Cases de colònies, classes de pintura i menjadors escolars: un sector que mou l’1% del PIB

La visita guiada en un museu. L’excursió de final de curs a una casa de colònies. Les tardes de teatre, robòtica o pintura després de classe. L’estiu de casal. Les hores al menjador de l’escola o les activitats de cap de setmana que organitza el casal de barri. Són escenes habituals en la vida de milions de nens i adolescents a Espanya (tot i que també d’adults), que depenen del sector de l’oci educatiu i sociocultural.

És un àmbit que aplega més de 36.000 pimes, ocupa 160.000 treballadors i genera un volum de facturació anual de 15.000 milions d’euros. Representa l’1% del PIB, segons dades de l’INE, compartits per la Federació Espanyola d’Oci Educatiu i Sociocultural (FOESC). No obstant, les empreses i els treballadors del sector denuncien que, malgrat el seu impacte econòmic i social, continuen sent poc reconeguts per l’Administració i la societat.

En part, perquè és un àmbit molt fragmentat, que engloba activitats molt diverses, repartides en més de 35 codis de Classificació Nacional d’Activitats Econòmiques (CNAE). A més, el model de lleure educatiu a Espanya té la particularitat d’estar format per moltes pimes i treballadors autònoms. Tot i que hi ha fundacions de referència -com la Pere Tarrés i Fundesplai a Barcelona, o Acrescere, a Madrid-, gran part del sector l’integren empreses o cooperatives, cosa que genera friccions per les exempcions fiscals d’unes i el teòric ànim de lucre d’altres.

Implantació desigual

Al seu torn, la implantació territorial també és desigual. En termes absoluts, Catalunya (9.477 empreses) i Madrid (8.197) concentren juntes el 35,8% del total, seguides d’Andalusia (7.004), que aporta un altre 14,2%. No obstant, en termes relatius, Castella i Lleó se situa al capdavant amb 1,83 empreses per cada 1.000 habitants, molt per sobre de la mitjana nacional (entorn d’1 per cada 1.000). El segueixen Aragó (1,43) i Navarra (1,18), junt amb Catalunya (1,17) i Madrid (1,15), que combinen volum i densitat.

I quines activitats porten a terme? Doncs sens dubte, predominen les empreses d’extraescolars, reforç escolar i casals urbans, que lideren en nombre i volum de negoci. Al voltant hi graviten les associacions lligades a l’escoltisme, amb una forta base voluntària, les cases de colònies, equipaments culturals... En resum: «Qualsevol projecte fora de l’àmbit lectiu que tingui un component educatiu forma part del nostre sector», trasllada Pere Mulero, president de la patronal FOESC i director de les cases de colònies Eix Estels.

Contractes i salaris

Tal com expliquen des de CCOO, sindicat més representatiu del sector, el perfil dels ocupats, les condicions i l’estabilitat depenen directament del tipus d’activitat. Així, dins de l’oci educatiu, en cases de colònies i casals, hi ha sobretot treballadors joves, amb una ocupació estacional i temporal que troben en aquest àmbit una porta d’entrada al món laboral.

És el cas de Sara (25 anys), professora de Pedagogia Terapèutica (PT) en una escola perifèrica de Madrid, que explica que es va endinsar al sector traient-se el títol de monitora de temps lliure per treballar a l’estiu i «guanyar alguna cosa de diners». Un perfil similar és el d’Álvaro (26 anys), que també és professor interí a Madrid i va entrar al sector a partir de la recomanació d’un professor d’un professor d’universitat en un casal de matemàtiques. Expliquen que, davant el sector educatiu formal, «aquí els nens estan més distesos, la relació amb l’adult és més horitzontal, fet que permet explorar habilitats i valors que a l’aula, amb el predomini del currículum, queden en un segon pla», indica la Sara. «És com aprendre jugant o ensenyar entretenint», argumenta.

