L'estrès, les dietes i les rutines cosmètiques disparen l'acne entre les dones joves

«¿Com em veus la cara, mama?, ¿millor?». La pregunta és recurrent. Dia rere dia, des de fa mesos, Teresa, nom figurat, 20 anys i estudiant universitària, interpel·la la seva mare sobre el seu rostre, amb un acne —que es manifesta amb petites lesions vermelles i inflades— que, curiosament, no va tenir a l’adolescència i que, ara, la té angoixada. «Em veig i vull plorar», resumeix.

L’acne continua sent una de les malalties cutànies més freqüents, explica a El Periódico de Catalunya, del mateix grup editorial de Diari de Girona, el doctor Adrián Alegre. Aproximadament, una de cada cinc persones en té en algun moment de la seva vida. Però «el creixement més cridaner», observa, està passant especialment en dones adultes joves.

Afecta aproximadament el 80% dels adolescents, amb màxims entre els 14 i els 16 anys. Entre un 15% i un 20% presenten formes moderades o severes, amb risc de cicatriu i impacte psicològic rellevant, expliquen els dermatòlegs. Estudis realitzats sobre la seva prevalença en la dona adulta indiquen que ha anat augmentant en les últimes dècades fins a arribar al voltant del 45% en dones d’entre 25 i 45 anys.

Rutines cosmètiques

Un augment que també confirmen els metges de família. «Sí, fins i tot en pacients que no van tenir problemes importants durant l’adolescència», afegeix el doctor Francisco Ortiz, coordinador del grup de treball de Cirurgia Menor i Dermatologia de la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (semFYC). Al darrere, citen, qüestions hormonals, l’estrès crònic, el mal descans, dietes d’alta càrrega glucèmica, contaminació, alteracions del microbioma i rutines cosmètiques excessivament agressives.

«A l’hora d’avaluar pacients, cal valorar la presència de signes d’hiperandrogenisme (augment de borrissol, pèrdua de cabells a nivell frontotemporal, alteracions menstruals o l’esterilitat), així com la possible exposició a medicaments que indueixin aquest tipus de lesions (corticoides, anticonceptius de base progestàgena…)», apunta el doctor Ortiz.

Consulten abans

«Veiem més consultes i, a més, pacients que consulten abans i amb més preocupació. L’acne adult és cada vegada més freqüent», assenyala el doctor Alegre, membre de l’Academia Española de Dermatología y Venereología (AEDV). «A més, moltes vegades no consulten només pels grans, sinó per les cicatrius, taques o repercussió psicològica associada», indica.

«És probablement un dels canvis epidemiològics més rellevants que hem observat en dermatologia en els últims anys», assenyalen els dermatòlegs

De fet, considera que l’acne de la dona adulta —les afecta molt més que als homes—, «és un dels canvis epidemiològics més rellevants que hem observat en els últims anys». Moltes pacients, descriu, presenten brots inflamatoris recurrents a la regió mandibular i mentoniana.

A més, afegeix, acostuma a tractar-se d’un acne més persistent, amb un component inflamatori més marcat i una major tendència a la hiperpigmentació i la cicatrització.

Les causes

¿Per què s’estan donant més casos? L’acne és multifactorial. «Existeix una base genètica i hormonal clara, però avui probablement també hi influeixen factors moderns. En moltes dones adultes el problema no és “tenir més hormones”, sinó una major sensibilitat de la glàndula sebàcia a hormones normals», assenyala el doctor Alegre.

A Teresa, el canvi al rostre la va agafar per sorpresa. D’adolescent, gairebé no va tenir grans. Tot i així, el seu primer contacte amb el dermatòleg va ser als 16 anys. Amb un acne molt lleu. Però que la feia sentir insegura. Va exposar llavors desajustos relacionats amb la regla. La primera recomanació va ser que prengués isotretinoïna, el principi actiu de potents medicaments derivats de la vitamina A que pertanyen a la família dels retinoides i que molts dels seus amics coneixen amb el nom de «Roacután», un fàrmac molt famós que ja no es comercialitza.

En el seu cas l’especialista l’hi va recomanar per tancar el problema d’aquells primers grans i evitar que allò anés a més. La jove ho va dubtar —el dermatòleg va enumerar alguns efectes secundaris que no la van convèncer— i va decidir no prendre’l. Finalment, aquells granets adolescents van desaparèixer.

Els grans brots

Teresa va passar un temps de tranquil·litat. «Vaig creure que m’havia salvat», admet. Ja amb 20 anys, gairebé per sorpresa, li van arribar els grans brots, aquells que fan que es miri al mirall i es posi trista. Que s’apagui. «Em miro al mirall i em poso trista», repeteix.

En tot just uns mesos, la jove ha visitat diversos especialistes. Cada vegada més inquieta, més desesperada. També ha consultat el seu metge de capçalera. «Quan, suposadament, amb el tractament que tinc, haurien de passar els grans, vaig a pitjor. Pensava que seria una cosa d’un parell de mesos i s’està allargant», es lamenta.

Més antibiòtic

Actualment es posa «Epiduo», un gel que és una combinació de dos principis actius, adapalè i peròxid de benzoil, que actuen de manera conjunta però per mecanismes diferents. Una dermatòloga li va indicar que, alhora, prengui doxiciclina, un antibiòtic oral. Es recepta freqüentment per a l’acne inflamatori moderat a greu.

Amb una disciplina enorme, Teresa continua amb els tractaments. La seva cara, de vegades, està millor. Altres dies, empitjora. Però té marques. Això, sí, tots els especialistes pels quals ha passat li van dir que, tard o d’hora, hauria «d’acabar amb el “famós” “Roacután” —o el seu equivalent actual—, l’únic que milloraria el meu acne i acabaria amb les cicatrius».

El vessant psicològic

¿Com l’afecta psicològicament? «Em poso a veure fotos d’abans i penso en com he acabat així. I en quan se me n’anirà. És desesperant veure com et continuen receptant coses (algunes em provoquen efectes secundaris que ni imaginava, com assecar-me les parpelles) i he notat només una lleugera millora», admet.

«Són múltiples els estudis que han relacionat l’acne amb trastorns. Afecta negativament la vida social i l’autoestima, i pot agreujar l’ansietat i la depressió. Les pacients refereixen inseguretat, o eviten situacions socials o laborals. A més, se sol viure amb una certa frustració perquè “ja soc gran” i no hauria de ser-hi», conclou el doctor Ortiz.