Quadern d’estiu per a la universitat pública

Al juliol, les universitats entrem en una espècie de terra de ningú. Els campus es buiden de cop mentre milers de futurs estudiants compten els dies per saber on recauran el curs vinent. Entre la desconnexió d’uns i l’expectativa d’altres, aquestes setmanes de canícula són una treva d’or. És el moment ideal per aturar el ritme, aixecar el cap de les urgències de la gestió diària i obrir, per fi, el nostre propi quadern d’estiu per pensar el futur.

No és que la resta de l’any no reflexionem; ho fem, i amb molta intensitat. Al llarg d’aquest curs hem debatut a fons sobre la urgència de dotar el sistema universitari català de més finançament i més estable, sobre les causes de l’absentisme o sobre el profund impacte de la intel·ligència artificial en l’activitat universitària. No obstant, el juliol ens regala un compàs diferent que ens permet interrogar-nos amb perspectiva: ¿quin balanç podem fer de les universitats públiques com a motors de benestar? ¿Quin és el nostre impacte real en la reducció de les desigualtats? ¿Estem dotant els estudiants de les eines més adequades per afrontar els reptes d’avui i els que vindran? ¿Ens estem organitzant de la manera més eficient? Són preguntes incòmodes, però necessàries si volem defensar un sistema exitós que no sobreviurà per pura inèrcia. Com a primera lliçó d’aquest quadern, voldria posar el focus en tres carpetes essencials.

«L’asfixiant proliferació de titulacions a Catalunya i Espanya ha configurat un mapa acadèmic fragmentat que confon i burocratitza el coneixement»

La primera afecta la raó mateixa de la universitat pública. En els últims anys hem fet un salt notable per ser més inclusius. Amb tot, correm el risc de deixar de ser el gran motor d’ascensor social per al qual vam ser concebuts i convertir-nos en un espai on es reprodueixen les desigualtats socioeconòmiques d’origen. Diversos informes adverteixen que la bretxa d’accessibilitat persisteix en els entorns vulnerables, on cursar estudis universitaris implica un cost d’oportunitat massa elevat.

Revertir aquesta tendència requereix una estratègia en tres temps: a curt termini, és necessari ampliar urgentment el sistema de beques salari perquè ningú abandoni per motius econòmics; a mitjà termini, cal flexibilitzar els models d’aprenentatge i impulsar la formació al llarg de la vida per a la població activa; i, a llarg termini, es necessita una acció coordinada des de les primeres etapes educatives per corregir els biaixos de gènere i de classe abans que es tornin crònics.

Correm el risc de deixar de ser el gran motor d’ascensor social per al qual vam ser concebuts i convertir-nos en un espai on es reprodueixen les desigualtats socioeconòmiques d’origen

La segona carpeta és l’asfixiant proliferació de titulacions a Catalunya i Espanya, un procés que ha configurat un mapa acadèmic fragmentat que confon i burocratitza el coneixement. Espanya lidera de manera anòmala el catàleg de títols a Europa, amb més de 9.000 titulacions oficials de grau i màster; una hipertròfia flagrant si es compara amb països com Alemanya o els Països Baixos, que operen amb models molt més compactes i transversals. Aquesta sobreoferta obliga els joves de 18 anys a triar camins hiperespecialitzats des del primer dia, que actuen com una barrera invisible: no és estrany que l’abandonament en el primer curs fregui el 20%.

És necessària una acció coordinada des de les primeres etapes educatives per corregir els biaixos de gènere i de classe abans que es tornin crònics

Per guanyar eficiència i equitat, el sistema hauria de reduir aquest catàleg inabastable –França o Itàlia, per exemple, limiten a poc més de quaranta les denominacions de títols de grau– i unificar l’accés a grans àrees de coneixement.

Alhora, convé abordar d’una vegada una reflexió profunda sobre el sistema d’accés a la universitat. Menys «etiquetes» i més llibertat curricular no només ens homologarien amb Europa, sinó que formarien professionals més adaptables.

«Per guanyar eficiència i equitat, el sistema hauria de reduir aquest catàleg inabastable; França o Itàlia, per exemple, limiten a poc més de quaranta les denominacions de títols de grau, i unificar l’accés a grans àrees de coneixement»

Finalment, res d’això serà possible sense un canvi cultural que articuli veritables ponts multilaterals. S’ha avançat molt en la relació bilateral universitat-empresa, però el vincle amb les administracions públiques ha quedat massa sovint relegat a una relació purament burocràtica o de finançament, i no de codisseny de polítiques.

Reptes de cohesió social

Per afrontar els reptes de la cohesió social, és imprescindible activar una triangulació estratègica i porosa –universitat-empresa-administració– que incorpori el tercer sector i la societat civil. Les administracions han de veure la universitat com el seu principal ‘think tank’, mentre que el teixit social i empresarial ha d’exercir un paper més actiu en el disseny de programes i en la lluita per l’equitat. També caldrà preguntar-nos si l’actual model de governança universitària és el més adequat i idear fórmules més flexibles i participatives.

Les tres carpetes reclamen la nostra atenció. Algú podria dir-me que les universitats públiques tenim molt marge de millora i que hem de predicar amb l’exemple. I tindria raó. No obstant, aquests deures d’estiu no són una responsabilitat exclusiva de les universitats, sinó del conjunt de la societat. Tots guanyarem si ens animem a caminar junts per trobar solucions col·lectives i duradores. I el que avancem durant l’estiu ens ajudarà a córrer més de pressa el curs vinent.