La Sagrada Família va estar a punt de semblar un "garatge"

Ara fa 90 anys la Sagrada Família era un projecte abandonat. Pitjor encara. Fa 90 anys, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb el bisbe Manuel Irurita al capdavant, tenia al cap, tenia al cap i esbossat en paper una destinació molt diferent al llavors gairebé absolutament buit solar delimitat pels carrers de Provena, Sardenya, Mallorca i Marina. Pretenien deixar dret, com l’ossada d’una espècie extinta, la Façana del Naixement, de la qual Antoni Gaudí, 10 anys abans, només va veure acabada una de les quatre torres, i l’estructura de l’absis. Volia Irurita erigir en meitat d’aquesta illa una modesta parròquia de barri, res de l’altre món, de tres naus i un rosetó sobre la porta d’entrada. El juny de 1936, la Sagrada Família era una quimera morta. Al juliol va començar la Guerra Civil i el mort, per la barbàrie d’un grup d’anarquistes, va acabar per ser el bisbe. Es va amagar en un pis del carrer Call, cosa que són les coses, a només un parell de porteries d’on Gaudí va tenir el seu primer despatx professional a la ciutat. Li van trobar i aquella partida de militants de la FAI, sense saber-ho, va canviar, i molt, el curs de la història de Barcelona. Mil vegades s’ha explicat la història d’aquesta icona de la ciutat, però més com una hagiografia que amb ganes de no obviar ni un detall. Que la Sagrada Família a punt va estar de ser un edifici amb aspecte de "garatge" (paraula posada aquí no a l’atzar) és un oblit incomprensible.

Va ser l’historiador romà Tito Livio l’autor de la primera ucronia de la història, aquesta sort ‘què hauria passat si...’ que en el seu cas va fabular amb la idea que Alexandre el Gran, en lloc de conquistar el món a l’est de Grècia, hagués encaminat els seus exèrcits cap a ponent. Allò va ser una fabulació. La hipòtesi que la Sagrada Família fos avui un projecte inacabat, que no donés nom a un barri i que no fos imant de milions de turistes cada any va estar a un pèl de ser realitat i, el més insòlit, és que amb prou feines s’explica. S’ha imposat el relat que el temple expiatori s’ha aixecat durant gairebé un segle i mig, primer, amb milers de petits donatius pietosos dels barcelonins i, després, amb el preu de les entrades, i amb prou feines mai s’ha posat llum sobre les ombres de la seva història. A això s’ha dedicat durant anys Julià Bretos, que ha dedicat mitja dotzena de llibres a una de les seves passions, Gaudí i les seves obres, alguns de novel·lats, com ‘Ocho pecats’ i ‘La dama sin rostro’, però basats sempre en dades fidedignes i en investigacions que personalment ha portat a terme amb l’ajuda d’altres ‘gaudinòlegs’.

A aquesta última categoria, la de les investigacions exitoses, pertany, per exemple, posar cara i nom a la misteriosa dona que a finals del segle XIX, potser menyspreada perquè va descobrir que el seu difunt marit tenia diversos fills il·legítims a Cuba, va donar al voltant d’un milió de pessetes per a la construcció del temple. Els donatius que es recollien a peu de carrer o a través de les campanyes de la revista ‘El propagador de la devoció a San José’ amb prou feines donaven per pagar els jornals. Podria dir-se, assegura Bretos, que la Façana del Naixement no hauria sigut possible sense l’aportació d’aquesta dona, Isabel Bolet Vidiella, que va preferir mantenir-se en l’anonimat i que només fins fa ben poc ha sigut possible acreditar qui era la responsable d’aquesta generositat.

I la façana contrària, la de la Passió, remarca Bretos que va tirar endavant gràcies a les altruistes aportacions que a partir dels anys 50 va realitzar un barceloní nacionalitzat mexicà, Francesc Sayrols, que a Amèrica del Nord va amassar una fortuna gegant gràcies a una editorial que va popularitzar els còmics i que va voler deixar empremta, també de forma discreta, a la ciutat que el va veure néixer.

