La jove superdotada de Castelló que anirà a la universitat amb només 16 anys: "Vull ser científica"

Àfrica Mateos Bou acaba de complir els 16 anys, però al setembre s'asseurà a les aules de la Universitat Jaume I (UJI) com una estudiant més del grau de Química. Una alumna més, encara que el seu cas tinga molt poc d'habitual. Nascuda a Almenara el 26 de maig de 2010, ha acabat Batxillerat amb Premi Extraordinari a l'IES Almenara, ha tret un 12,708 en la prova d'accés a la universitat (PAU) i ha completat una trajectòria acadèmica tan poc freqüent com cridanera: dues flexibilitzacions, una a Primària i una altra a Secundària, que van fer que no cursara ni cinqué de Primària ni quart de l'ESO.

Esta jove accedirà així a la universitat amb dos anys menys dels que corresponen a la seua promoció natural i ho farà per estudiar una carrera que té molt clar que vol convertir en futur. “Vull ser científica i dedicar-me a la investigació”, resumeix amb una seguretat que sorprén menys quan se l'escolta durant uns minuts.

La seua idea inicial passava per la biomedicina, però l'opció de la UJI l'ha acabada de convéncer. "En traure bones notes, tothom em deia que estudiara medicina. M'agrada la medicina, però vull contribuir d'una altra manera”, explica.

Defensa de l'educació pública

L'elecció de la UJI té també una lectura que Àfrica subratlla amb convicció: la defensa de l'educació pública. Encara que va arribar a valorar altres opcions, la possibilitat d'estudiar en una universitat pública, prop de casa i vinculada a la investigació ha pesat en la seua decisió. “Estic completament a favor de la pública”, reivindica. En temps de debat educatiu, la seua trajectòria servix també com a exemple de com l'escola pública pot detectar, acompanyar i obrir camí a perfils excepcionals quan compta amb recursos, orientació i voluntat d'inclusió.

La pregunta inevitable és com afronta una jove de 16 anys el salt a la universitat. "Amb ganes. I sobretot amb ganes de canviar i d'eixir del poble (d'Almenara)”, reconeix. També amb ganes de recuperar una rutina que, encara que a molts adolescents els semble un càstig en ple estiu, ella troba a faltar tan prompte com passen uns dies. “Quan acaba el curs, potser em queixe, però després d'una setmana ja tinc ganes de tornar a classe. Necessite estar fent coses”, conta.

Toca el piano, el saxo i el violí

I si alguna cosa ha fet Àfrica durant estos anys ha sigut precisament això: coses. Moltes. A més d'avançar dos cursos, ha estudiat música al conservatori, amb el piano com a especialitat principal, toca també el saxòfon i el violí i va practicar gimnàstica rítmica fins a competir a nivell nacional en categoria base, amb tres campionats d'Espanya a l'esquena, abans que una lesió de maluc frenara aquella etapa.

La història d'esta xica prodigi va començar a cridar l'atenció a casa fins i tot abans que es parlara d'altes capacitats. Al principi, recorda sa mare, Eva, la preocupació era just la contrària. “Pensàvem que podia tindre algun retard perquè no parlava. Els xiquets de la seua edat ja deien mamà, papà, aigua, i ella no amollava ni una paraula”, relata. El pediatre els tranquil·litzava: ja parlarà. I va parlar. Però no com esperaven. “Va passar de no parlar a fer-ho com una persona adulta, amb subjecte, verb i complements. Va ser un canvi dràstic”, recorda la mare.

Poc després va arribar una altra pista. En un supermercat d'Andorra, amb a penes tres anys, Àfrica va llegir un cartell. “Em va dir: ahí posa eixida. I jo li vaig preguntar com ho sabia. Em va contestar que ajuntava les lletres”, explica Eva. Li van comprar un llibre de primeres paraules i el va llegir sencer quasi de seguida. Després va vindre la música. En un centre comercial va veure una escola de piano, va entrar per iniciativa pròpia i va dir que volia tocar. Va ser un professor de música qui va suggerir per primera vegada a la família que aquella xiqueta podia tindre altes capacitats.

Emma Latorre, estudiant de Castelló i ambaixadora de l'Agència Espacial Espanyola amb només 18 anys: "Me n'aniria a l'espai sense pensar-m'ho"

Necessitat de reptes

A partir d'ací van arribar el diagnòstic, les associacions, el programa Estalmat d'estímul del talent matemàtic i, sobretot, una evidència: necessitava reptes. “La gent té un concepte molt equivocat. Pensen que per tindre altes capacitats ja ho saps tot, i no. Ha d'adquirir els coneixements igual que els altres, però el seu cap funciona d'una altra manera”, explica Eva.

