La víctima de la violació d’Igualada parla per primera vegada cinc anys després: «Jo no ho recordo, però el meu cos ho va viure»

El novembre del 2021 una menor de 16 anys que acabava de sortir d’una discoteca d’Igualada va patir una brutal agressió que la va deixar a punt de la mort. Un camioner la va trobar nua, inconscient i amb greus ferides. Els Mossos d’Esquadra van arrencar una investigació que buscava una ‘manada’ de joves, però mig any després els policies van descobrir que hi havia un sol violador. L’episodi es va conèixer com ‘la violació d’Igualada’, i va generar una enorme indignació social per l’acarnissament que hi va haver amb la noia. El cas va servir per redefinir com fer més segur el camí de tornada a casa de les dones que sortien de festa. El violador va ser condemnat a 35 anys de presó per agressió sexual i intent d’assassinat i al pagament d’una indemnització de 332.000 euros.

Cinc anys després, al marge de la inversió pública que es va fer en seguretat arran del seu cas, la víctima d’Igualada és una universitària que ha de treballar de caixera per pagar-se els estudis. Vol continuar sent anònima, però parla amb EL PERIÓDICO en exclusiva per donar les gràcies públicament a l’Hospital Sant Joan de Déu, compartir les greus seqüeles que arrossega per uns fets que necessita comprendre i per revelar que ella només ha cobrat 80 euros dels 332.000 euros de la reparació.

Quan es va despertar a l’hospital... en què va pensar? Vaig estar una setmana inconscient. Quan em vaig despertar, vaig veure que era en un hospital, però pensava que estava en el de Martorell. No sabia ni que era a Sant Joan de Déu. Vaig sentir el meu pare cridant, i vaig pensar: «L’he feta grossa» És que no recordava res. Després, em vaig quedar tota sola amb la meva mare i li vaig preguntar: «què ha passat?».

Què li va dir? No em va explicar gaire cosa, em va dir: «t’han fet mal». La meva mare no volia entrar en detalls. Però van haver d’explicar-m’ho.

Que li havien fet mal era veritat... Les ferides eren tan greus i profundes que el meu cos no podia funcionar. M’havien fet una ileostomía, durant gairebé mig any vaig haver de fer les meves necessitats en una bosseta. Em tocava la panxa, notava un bony i pensava: Com ha passat això? Per què estic així? Va ser el pitjor que m’ha passat en la vida. És horrible. Indescriptible.

«On queda el dret a la reparació de la víctima? A mi aquests diners m’haurien ajudat a estabilitzar-me. M’agradaria poder pagar-me una psicòloga i no puc»

¿Què és l’últim que recorda d’aquella nit? Recordo bastant la part de la discoteca. En la meva declaració consta que ho vaig explicar gairebé tot, però tot el que no servia per a la investigació. La meva memòria s’acaba quan vaig al guarda-roba. Després: l’apagada.

Sap cap on va anar? Jo volia anar a l’estació de tren per anar a dormir a casa de la meva amiga a Sant Esteve de Sesrovires. El meu pla no era anar a Vilanova i la Geltrú, com s’ha dit. No sé per què em vaig quedar sola. Just abans que m’ataqués, estava parlant per telèfon amb la meva amiga. Però la trucada es va tallar. Suposo que es va quedar sense bateria.

«No puc oblidar perquè veig les cicatrius, les seqüeles. Des d’aleshores visc en mode de supervivència: sobreanalitzant tots els riscos»

Devia ser just abans de l’atac... Suposo. Però com que no tinc records dels fets, no ho sé. La meva ment pot imaginar un munt de coses, això és el que em fa col·lapsar. Necessito una explicació, no sé si algun dia la tindré. I no puc oblidar, perquè em veig les cicatrius, em fico al llit a dormir a les nits i escolto el xiulet [un acufen en l’oïda esquerra provocada pel cop que va rebre al cap] i penso: ah, d'acord, em va passar això, i per això tinc el xiulet. Però què va passar exactament. I em poso a pensar. Allà és quan m’imagino tot el que va poder fer-me.