Però aquestes dues biografies, la de Bolet i la de Sayrols, són estrelles de llum tènue al costat de la fogonada del que un dia va trobar Bretos a l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que atresora des del 2002 els arxius personals de l’arquitecte Francesc de Paula Quintana Vidal (1892-1966), encarregat d’elaborar el pla i els dibuixos del projecte i que, quan va morir Gaudí, va passar a ser l’ajudant principal de Domènech Sugranyes, responsable des de 1926 de les obres. Entre els documents que formen aquell arxiu, Bretos va trobar 46 pàgines que el van deixar bocabadat: un relat escrit per Joan Martí Matlleu sobre com va maniobrar el bisbat de Barcelona per desarborar el projecte de la Sagrada Família.

No fer cas dels plans de Gaudí

"Va anar eliminant peces incòmodes com si es tractés d’una partida d’escacs", explica Bretos a ‘Ocho pecats’, la novel·la que li ha dedicat aquell episodi. En alguns casos, simplement li va somriure la fortuna. Diversos membres de la família Dalmases, descendents del pare fundador del projecte de la Sagrada Família, Josep Maria Bocabella, i per tant defensors del llegat de l’avi, van morir abans de complir 50 anys. En altres casos, Irurita en persona es va encarregar de tombar agulles i torres d’aquella partida, com Gil Parés, el primer rector de la Sagrada Família, l’home (per citar una dada) que va advertir que aquell suposat captaire atropellat per un tramvia a l’encreuament de la Gran Via amb Bailèn era Gaudí. Era un catalanista confés, al contrari que Irurita, que quan va morir Francesc Macià es va oposar a enviar capellans a l’enterrament.

Però entre les ‘víctimes’ del bisbe despunta en tota aquesta història la figura de Joan Martí Matlleu, no només estretíssim col·laborador de Gaudí i, per la seva habilitat com a taquígraf, font excepcional dels ensenyaments del de Reus, sinó, també secretari de la junta d’obres del temple en els anys 30 i director de la revista ‘El propagador de la devoció a San José’. El va cessar dels dos càrrecs, però es va regirar contra aquesta decisió i, sembla que amb ànim d’explicar la seva versió a les seves amistats, mecanovagrafiar aquestes 46 explosives pàgines en les quals detalla les intencions del bisbat d’aparcar la construcció del temple. No només això, revela allà que personalment, abans que el condemnessin a l’ostracisme, gràcies a un moment de distracció en una reunió al palau episcopal va poder calcar els esbossos que Irureta havia encarregat per aixecar una modesta parròquia, com un "garatge", diu, en lloc del gegant temple que és avui la Sagrada Família.

La idea de desdenyar els plans de Gaudí, de fet, es remuntaven a molt abans fins i tot de 1926. Quan l’arquitecte avui celebrat per tots va saber que pretenien acabar la seva obra amb maons i formigó, va amenaçar de dimitir i només la mediació d’Enric Prat de la Riba va apagar aquell conat d’incendi.

El cas, en definitiva, és que Martí Matlleu va portar a la impremta un nombre desconegut d’exemplars de la seva versió dels fets en un clima, tot s’ha de dir, molt ‘twitter avant la lettre’. Va ser el blanc d’una campanya de desprestigi sense treva, en la qual, entre altres barbaritats, se l’acusava de posar-se al costat dels ateus del país. Entre altres joies, Bretos ha localitzat a l’arxiu diocesà una carta d’un capellà anomenat Montoliu, datada el març de 1936, en la qual es vanta de silenciar les queixes públiques de Martí Matlleu, celebra la decisió de bisbe de substituir el temple per una modesta parròquia i, el més cridaner de tot, posa en negre sobre blanc què mereixien llavors al palau episcopal les obres inacabades de la Sagrada Família: "Respecte al senyor Gaudí, autor d’edificis certament meravellosos, té algunes obres que són un veritable nyap, començant per confessionaris que no són més que un remenat de fustes mal col·locades. Gaudí no era més que un arquitecte extravagant, que es vanagloriava d’aixecar a la Sagrada Família quatre xemeneies mudes sense cap necessitat ni utilitat".

Al cap de quatre mesos d’aquella envestida epistolar, començava la Guerra Civil. El bisbe Irurita era una de les peces que més anhelaven cobrar-se els milicians de la rereguarda republicana. El van afusellar al desembre. Si hagués aconseguit escapar-se, potser hauria sigut restituït en el càrrec el 1939 i ara mateix la història de Barcelona en seria una de molt diferent. Els anarquistes que van saquejar la cripta del temple i van destruir les maquetes del taller de Gaudí van salvar, sense saber-ho, la Sagrada Família.