L’AMB celebra 15 anys de consens

Hi ha una analogia a la qual sol apel·lar el vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Antonio Balmón, per il·lustrar l’essència institucional de l’única administració metropolitana constituïda legalment a Espanya. "A Madrid, l’aeroport s’ubica a Barajas, que és un districte que depèn de l’alcalde de Madrid. A Barcelona, en canvi, l’aeroport se situa en un municipi metropolità amb una alcaldessa i una autonomia pròpia: el Prat de Llobregat", acostuma a comentar el també alcalde de Cornellà de Llobregat.

Aquest engranatge entre la sobirania municipal i la governança metropolitana, afegit al consens de les principals forces polítiques –malgrat la majoria absoluta socialista, el govern metropolità és compartit entre el PSC, Junts, ERC i els Comuns–, representa la singularitat de l’AMB, que avui celebra al Parlament de Catalunya 15 anys de vida des que es va constituir formalment. L’acte simbòlic comptarà amb el president Salvador Illa, l’alcalde Jaume Collboni en qualitat de president de l’AMB i una taula rodona amb cares tan conegudes com la de l’expresident José Montilla; la del ministre d’Indústria, Jordi Hereu; la de Xavier Trias, que va ser el primer president de l’AMB, o la d’Anna Simó, exdiputada que va actuar com a ponent relatora de la llei de l’AMB.

No és una feina senzilla explicar de manera directa què és l’AMB. Especialment per la dificultat que implica l’absència d’un sistema d’elecció directa –no hi ha un alcalde metropolità– a l’hora de materialitzar un sentiment de pertinença metropolitana. Per donar testimoni de la seva dècada i mitja d’experiència, l’Administració ha triat una declaració d’intencions en temps de discursos reaccionaris contra la cosa pública: Celebrem 15 anys de servei públic, diu el lema de l’aniversari metropolità.

L’aterratge d’aquest servei públic són polítiques que, tot i que acaben cobrant un perfil més tècnic, resulten a la pràctica determinants per als 36 municipis que integren la conurbació de 3,3 milions d’habitants liderada per la capital catalana. Un exemple és el transport públic: l’AMB gestiona les línies de busos urbans de les ciutats. Un altre, els residus: l’AMB té la competència de les plantes de reciclatge metropolitanes. L’urbanisme és una altra de les seves competències: l’ens metropolità planifica com serà la fisonomia urbana de les ciutats els pròxims 25 anys. I també existeix un cicle de l’aigua metropolità: l’AMB és responsable del subministrament i la regeneració de l’aigua i s’encarrega de donar llum verda a la tarifa que paguen els veïns.

Balmón defineix el moment actual de l’AMB com de "consolidació d’un model de consens polític i eficàcia institucional". A parer del líder metropolità, "el principal repte continua sent assegurar un finançament estable, avançar en polítiques de convivència i reforçar la capacitat de gestió, especialment en planejament urbanístic", que el responsable local més longeu de l’àrea de Barcelona considera "clau per consolidar la seva identitat institucional".

L’ADN institucional que cobra l’AMB està connectat amb els seus orígens històrics, que es remunten a dècades abans que el Parlament de Catalunya aprovés, el 2010, la llei que blinda la seva cobertura jurídica i les seves competències actuals. Molt especialment, sobretot, amb la traumàtica dissolució de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), el 1987.

En el llibre Metròpolis sense govern, els investigadors de l’Institut Metròpoli, adscrit a l’AMB, situen l’abolició de la CMB com un moviment de la Generalitat de Jordi Pujol contra l’hiperlideratge de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, a qui es va atribuir "un ús de l’entitat metropolitana com a plataforma política". Els papers de la CMB i de Maragall "van ser vistos amb reticències per la Generalitat, davant l’amenaça que el govern metropolità es convertís en un contrapès al govern català", afirmen els autors Marc Martí-Costa, Mariona Tomàs i Roger Barres.

Institució fràgil

L’abolició de la CMB va donar pas a la creació de les comarques i les seves competències van ser assumides per dues entitats sectorials: l’Entitat Metropolitana de Transports (amb 18 municipis) i l’Entitat Metropolitana de Tractament d’Aigües i Residus (amb 33 municipis). Un any més tard, fins a 23 municipis metropolitans es van unir voluntàriament a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana amb la intenció de conservar la dotació pressupostària estatal i la dinàmica de cooperació anterior. Aquesta mancomunitat es va ampliar fins arribar a poder acollir 31 municipis.

El precedent més semblant a l’AMB data de l’any 2009, quan els 36 municipis ja s’havien unit en un consorci. Al cap d’un any, cap al final del segon tripartit, liderat per Montilla, es va aprovar la llei de l’AMB, que va precedir la constitució dels òrgans de govern de l’ens el 2011. Malgrat que va representar un important avenç competencial, els esmentats investigadors lamenten que no fos suficient per evitar que, avui dia, l’AMB sigui "una institució fràgil, amb poca autonomia fiscal i una legitimitat democràtica feble".