Per què ara comprem més vinils si el CD sona millor i és més barat?

La venda de vinils ja no només mou més diners que la de CD, sinó que el nombre d’unitats venudes cada any també ha superat el dels compactes. És un matís rellevant: els elapés es venen a un preu molt més alt (35-42 euros, davant els 16-23 del CD, i hi ha discos que en CD són simples i, en vinil, dobles), per la qual cosa fins ara podien representar un volum de negoci superior fins i tot havent despatxat menys còpies, una dada que podia distorsionar la fotografia real del mercat.

Ja no és així, tampoc a Espanya, com va indicar l’informe del 2025 de Promusicae: 2,18 milions d’elapés venuts, davant dels 1,67 milions de discos compactes. El del primer semestre del 2026 no dona xifres sobre exemplars facturats, però sí que deixa clar que el sorpasso va a més: un 7% del negoci correspon al vinil i només un 3,1% al CD.

Centrem-nos. Adoro el vinil, vaig créixer amb ell, després em vaig passar al CD i em vaig trobar comprant de nou discos que ja tenia. Ara sento que m’acosto a aquell perillós moment en què podria caure en la temptació d’adquirir en elapé una obra important que un dia vaig comprar en CD, perquè així (i només així) es va publicar en aquell moment. A veure, prou ja. El meu sentit de l’humor no és infinit (ni les meves prestatgeries).

Convé remarcar que el CD és superior al vinil en qualitat de so: rang dinàmic més ampli, sense cruixits ni sorolls de fons, més separació estèreo, més durador. Ocupa menys espai, és més còmode de fer servir i molt més barat. En definitiva, tot són avantatges, però, tot i així, el vinil li està guanyant la partida.

¿La causa? Tot i que pensàvem que el de l’elapé era un nínxol de madurets, no és així: els compradors són, sobretot, joves que veuen en l’objecte físic una manera de segellar el seu vincle emocional amb els artistes que admiren, ja sigui Rosalía, Olivia Rodrigo o l’estrella del k-pop, i aquí, només aquí, l’elapé supera el CD. Vistós, amb les seves rodanxes de colors, és un objecte decoratiu que escenifica un compromís existencial, mentre l’àlbum sona en estríming.

Avui, la qualitat de l’audició importa menys i s’imposa el culte pel fetitxe. A la indústria, això no li va malament, perquè, tot i que el vinil sigui més car de fabricar, deixa un marge de benefici més gran. El CD pateix un desprestigi que no es mereix, perquè ha quedat en terra de ningú, sense el glamur de l’elapé ni la funcionalitat de la plataforma. Però la victòria del vinil és poc gloriosa: s’ha convertit en un objecte de marxandatge més, com el pòster, la samarreta, la bossa tote, el pintallavis i el ‘light stick’ amb forma de cor.