Tots creien que es tractava d’una agressió múltiple, que havia estat atacada per una altra ‘manada’... Jo també. Estava molt preocupada. Perquè no els arrestaven, m’espantava molt que tornessin a buscar-me.

«No puc evitar sentir-me culpable. Què feia sola a aquelles hores per aquest lloc. És que gairebé em mata»

Els Mossos van resoldre el cas mig any després... i hi havia un sol agressor que a més a vostè no la coneixia de res. Vaig sentir una mica d’alleujament. Però també em vaig preguntar per què m’havia fet tant mal. Continuo sense entendre-ho. És desconcertant.

El 2024 van condemnar el seu violador a 35 anys de presó i a pagar-li una indemnització de 332.000 euros. Es va fer justícia? Per la sentència i la presó, sí. Està bé. Però ell es va declarar insolvent i només he rebut 80 euros.

Només 80 euros? Sí. On queda el dret a la reparació de la víctima? A mi aquests diners m’haurien ajudat a estabilitzar-me. M’agradaria poder pagar-me una psicòloga i no puc.

No està anant al psicòleg? Ara mateix, no. Vaig estar a Sant Joan de Déu fins als 20 anys. Després vaig començar amb la psicòloga de la mútua, però em van fer fora per utilitzar-la massa. I ara estic començant amb el SIE (Serveis d’Intervenció Especialitzada) esperant per poder reprendre la teràpia.

«Em va robar una part de la meva adolescència. Jo estava fent segon de Batxillerat i vaig estar tres mesos sense poder anar a classe»

Per què no s’alegra de no recordar un episodi tan brutal? Una part de mi sí que se n’alegra, però l’altra necessita saber què va ocórrer realment. Jo sé que recordar serà impossible en un 99% de possibilitats, segons la neuròloga. El meu no és un bloqueig psicològic. És un dany cerebral provocat per un cop molt fort que em va donar al cap i m’impedeix de recordar. Però que jo no ho recordi no significa que el meu cos ho hagi oblidat. Jo ho vaig viure, el meu cos ho va viure, i té memòria. Des d’aleshores, per exemple, em fa molta por la foscor. Terror. I viu en mode de supervivència: sobreanalitzant tots els riscos davant de qualsevol situació. No paro de pensar. Perdo molt temps pensant.

Et queden més seqüeles, a més de les psicològiques? Les cicatrius, el xiulet en l’oïda i, quan vaig tornar a fer esport, vaig patir una pèrdua d’orina. Els metges m’han dit que el meu cos es recuperarà del tot. Però em fa molta por fer qualsevol activitat que tingui impacte per si torna a passar. Quina vergonya. Què explico si em passa. Hauria de mentir i m’atabalo.

¿Què ha estat el pitjor de tot? Em va robar una part de la meva adolescència. Jo estava fent segon de Batxillerat i vaig estar tres mesos sense poder anar a classe. Vaig haver de fer les proves d’accés a la universitat especials. A l’institut es van portar molt bé. Tenia una professora que venia a casa i als meus companys els van dir que no podien preguntar-me res: tots ho van respectar. Però tornar va ser difícil. I em vaig quedar sense viatge de fi de curs. Sé que és una ximpleria però per a mi era important. Pensava: ¿per a què vaig sortir de festa aquell dia? ¿com se’m va ocórrer tornar sola de nit amb 16 anys?

¿Se sentia culpable que l’haguessin violat? Sé que no m’he de sentir així. Però no puc evitar-ho. Què feia sola a aquelles hores per aquell lloc. És que gairebé em mata.

¿Què ha estat el millor d’aquesta història? El personal de Sant Joan de Déu: auxiliars, infermeres, dones de fer feines, recepcionistes... són el millor que hi ha en la vida. També els voluntaris. Una noia venia cada tarda a intentar desenredar-me els cabells perquè se m’havien quedat enganxosos i ningú no podia desfer-los. Em van fer sentir bé. Quan va ser el meu aniversari van decorar tota la meva habitació amb globus de 17 anys. Em van regalar un llibre. I la infermera de la planta que em portava continua felicitant-me cada aniversari. És un hospital de nens i saben com cuidar-los.