Un cor d’un miler de veus

Antoni Gaudí era professionalment un gran arquitecte i en la seva vida personal un gran melòman, aficionat a l’òpera, entre altres gèneres. D’ell s’explica que va voler ingressar com a membre del Cercle del Liceu, però Eusebi Güell l’hi va impedir. És aquest un preludi com a mínim curiós quan es constata fins a quin punt va voler després Gaudí que la Sagrada Família, a més d’un temple expiatori, fos un coliseu de veus sense igual a la ciutat.

Cal elevar la vista quan es visita la nau central de la basílica i no conformar-se només les hipnòtiques claus de volta del temple. Gaudí va reservar per als cors que acompanyen la litúrgia no només els quatre punts cardinals del temple, sinó fins i tot un espai recòndit sobre l’altar, encaixat entre els quatre òrgans previstos, en total, segons el seu desig, per a unes 1.500 veus en celebracions de màxima plenitud. Aquesta xifra, perquè així ho exigeixen les normes actuals de seguretat, no poden ser més de 1.000, però és fins i tot així una xifra notable.

A més de 15 metres d’altura i a l’interior de les tres façanes de la Sagrada Família, hi ha les grades reservades a les veus femenines. Per sobre i en la mateixa disposició, les masculines. L’espai de l’absis, de manera que es tanca així el quadrat, està reservat per a les anomenades veus blanques, les dels infants. Tot aquest conjunt ja proporciona als fidels una sensació d’envoltant inaudita. Però el plus, en aquest cas, serà que, a més, a 45 metres d’altura, sobre l’altar, hi ha la capella de la música. Les veus es projectaran des d’allà a la nau principal del temple com si provenia del cel.