de Montjuïc, de quan aquesta muntanya encara era la gran pedrera amb què es construïa Barcelona. Són, també, 250 peces excepcionals, per la seva mida, quantitat i escassetat, un tresor sense preu, però tresor, al cap i a la fi. Emmagatzemades així, en perfectes files i per parelles, tenen fins i tot un aire castrense, i no és estrany, provenen dels antics habitatges militars del carrer Wellington, uns edificis que la Universitat Pompeu Fabra va adquirir per ampliar les seves instal·lacions. Als anys 70, amb guions d’Antonio Gala, Televisió Espanyola va emetre una sèrie documental titulada Si las piedras hablaran. Doncs aquestes parlen.

Rodes de molí

Montjuïc va ser la pedrera de la Barcino que va fundar August i va ser també el jaciment que va permetre posar arquitectònicament drets Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, el Palau de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, la Llotja i fins i tot una de les escassíssimes mostres del romànic de la ciutat, Sant Pau del Camp. Són tots edificis nobles, sí, però de les pedreres de Montjuïc es pot dir que gairebé van alimentar desenes de generacions de barcelonins. Amb les seves roques s’esculpien les rodes de molí amb què s’obtenia la farina després de la collita, de tal qualitat que aquelles eines s’exportaven a Mallorca, Múrcia i Gènova, per esmentar tres destinacions acreditades.

Barcelona es va resistir més enllà de l’imaginable a jubilar la seva muntanya de ponent. Amb la creació de l’Eixample, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch van voler que les seves obres gaudissin de la qualitat d’aquest còctel de quars, feldspat i sílice que es va quallar fa 15 milions d’anys al costat de la desembocadura del Llobregat, una combinació perfecta que garantia una gran resistència a l’erosió i una durabilitat envejable. Aquests blocs del solar d’Independència són cosins germans del Palau Güell, la Casa Batlló, algunes parts de la Sagrada Família i la Casa Milà, a la qual molt adequadament se la coneix també com la Pedrera. Per l’entusiasme amb què Barcelona va abraçar el modernisme i, també, perquè la ciutat creixia a ulls vista, hi va arribar a haver fins a 30 pedreres actives a Montjuïc. Es va modelar així la muntanya de forma que, sense preveure-ho, es va donar forma al que en el futur serien el Teatre Grec, la Foixarda, el Jardí Botànic o la piscina del Club Natació Montjuïc.

Ja no s’aixequen murs amb la pedra de Montjuïc, però tallada amb mans professionals dona paviments d’excel·lent qualitat en noves urbanitzacions de l’espai públic. I així la història es continua escrivint.