Casa Leopoldo torna a abaixar el teló

Sumava ja sis vides, però semblava que aquesta última podia ser la bona. La de l’estabilitat. L’històric Casa Leopoldo del Raval va ressuscitar fa poc més de dos anys per obra i gràcia de l’aposta empresarial del grup de restauració barceloní Banco de Boquerones. Van posar recursos, afany, feina i afecte per recuperar la seva essència i deixar enrere alguna etapa fallida. Però ni la seva empenta ha pogut amb la conjuntura adversa: la supervivència dels històrics no és fàcil, assumeixen els seus fins ara titulars. I altres veus apunten que el restaurant necessitava barcelonins i turistes de qualitat a les seves taules, però molts posen objeccions a endinsar-se al barri. Diumenge vinent tancarà i deixarà en mans del destí comprovar si té més vides que un gat.

Pot semblar que 27 mesos són poc recorregut per dictar la retirada. Però després d’una forta inversió i l’esforç que exigeix un establiment de la seva mida i ambició, la situació no millorava. El nou projecte evocava el referent que va ser en els temps de l’empresària Rosa Gil, que va abaixar la persiana el 2015. Però els nostàlgics ja no hi són, i el relleu generacional de clients tampoc ha arribat amb força.

Així que Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, fundadors del grup, i al timó d’aquesta última etapa, han decidit posar-hi final. "No li volem donar la culpa al barri, preferim donar-li al canvi d’era que estem vivint, aguantar un negoci històric és cada vegada més difícil", apunta l’empresari a EL PERIÓDICO. "Nosaltres ho hem intentat i no ho hem aconseguit, però ens queda un record inesborrable i el desig que algú reculli el testimoni", prossegueix, amb elegància. El local va comptar en aquesta nova fase amb una plantilla d’11 persones.

La realitat –diuen altres fonts del sector– és que molts barcelonins defugen el centre per fer-hi els àpats, i que als turistes de cert poder adquisitiu als seus hotels els recomanen anar amb molt de compte al Raval, sobretot a les nits. Per molt que el mateix alcalde Collboni regalés titulars a la casa quan hi va portar a dinar el president Pedro Sánchez el 2024.

Com recollia aquest diari just després de la seva última reobertura, la potència del grup gastronòmic que també alinea establiments com Casa Ràfols, Can Framis, Casa Lolea, Elsa i Fred, Club 61, Pepeta i Sophie, va semblar omplir d’esperança la tornada de Casa Leopoldo. No eren principiants, i aquest es va convertir en el seu vaixell insígnia.

Rodatge com a bodega

El restaurant del Raval va obrir amb aquest nom al seu actual emplaçament al carrer de Sant Rafael, 24, el 1936 després d’un rodatge previ com a bodega en una altra adreça, on Leopoldo Gil havia debutat el 1929. Però va ser la seva neta, Rosa Gil, la que el va portar a la fama amb la barreja perfecta de cuina immortal i ambient literari que li va donar caràcter i reputació. Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Eduardo Mendoza, Maruja Torres i Juan Marsé, entre molts d’altres, el van fer llegenda en les seves llargues tertúlies, tot i que això no va evitar que aquesta joia del barri xino caigués després de la jubilació de la propietària.

Un any després del tancament del 2015, van arribar els xefs Romain Fornell i Òscar Manresa per mirar de recuperar-lo, tot i que aquest primer projecte no va reeixir i el 2019 el van reconvertir en bar de tapes de qualitat amb Rafa Peña (Gresca). Però en aquesta ocasió tot se’n va anar en orris per la pandèmia. La situació encara es va pervertir el 2022, quan Casa Leopoldo va reobrir com a restaurant xinès de menús barats per a esglai de tothom.

Únicament els seus elements protegits recordaven la seva solera i arrelament, en una aventura que òbviament no va acabar de funcionar. Però va ser llavors quan va arribar el grup Banco de Boquerones, els artífexs del qual van apostar pel seu receptari de sempre, repescant la cua de bou, les mandonguilles amb sípia i altres atemporals. Van reviure rajoles, taulell, cartells taurins... I van posar al dia l’interiorisme buscant més confort, però intentant seguir el guió original.

El juny passat van celebrar un entranyable homenatge a Gil, amb què van aconseguir reunir escriptors i cuiners, i rememorar aquells temps que no tornaran. Ningú sabia que ja hi havia núvols negres a l’horitzó, perquè el projecte no ha encaixat al nou barri, multiètnic, acolorit, ple de menjars del món però on els centenaris no ho tenen fàcil.