Tot el que ens juguem a l’estiu

Fa just un any, el 17 de juliol del 2025, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una moció històrica que reconeixia l’oci d’estiu com el que és: un dret per als nens i les seves famílies i una obligació de l’Administració. La moció instava el Govern a garantir, mitjançant una partida pressupostària específica, l’accés universal a casals d’estiu, campus, campaments o colònies.

El tema s’ho mereix. Invertir en l’oci d’estiu dels nens i adolescents catalans significa invertir en la seva educació i la seva salut, i també en la llengua i la cohesió social del país.

Així de contundent: la relació amb l’escola, les hores de pantalla o els resultats acadèmics depenen també dels aprenentatges, els vincles i les experiències viscudes als tallers d’un casal, els jocs d’un campus, la gimcana d’unes colònies o les excursions i campaments a la muntanya.

Entre els nens amb rendes baixes, sis de cada deu no poden realitzar cap activitat d’estiu per motius econòmics

El consens polític del Parlament reflectia un consens social igualment transversal: federacions, col·legis professionals i entitats que representem prop de 5.000 organitzacions hem reclamat que el Govern tradueixi el compromís polític en fets.

Avui hi ha més urgències que fa un any. Les condicions de vida han empitjorat i la taxa de pobresa infantil s’ha disparat fins al 36,5%. Un de cada tres nens viu en famílies que no poden permetre’s ni una setmana de vacances a l’any. I entre els nens amb rendes baixes, sis de cada deu no poden realitzar cap activitat d’estiu per motius econòmics.

Cost col·lectiu

Mentre que durant les vacances alguns nens acumulen les oportunitats més estimulants i variades que puguem imaginar, d’altres es queden a casa perquè tenen un cost massa elevat o perquè, senzillament, no hi ha una oferta accessible al seu barri o municipi. L’impacte d’aquesta desigualtat és cada vegada més gran i el seu cost és col·lectiu.

A més, en un context educatiu tensionat, és inassumible tornar a l’escola al setembre després d’un estiu fent passos enrere. Durant el curs, la desigualtat en l’oci educatiu està estancada, amb nens de classe baixa que dediquen la meitat de temps a les activitats extraescolars. A més, les sortides i colònies escolars són a la corda fluixa. ¿Deixarem que l’estiu continuï amplificant les desigualtats en la infància?

No podem permetre que el dret a l’oci educatiu depengui de la força d’una AFA, d’una entitat d’oci educatiu o del pressupost d’un municipi

Avui hi ha més necessitats que fa un any, però també hi ha més eines: l’Estratègia de lluita contra la pobresa infantil 2025-2030 està aprovada i inclou la universalització de l’oci educatiu també durant l’estiu. A més, la Generalitat disposa de nous pressupostos i sabem com articular una mesura per garantir dues setmanes i quant costaria: menys de 50 milions d’euros.

Fre a la millora educativa

Retardar aquest compromís no només fa créixer les desigualtats, limita el benestar i dificulta la millora educativa, sinó que també debilita la credibilitat de les institucions públiques i la confiança en elles. ¿Què estem esperant?

Les organitzacions socials estem i serem allà, posant la vocació, el coneixement i la professionalitat al servei del bé comú. Però no podem permetre que el dret a l’oci educatiu depengui de la força d’una AFA, d’una entitat d’oci educatiu o del pressupost d’un municipi.

Necessitem polítiques públiques de país ben orientades, amb prou recursos i objectius clars per avançar cap a la universalització de l’oci educatiu. Un país que vulgui prendre’s seriosament l’educació, la salut, la llengua i la cohesió social no pot permetre’s perdre l’estiu.