Dins d’aquest grup també destaca el gran nombre de monitors voluntaris que participen en associacions d’escoltes. A Espanya, el moviment més nombrós és el de scouts laics, representats sota la federació (ASDE) que aglutina 35.000 persones, amb 8.100 voluntaris més grans de 21 anys i presència en 15 comunitats autònomes, junt amb Ceuta i Melilla. «El nostre programa educatiu acompanya els joves des dels 6 fins als 21 anys, i els ensenya valors socials, de salut, compromís amb el medi ambient i el sentit de pertinença», explica el seu portaveu, Mohamed Kichouh. Afegeix que, al seu torn, ASDE pertany a una altra federació, encara més gran, que també reuneix 25.000 persones més que pertanyen a l’escoltisme catòlic (MSC).

Navarra i Catalunya, dues comunitats autònomes amb un gran teixit associatiu, no formen part d’aquesta federació. La segona és la comunitat amb un nombre més elevat d’associacions, lligades a una tradició històrica i cultural de participació ciutadana. Una de les més representatives és la federació d’Esplais Catalans (Esplac), formada per 100 entitats «laiques i progressistes», en 70 poblacions, en què participen 7.800 nens i més de 2.000 monitors. Una d’aquestes és Ona (24 anys), que des de Centelles (Osona) va a l’esplai del seu poble des de petita, primer com a assistent, i ara com a voluntària.

A aquesta experiència s’hi suma la de Max Sonnenstein (24 anys), monitor en un cau, que és com es coneixen les entitats scouts catalanes, coordinador de menjador i estudiant de professorat d’ESO. Tant ell com Ona posen xifres a una dedicació moltes vegades invisible. «No és només dissabte a la tarda: cal preparar activitats, coordinar-se entre setmana, gestionar grups de WhatsApp i tramitar subvencions», remarca ella. «És una tasca vocacional, però exigeix molt temps i energia, i costa compaginar-la amb els estudis o la feina», indica ell.

Diverses feines

L’altre gran pilar del sector són els menjadors escolars i els espais del migdia. Aquí, l’ocupació és més estable durant el curs, però també més fragmentada. La integren joves estudiants i dones de més de 45 anys que busquen conciliació familiar. Això sí, «per tenir un sou de 40 hores i arribar a final de mes has d’encadenar diverses feines: acollida, menjador i extraescolars», explica Zayra (36 anys), coordinadora pedagògica a la cooperativa Doble Via, amb seu a la Floresta (Barcelona), «si tens sort una mateixa empresa pot donar tots aquests serveis en un mateix centre, però no és el més comú».

La seva trajectòria il·lustra una de les constants del sector, amb jornades de poques hores, contractes fixos discontinus i necessitat de multiocupació. Una dinàmica que confirma Marta (25 anys), mestra interina a Barcelona: «Durant el curs treballes poques hores, i a l’estiu moltes, així que en general és una feina molt inestable i mal remunerada».

Davant aquest model més precari, hi ha un altre gran àmbit dins del sector: l’animació sociocultural, vinculada a museus, centres cívics o projectes comunitaris. Aquí, l’ocupació tendeix a ser més estable i qualificada. «El 90% de la plantilla té estudis relacionats: art, història, teatre...», enumera Paula (23 anys), supervisora en un servei d’atenció al visitant a la Sagrada Família, que gestiona l’empresa Audioguiarte. En el seu cas, la feina combina atenció al públic, gestió d’equips i coneixement cultural.

No obstant, la subcontractació, per la qual grans equipaments externalitzen aquests serveis a empreses, introdueix una capa addicional d’incertesa. Des de l’associació professional Anrie, que representa mediadors culturals i professionals d’intervenció en col·lectius vulnerables o projectes comunitaris traslladen que, si bé hi ha més professionalització, la dependència de licitacions públiques i la falta de reconeixement social els perjudica.

Malgrat això, les fonts entrevistades coincideixen que la demanda en serveis educatius fora de l’horari escolar creix cada any, impulsada per una dificultat de conciliació familiar, la necessitat de trobar espais de socialització que deixin enrere la tecnologia i els dispositius mòbils i els problemes socials d’exclusió i desigualtat.

Subscriu-te per seguir llegint