«Dir que Catalunya és un sol poble és una fal·làcia, cap societat no ho és»

Autor d’una biografia enciclopèdica sobre Josep Tarradellas i autor prolífic tant d’assaig com de ficció, el posat doctoral i la perenne corbata amb què apareix a la televisió converteixen Joan Esculies en un exemplar atípic dins el món mediàtic català.

Ser biòleg com vostè és necessari per entendre la fauna política d’aquest país?

La biologia va molt bé per entendre moltes coses (riu). A mi m’ha ajudat a diferenciar-me una mica dins la fauna dels historiadors, que tendeixen a pensar que, quan estudien un tema, aquest tema és seu. Jo, venint de les ciències experimentals, ho veig més amb el mètode científic: quan faig una aportació a un tema soc part d’una cadena; algú vindrà al darrere i em corregirà o anirà més enllà.

Per què s’ha especialitzat en la història del catalanisme i, sobretot, de la II República?

Suposo que tothom estudia coses que l’ajudin a entendre’s a ell mateix. Tinc un avi que es va escapar del camp de concentració d’Argelers, i un altre que també m’explicava històries de la guerra. Per la feina del meu pare, de petit vaig viure molt amb els meus avis, i tot això t’influeix. Buscant un tema per fer la tesi, vaig anar a parar a l’arxiu Tarradellas de Poblet; no n’hi havia una biografia detallada i vaig pensar fer-ne els primers 40 anys. Al tribunal el Joan B. Culla em va dir: està clar que vostè en farà la part que falta. Era el 2012. Jo llavors estava fart del personatge i vaig pensar que ni de conya, però ha estat així.

Diria que aquells polítics i els d’ara estan fets de pastes diferents?

Els líders de la República estan una mica idealitzats, igual que alguns els demonitzen, però és veritat que havien llegit més que la majoria dels actuals. Els de la transició també tenien gruix, perquè havien hagut de confrontar i de rumiar ideològicament; en canvi, els d’ara són molt simples. Poden ser grans persones, però no tenen fons. I la societat digital aprima el discurs encara més. També n’hi ha que provenen de branques humanístiques que tenen un sostre de vidre: el seu sou tindrà un topall i quan hagin publicat deu llibres ja no aniran més enllà. La seva figura ja no creixerà més. La política és una sortida per a qui tingui més ambició d’ego o de diners.

Com a historiador i periodista el ‘procés’ devia ser un moment interessant.

Sí. Em va anar molt bé venir d’un entorn catalanista però viure durant aquells anys a Santa Perpètua de Mogoda, a l’àrea metropolitana. Jo no he format part d’aquells cercles tancats que pensaven que la seva raó era la raó de tothom. Jo els coneixia, sabia de què serien capaços pel meu pas per la Generalitat, i veia que el que explicaven sobre com s’aconseguiria la independència no casava amb el que jo veia a Santa Perpètua.

I ho deia.

Sí, i va arribar un moment que es confonia el que escrivies amb el que desitjaves. Que jo digui que demà estarà núvol no vol dir que ho vulgui. L’alternativa era: o dir que faria sol, o ser el sonat que deia que hi hauria tempesta, no pas per enfonsar la barca, sinó per evitar-ho. Però es va enfonsar. No va passar el que deien, perquè no podia ser.

Vist ara, com resumiria el que va passar?

Va ser una sortida a aquella crisi econòmica tan bèstia i a les retallades, combinada amb la frustració de l’Estatut i el centralisme dels anys anteriors. Les promeses d’independència van arribar a crear una gran il·lusió en molta gent. També hi va haver una mica d’espiral de silenci. A la tertúlia del 3/24 hi havia qui, fora de micro, em deia que ho veia com jo, però que, en aquell moment, no tocava dir-ho. Es va aconseguir crear un estat d’opinió fins al punt que el meu pare, una persona molt intel·ligent, realment s’ho creia. M’havia arribat a parlar ‘dels meus’, i jo no en tinc de ‘meus’.

La seva biografia de Tarradellas té mil pàgines. Defineixi’l en una frase.

Un polític perseverant que, després de la derrota republicana, es va posar com a objectiu tornar i recuperar l’autogovern.