La mateixa Àfrica ha aprés a conviure amb l'etiqueta d'alumna d'altes capacitats. No la rebutja, però tampoc vol que ho explique tot. “M'identifique com a superdotada, però tampoc he tingut males situacions amb companys de manera general”, assenyala. El seu cas trenca, a més, amb un dels tòpics més repetits sobre este perfil d'alumnat. "A diferència de l'estereotip", ella es definix com una persona “súper sociable” i assegura que els salts de curs no li van impedir fer amistats.

Això no significa que tot fora senzill. En la primera flexibilització, en deixar arrere els companys de la seua edat, hi va haver amistats que es van refredar. “Alguns em van deixar de parlar”, recorda. Però va trobar nous grups i, amb el temps, també el seu lloc. De fet, després de cursar Batxillerat amb alumnat dos anys major, ho té clar: “Ara sí que he sentit que este era el meu grup”.

Un dels molts reconeixements que ha obtingut és haver guanyat, junt amb el seu grup, la fase local de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat de la Xarxa Vives. Àfrica va ser la millor oradora.

Autoexigència personal

El repte més gran, reconeix, no va ser tant acadèmic com emocional. “Este curs ha sigut difícil. No em permetia fallar”, admet. La pressió no venia de fora, sinó sobretot d'ella mateixa. “Em frustrava poder suspendre un examen o baixar les meues expectatives. A vegades s'oblida que tinc dos anys menys. Soc madura, però no tinc la mateixa experiència”, reflexiona. I eixa frase resumix potser millor que cap altra la complexitat del seu cas: una alumna capaç d'avançar a un ritme extraordinari, però una adolescent al cap i a la fi, amb les seues inseguretats, les seues exigències i els seus temps.

Suport fonamental de l'orientadora

En eixe camí, Àfrica destaca el paper d'Ana Albert, l'orientadora de l'IES Almenara, a qui pràcticament considera "la seua segona mare". La seua autèntica progenitora va fins i tot més enllà i la definix com una mena de “salvació” per a la família. L'entrada a l'institut, amb a penes 11 anys, els va generar vertigen. Però des de la primera setmana, recorda Eva, hi va haver contacte directe, seguiment i una porta oberta per a l'alumna. “M'he sentit acompanyada”, resumix.

També hi ha hagut obstacles, com no. Més amb adults que amb companys, assegura la jove. “He tingut més dificultat amb alguns professors que amb alumnes”, conta. Sa mare coincidix i subratlla que el sistema no sempre està preparat per atendre estos casos. De fet, denuncia que la seua filla mai ha vist reconegut per l'administració el seu millor expedient en etapes anteriors, precisament perquè, en haver-se saltat cursos, li faltaven qualificacions d'assignatures que, amb autorització oficial, mai va cursar. “El sistema reconeix que no s'ha presentat a eixes assignatures, encara que va ser la mateixa Conselleria d'Educació qui va autoritzar la flexibilització”, lamenta Eva.

Aficions

Eixe recorregut, tanmateix, no ha frenat Àfrica. En Batxillerat ha aconseguit una mitjana de 9,5 (matrícula d'honor) i una nota d'accés a la universitat de 12,708. Ella, fidel a la seua autoexigència, reconeix que li hauria agradat arribar al 13 “simplement per mi”, encara que sabia que amb la seua nota entrava sense problema en Química. Al final va decidir no continuar reclamant i gaudir de l'estiu abans del gran salt universitari.

Perquè, encara que tinga una trajectòria poc comuna, també té una vida molt recognoscible per a qualsevol de la seua edat. Li agrada TikTok, escoltar música, descobrir artistes emergents abans que es facen coneguts, tocar el piano i provar coses noves, des de tota classe d'activitat esportiva fins al rocòdrom. Ja no competix en gimnàstica rítmica, però manté eixa necessitat de moviment, de curiositat i de no quedar-se quieta massa temps.

Tampoc descarta unir en el futur dues passions que, a simple vista, podrien semblar allunyades: la ciència i la comunicació. Encara que estudiarà Química i somia investigar, reconeix que també l'atrau el periodisme i la divulgació científica. “M'agraden moltes coses i no vull quedar-me només amb una”, explica. La idea de contar la ciència, de traduir allò complex perquè altres ho entenguen, també la seduïx.

Al setembre, Àfrica Mateos creuarà una nova porta. No serà la primera que obri abans d'hora, però sí una de les més importants. Arribarà a la UJI amb 16 anys, una motxilla plena de cursos saltats, premis, música, gimnàstica, esforç i alguna que altra batalla burocràtica. Però també amb una cosa molt més senzilla: ganes. Ganes d'aprendre, d'investigar, de canviar d'etapa i de demostrar que les altes capacitats no són una etiqueta rígida, sinó una manera diferent de mirar, aprendre i avançar.