José Antonio Marina: "Els pares no saben si donar als seus fills una plantofada o una targeta de crèdit"

José Antonio Marina presumeix de tenir un concepte de la filosofia "de servei públic". "Ha de servir per resoldre problemes, no només per fer preguntes", afirma. Amb aquest sentit pragmàtic de la seva disciplina, en el seu últim assaig –La vacuna contra las adicciones (Ariel)– , el filòsof proposa eines per tractar la que molts consideren la gran epidèmia del nostre temps.

¿Per què va decidir reparar en el fenomen de les addiccions?

Fixi’s, aquest assumpte el portava antigament a Espanya el Ministeri de l’Interior. Després va passar al de Sanitat. No obstant, més enllà de la seva dimensió policial i sanitària, les addiccions ens parlen de la condició humana. La pregunta que cal fer-se és: què porta un adolescent sa i normal, sense cap problema aparent, a enganxar-se a una substància o a un mal hàbit i convertir-se en un addicte. Aquesta pregunta avui ens la fem en un context de forta expansió de les addiccions, que han multiplicat la seva manera de presentar-se i el seu poder d’influència.

¿Quina resposta troba a aquesta pregunta?

Té a veure amb una fallada educativa que hem comès. Hem creat una generació de joves, als quals jo anomeno claudicants, que es distingeixen per enfonsar-se amb molta facilitat i que, davant qualsevol problema, en comptes d’afrontar-lo per solucionar-lo, s’agafen a qualsevol fórmula que els permeti evitar-ho. I allà apareix el tranquil·litzant, l’alcohol, la droga, la pantalla del mòbil o qualsevol element que els serveixi per deslliurar-se d’aquesta angoixa.

¿En què consisteix aquesta sentència educativa que esmenta?

Hem comès l’immens error de dir als nostres joves: només importa la teva felicitat i aconseguir-la és molt fàcil. No obstant, la vida no és així. Viure comporta afrontar problemes, plantejar reptes, vèncer adversitats... Però si ningú t’ha ensenyat abans a enfortir la teva autoestima per tenir una personalitat resolta, és fàcil que t’enfonsis i acabis enganxat a qualsevol substància o hàbit que et permeti no mirar de cara a la realitat. Hem creat una generació de joves vulnerables fàcilment dependents i, per tant, fàcilment manipulables, i això és molt perillós. També políticament, com estem veient diàriament.

¿Com s’enforteix l’autoestima?

Des del mateix naixement de la persona. Els primers tres anys són decisius. Aquest nen ha de sentir que ha arribat a un món confiable, no hostil, i que compta amb el recolzament de les persones més importants per a ell: els seus pares. Els nens solen dir una frase que sovint passem per alt, però que és importantíssima: ‘ Mama, mira què faig’. En realitat, està dient: vull que reconeguis que he aconseguit fer una cosa. Transmetre-li confiança és fonamental perquè comenci a armar la seva personalitat. En anys posteriors, és el sistema educatiu el que ha d’acompanyar en aquesta tasca, però no sempre ho fa bé.

¿Quins errors sol cometre?

En realitat, l’escola és una escullera on s’estavellen les contradiccions de la societat. I una societat com l’actual, basada en el consum i l’opulència, és, literalment, l’oposat al que un bon model educatiu ha d’ensenyar. Si al menor li transmeto contínuament el missatge que té dret a tenir el que desitja, i a més ja, sense esperes, i només estimulo aquest desig, no puc dir-li a continuació que s’ha d’esforçar per aconseguir això que desitja, perquè llavors em rebutjarà i acabarà abraçant una cosa que li aporti un plaer ràpid i immediat. Això, que abans era un problema, ara ho és molt més, perquè les fonts d’informació a què tenen accés els menors s’han multiplicat. Avui hi ha nens d’11 anys veient pornografia. És terrible.

Hem parlat de les fallades del sistema educatiu. ¿Els pares també ens estem equivocant al criar, o malcriar, els nostres fills?

No m’agrada carregar tintes amb els pares, perquè estan pressionats i se senten desorientats. Volen educar bé els seus fills, però sovint no saben si donar-los una plantofada o una targeta de crèdit. Educar té quatre potes: l’ensenyament dels drets, els deures, l’obediència i la llibertat. La generació que va créixer en la dictadura es va formar molt en deures i obediència, però quan va créixer es va adonar que l’havien privat de la meitat de la pel·lícula. Ningú li havia parlat de drets i llibertats, i es va dir: això als nostres fills no els passarà. I va cometre l’error d’anar-se’n a l’extrem contrari. Avui només eduquem en drets i llibertats sense tenir en compte una cosa bàsica que de vegades costa entendre: la veritable llibertat s’aprèn obeint.