Les llistes d’espera s’eleven fins a quatre mesos per rebre rehabilitació

Atenen pacients crítics, prematurs, amputats, amb incontinència, insuficiència cardíaca, processos degeneratius, lesionats... Són els metges rehabilitadors, i es queixen. La seva presència en la sanitat pública és insuficient –n’hi ha uns 3.000– perquè fins a 4,3 milions d’espanyols tenen alguna mena de discapacitat i es podrien beneficiar de tractaments de rehabilitació que arriben tard: fins a quatre mesos de demora per a problemes lumbars, cervicals, osteoarticulars o artrosi.

"L’envelliment de la població, l’augment de la supervivència després de malalties greus i l’increment de les patologies cròniques fan imprescindible situar la rehabilitació entre les prioritats estratègiques del Sistema Nacional de Salut. Retardar-ne l’inici vol dir perdre oportunitats de recuperació", defensa la doctora Helena Bascuñana, presidenta de la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (Sermef).

Tot i que no hi ha un registre nacional actualitzat que permeti establir un nombre exacte de metges rehabilitadors en actiu, parla d’una "distribució desigual" entre comunitats autònomes. Els especialistes, afirma la metge, tenen cada vegada més visibilitat, però queda camí per recórrer. "Encara hi ha un important desconeixement".

"Amb freqüència s’identifica la rehabilitació solament amb la fisioteràpia, quan, de fet, el metge és l’especialista responsable del diagnòstic funcional, la indicació terapèutica, la coordinació del procés rehabilitador i l’ús de múltiples tractaments", explica.

Serveis especialitzats

La seva activitat es continua desenvolupant fonamentalment en hospitals i centres especialitzats que solen tenir un servei de medicina física i rehabilitació. Són pocs, però, els centres de salut que disposen d’un rehabilitador de manera presencial, fet que prolonga els temps de derivació. La presència en atenció primària és "molt limitada", assenyala.

Si es parla de llistes d’espera, la doctora Bascuñana esmenta demores que depenen de la comunitat autònoma, de l’hospital, del procés clínic i de la prioritat assistencial. "En general, continuen sent rellevants per a patologies de caràcter no urgent, i poden oscil·lar des de poques setmanes fins a diversos mesos. En determinades àrees, la situació ha millorat, mentre que en d’altres continua sent una important preocupació assistencial", assegura. Les patologies musculoesquelètiques freqüents –com el dolor lumbar, cervical, d’espatlla o genoll– solen concentrar el volum més gran i, per tant, presenten habitualment les demores.

Recentment, la societat que presideix alertava que aquestes esperes empenyen "molts pacients" amb malalties musculoesquelètiques a utilitzar eines d’intel·ligència artificial (IA) generativa com ChatGPT per buscar exercicis per tractar els símptomes pel seu compte, fet que els preocupa. "La IA dona respostes creïbles, però incorrectes o inventades que indueixen un exercici que agreugi la lesió en comptes de guarir-la", adverteix la doctora Bascuñana. La rehabilitació musculoesquelètica, insisteix, continua representant la càrrega assistencial més gran, però el creixement més important es produeix en processos d’alta complexitat associats a l’envelliment (fractures, fragilitat...) i a l’augment de la supervivència en diverses malalties. "Cada vegada sobreviuen més pacients amb malalties que abans causaven una elevada mortalitat, però que ara causen discapacitat susceptible de tractament", apunta.

La doctora parla, entre d’altres, de malalties neurodegeneratives, de pacients oncològics o amb insuficiència cardíaca, aquesta última molt associada a l’envelliment i que pateixen unes 800.000 persones a Espanya. La Sermef alertava fa tot just uns dies que en aquesta malaltia entre tot just un 7% i un 10% dels pacients que la necessiten reben aquesta rehabilitació.

Centres privats

"Les demores poden afavorir el dolor crònic, la rigidesa articular, la pèrdua de força, el descondicionament físic, la dependència funcional, l’aïllament social, les baixes laborals prolongades i un consum més elevat de recursos sanitaris", assenyala la doctora Bascuñana, que admet que hi ha pacients que recorren a centres privats quan no poden esperar fins a l’inici del tractament en el sistema públic. "La capacitat econòmica del pacient no hauria de condicionar l’accés a un tractament rehabilitador indicat clínicament, perquè provoca inequitats", afirma.

A més, parla d’una altra escena que veuen sovint els metges rehabilitadors: "Molts pacients requereixen continuïtat terapèutica després de l’alta hospitalària, però la disponibilitat de recursos no sempre permet mantenir la intensitat o la rapidesa necessàries. Aquesta discontinuïtat pot limitar la recuperació assolida durant l’ingrés".

A tall de conclusió, la metge demana incrementar la dotació dels especialistes, millorar la planificació dels recursos, potenciar la rehabilitació precoç des de l’ingrés hospitalari o bé desenvolupar models d’atenció híbrida mitjançant la telemedicina quan sigui adient fer-ho.

Subscriu-te per seguir llegint