Ara faci el mateix amb tots els altres, començant a la Mancomunitat.

Prat és l’ideòleg del nacionalisme català; Puig i Cadafalch és el gran gestor de la Mancomunitat, no reconegut; Macià és qui recupera l’autogovern; Companys, controvertit i tràgic, és qui li toca donar la cara per Catalunya durant la guerra; Irla és la baula dels moments més difícils de l’exili; Pujol és un constructor d’estructures de país que va acabar pensant que el país era ell; Maragall arriba tard a la presidència i no té prou temps per fer el que té al cap; Montilla és l’exemple que a Catalunya tothom pot ser president; Torra, circumstancial; Puigdemont, el president del ‘procés’; Aragonès és el retorn d’ERC a la primera línia; Illa és un home de gestió.

Com explicaria el que devia sentir Tarradellas quan, després de tot el que havia passat, va sortir al balcó de la Generalitat?

Va tenir sensació de victòria sobre tota la gent que creia que no ho aconseguiria. El «ja soc aquí» el deia a tots els que no volien que tornés d’aquella manera. Va ser una arribada a Ítaca. I no només arribava, sinó que volia governar tant com pogués. S’ha de tenir present que, quan es va exiliar, Tarradellas era com un atleta que estava fent els seus millors registres. Va ser la persona més important de Catalunya durant la Guerra Civil juntament amb Companys, i li van tallar les ales amb només quaranta anys. Per tant, el que va fer durant tot el seu exili va ser moure’s per mantenir la flama de la Generalitat fins que pogués tornar.

El «ja soc aquí» el deia Tarradellas a tots els que no volien que tornés d’aquella manera. Va ser una arribada a Ítaca

No era un objectiu gaire realista.

No, gens, però era un home obstinat. Ell deia que, un cop has tastat la política, no la pots deixar. Per això, ell és l’únic que es mou per ser president de la Generalitat el 1954, quan el càrrec ja no és res. Per això hipoteca set vegades la casa de Saint Martin Le Beau, per poder dedicar la vida a moure’s políticament; i per això, en el moment de tornar, els joves polítics que voldrien que tingués un altre paper no el poden vèncer fàcilment. Ell no pot admetre que Pujol, Raventós, ‘Guti’ i companyia li facin una abraçada i l’enviïn cap a casa. Havia de recollir el fruit de tot el que havia estat fent durant tants anys.

Va acabar sent un home ressentit?

No sé si és la paraula. A ell li hauria agradat ser el cap de llista d’una agrupació de partits catalanistes, però els partits no van voler. Per això a l’Estatut hi ha una clàusula que no hi ha a la Constitució, que és que el president ha de ser diputat. Sense estar en una llista d’un partit i ser diputat, ell no podia ser president. I ell no volia estar en una llista i competir a les eleccions. Sabia que no guanyaria.

Després d’un segle i mig de catalanisme hi ha un cert clima de desesperança, sobretot en relació amb la llengua. Està justificat?

D’una banda, el ‘procés’ va il·lusionar per sobre del possible i va frustrar molt la població. Reanimar-la serà molt difícil. Les revolucions, violentes o no, sorgeixen per una combinació d’ingredients que no pots provocar. No sabem si tornarem a tenir una cosa semblant o si haurà estat el cant del cigne, una mena d’última victòria contra el general Custer. Amb la llengua el problema que tenim és que les xarxes socials exerceixen una gran pressió que hem de combatre en una posició de feblesa, perquè no tenim unes estructures que permetin decidir qui ve o no ve, i què aprèn qui ve.

La immigració és la clau?

Sí, el país ha de ser prou flexible, amable i intel·ligent per integrar els nouvinguts; si no cada vegada hi haurà menys gent que entengui que som una nació. Dir que som poble un sol poble és una fal·làcia, cap societat ho és. Els països no són uniformes. O trobem la manera d’incorporar a la idea que som una nació els que acaben d’arribar i els fills dels que van arribar fa temps i encara no ho han f et, o la nació serà cada vegada més prima. El que no podem fer amb la nació és tancar-la. Per això he dit i repetit que, com més Aliança Catalana hi hagi, menys nació catalana hi haurà.

Subscriu-te per seguir llegint