Rebels, preclares i antifranquistes

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) té oberta al públic fins al 15 de juliol una exposició que mereix ser examinada amb lupa, no perquè sigui minúscula (tot i que molt gran no és), sinó perquè observada amb paciència revela fins a quin punt, per exemple, aquest gremi professional va ser inconformista durant l’etapa final de la dictadura i va desafiar les autoritats igual que ho van fer els estudiants, els sindicats i les parròquies, per citar els tres clàssics de l’antifranquisme. De Miró a Solano. 60 anys d’exposicions al COAC. És un títol que, d’entrada, no convida a sospitar el gir narratiu que descobreixen els visitants quan s’endinsen al vestíbul i l’altell de la seu de l’escola, a la plaça Nova, 5.

Comissarisada per Moisés Puente, la mostra, tot i que sigui com un Guadiana, repassa algunes de les exposicions que des del 1965 fins avui ha allotjat el COAC i que, per dir-ho d’alguna manera, no han tractat exclusivament d’arquitectura, sinó també del maridatge d’aquesta professió amb l’art. La primera de la llista no va ser la de Miró, a la qual després caldrà tornar, perquè va ser radicalment transgressora, sinó una de dedicada a Owe Pellsjö, un escultor suec que va arrelar a Espanya a finals dels anys 50 i que llavors va assolir un reconeixement notable. La que tanca el recorregut és un treball en curs de la també escultora Susana Solano, que ha reciclat les despulles del Teatre Principal de la Rambla. És difícil no sorprendre’s amb el gronxador gegant que ha construït amb les butaques de la platea.

Atenció als detalls

Però, com hem dit, cal parar atenció als detalls. "Ens han tirat pedres, va caldre canviar un vidre trencat, etc., etc. Tot i que van ser permeses, després les autoritats i la policia han donat clares proves d’estar-hi molestos, i ha hagut d’ordenar el mateix senyor governador la recollida d’impresos, canviar els colors dels rètols i pintar totalment totes les façanes perquè no es veiessin des de fora". Aquest és un fragment de la junta extraordinària que l’escola es va veure en la urgència de celebrar el 29 de desembre de 1970, quan els membres gairebé segur que haurien preferit preparar la nit de Cap d’Any, perquè la comissió de cultura va decidir dedicar-li un homenatge a un comunista com Rafael Alberti.

"S’ha fet amb els nostres diners, abusant de la nostra bona fe...". Va ser, pel que es dedueix, una junta extraordinària de categoria, però, vet aquí el que resulta estrany, allò no era una cosa sense precedents. Només un any i mig abans, la mateixa seu del COAC va ser escenari d’una altra acció subversiva, en aquella ocasió protagonitzada en persona per Joan Miró. El franquisme estava provant d’apropiar-se de la seva figura, però a costa d’infantilitzar la seva obra, perquè no tingués arestes incòmodes. En vista que s’estaven impulsant una sèrie d’exposicions amb motiu del 75è aniversari de l’artista, el col·legi va voler, com es diu ara, contraprogramar i va organitzar una acció de matinada l’abril de 1969. Amb l’ajuda de col·laboradors, Miró va crear una obra als murs exteriors del COAC, una pintura de més de 40 metres de longitud. Pere Portabella va fer un breu i interessantíssim documental sobre aquella intervenció. Colita i Francesc Català-Roca van ser testimonis amb les seves càmeres del que va passar.

Entre els espectadors privilegiats hi havia Oscar Tusquets i el galerista Joan Prats. El més gamberro de tot va ser que aquella era una obra cridada a ser efímera. Hi va haver qui va intentar evitar que s’eliminés, com estava previst, però finalment així va ser, es va destruir ni més ni menys que un Miró. La performance no va rebre, és clar, l’aplaudiment oficial, que va definir el que havia succeït com una "ridícula criaturada" que no va anar més enllà de "gargotejar vidres a cop d’escombra", tot això sota els frisos de la seu del COAC, obra d’un altre artista d’idees polítiques també incòmodes per al franquisme, Pablo Picasso, del qual hi ha una història que molt poc es recorda en aquesta ciutat i que mereix, com no podia ser de cap altra manera, un punt i a part.

L’edifici del COAC és una obra d’un arquitecte mai prou reivindicat, Xavier Busquets, que a finals dels anys 50 va guanyar el concurs d’idees per construir la seu del col·legi professional i que, en una ostentació, va desdenyar qualsevol temptativa d’apostar per un disseny neoclàssic o neogòtic perquè no desentonés amb la resta de construccions de la plaça, com la catedral o la Casa de l’Ardiaca. Es va decantar, encara bo, per una modernitat radical, però arribat el moment va creure que, a més, l’edifici es mereixia una cirereta artística. Va anar a totes. Va voler que Pablo Picasso ennoblís el COAC amb un fris exterior i diversos murals interiors.

Subscriu-te per seguir llegint