50 anys de tancada de les mestresses de casa

Una de les protestes més insòlites a Barcelona durant els anys de la Transició va tenir lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. No s’ha repetit i el seu ressò en la historiografia oficial ha sigut molt limitat. Els seus protagonistes no encaixaven amb cap patró: eren mestresses de casa i mainada. Unes 300 persones, dones i fills de curtíssima edat, es van tancar durant 28 dies seguits a la parròquia de Sant Andreu, situada a la plaça Orfila del barri barceloní. Van entrar l’1 de juny de 1976, només dos dies després de les recordades Jornades Catalanes de la Dona a la UB i sis mesos i mig després de la mort de Franco. L’objectiu era reclamar la readmissió dels seus marits a Motor Ibérica, la fàbrica dels camions Ebro, que havia acomiadat 1.800 treballadors de cop.

La majoria no tenien experiència sindical ni afiliació política i no poques van xocar amb la incomprensió i disgust dels marits. Un fins i tot va arribar a denunciar la dona per abandonament de la llar i va treure els fills, si bé després d’uns dies al seu càrrec els va tornar a la parròquia. La tancada va acabar sent una imprevista escola de feminisme i democràcia. Aquest 2026 en fa mig segle i algunes de les protagonistes s’han retrobat i han compartit com els va canviar la vida aquella experiència.

"Tinc 89 anys i he participat en moltes lluites, però com aquella no n’he viscut cap altra. Per a mi va ser increïble", assegura la incombustible Maruja Ruiz Martos, històrica integrant del PSUC i Medalla d’Honor de Barcelona 2011. Ella va ser una de les culpables del tancament de Motor Ibérica, que va durar 28 dies. Mercedes López és una altra de les tancades. Vivia i viu al modest barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac i confessa que la movia un pensament senzill: "Que la meva família pugui fer vacances una vegada a l’any".

Totes dues relaten com es van organitzar durant quatre setmanes per cuinar, menjar, dormir, debatre, votar, redactar pamflets i entretenir la canalla i tenir-ne cura. Tenien una cuina petita i una olla a la sagristia i, dada meritòria, un sol bany per a totes. Cada nit, amb les criatures ja adormides, es repartien les tasques en assemblea i feien una llista dels productes més urgents. La penjaven a la porta al matí. "¡Hi havia dies que gairebé no la podíem obrir de tants donatius!".

El rector, Josep Camps, era un dels principals capellans rojos de l’època. I el seu vicari, Ignasi Pujades, també. Van acollir la protesta sense dubtar-ne, sabent que l’aventura acabaria amb la policia al temple. "Quan tocava missa, tots els matalassos quedaven recollits i els bancs, al seu lloc. ¡Una dona fins i tot va aprofitar per batejar el fill!", assenyala Ruiz.

I va arribar la policia. "Algunes van lligar les criatures al cos amb cordes, per por de perdre’ls en una desbandada", continua explicant. L’uniforme de les improvisades activistes havien sigut les jaquetes de fàbrica dels marits i, perquè no les poguessin obligar a treure-se-les, se les van posar sense res a sota, ni els sostenidors.

Emotiu homenatge

La Maruja i la Mercedes van rebre un homenatge el 5 de juny passat, a la mateixa parròquia. Al voltant d’un centenar de persones va acudir a escoltar-les, inclosos fills i familiars d’altres de les tancades. "¡Quantes llaminadures devíeu menjar aquells dies, eh!", va etzibar López a un assistent, que tenia tot just un any mig segle enrere.

També les va acompanyar en aquest emotiu acte l’historiador i editor Pau Vinyes i Roig, de llavors 11 anys. "Hi va haver una solidaritat mai vista entre els veïns de Sant Andreu. Molts comerciants van oferir aliments, la farmàcia també hi va col·laborar...", rememora. "I això que eren anys de molta por; al barri hi va haver atemptats d’extrema dreta".

No van aconseguir l’objectiu inicial: revertir els acomiadaments. El silenci dels incipients partits va ser clamorós i l’atenció de la premsa, relativa: 65 articles en mitja dotzena de rotatius barcelonins. En canvi, la televisió sueca va gravar uns minuts i s’hi va quedar quatre dies. Una de les periodistes que més va cobrir aquesta protesta sindical-feminista va ser Montserrat Roig per a la revista Triunfo. L’acompanyava la fotògrafa Pilar Aymerich.