"No fem fora nens que molesten a classe"

Conxita Roca i Alícia Cuello recorren amb els ulls humits els passadissos nus de l’escola. Les manualitats i els treballs ja han sigut retirats per deixar espai a les creacions dels alumnes del curs vinent, que elles ja no veuran. Aquest ha sigut el seu últim any al centre després de tres dècades sostenint els ferms pilars de l’IE Viver de Montcada, centre neuràlgic de la vida comunitària de Bifurca, com han anomenat històricament els veïns el barri que uneix la perifèria de Montcada i la de Barcelona, manllevant el nom de l’estació (Montcada Bifurcació).

El barri es diu oficialment Can Sant Joan, llar de persones treballadores que primer van aconseguir la construcció de l’escola a cop de lluita veïnal i, després, van omplir les aules amb els seus fills i nets durant dècades, deixant-los en mans de professionals compromeses com la Conxita i l’Alícia, que sempre van tenir clars quins eren els puntals de l’escola, tot i que de vegades els portés algun problema.

Realment una família

Un d’aquests pilars és que a l’IE Viver no hi ha guàrdies. Mai hi ha professors de guàrdia a qui enviar un alumne a qui vulguis treure de classe perquè molesta. Ho explica, orgullosa, la Conxita, el projecte de centre de la qual –n’ha sigut la directora des de 1996, acompanyada per l’Alícia com a cap d’estudis des de l’any següent– s’ha basat en l’empatia. Per això van ser el primer centre de Montcada –recorda amb orgull– que va contactar amb les famílies durant la pandèmia.

"Recordo que durant el confinament podíem treballar 20 hores al dia, no hi havia horaris. Ens contactaven per a qualsevol cosa, va ser un moment molt intens, però de molta comunitat, el professorat va fer un equip increïble. Des del primer dia vam comprar telèfons perquè els docents poguessin trucar als nens cada dia", recorda la Conxita.

Una pancarta a la porta del centre diu "Jubilades, però eternes". És una de les moltes que els van fer els seus companys a l’emotiva festa de comiat en què no va quedar dubte que el Viver és realment una família, com no es cansa de repetir la hiperactiva Conxita, que encara no s’ha jubilat formalment –ho farà el 31 d’agost– i aquest mes de juliol encara és a l’escola, acabant la memòria i el traspàs per al relleu. "Ja estic pensant a buscar-me una altra feina", fa broma.

Estar al capdavant de l’IE Viver –centre dels catalogats com de "màxima complexitat", tot i que la Conxita i l’Alícia defugen de les etiquetes ("tots són nens; nens i famílies", diu)– ha sigut tan emocionant com intens. La Conxita recorda com si fos ahir la seva arribada a l’escola, fa 31 anys. Venia de treballar en una escola a Montgat, i va passar de veure el mar per la finestra a veure l’Asland (mastodòntica fàbrica als peus de la qual s’aixeca l’escola), un dels símbols de Bifurca.

Recorda com d’acollidor va ser el claustre amb ella, senya d’identitat de l’escola ja llavors, que la Conxita i l’Alícia han mantingut durant tots aquests anys. "El director de llavors era director a mitja jornada i representant sindical d’Ustec l’altra mitja, un home molt carismàtic que, al jubilar-se, va pensar en mi per al seu relleu", relata la Conxita, que, com sempre, ha sigut molt "de fer coses" i no s’ho va pensar. I sempre és sempre. De fet, va estudiar Magisteri de nit perquè durant el dia treballava en una acadèmia per ajudar la seva mare en l’economia familiar després de la mort del seu pare quan tenia 17 anys.

"Els has d’estimar"

Al ser preguntades pel seu secret, la Conxita ho té clar: "Jo sempre ho dic a tots els mestres que arriben aquí. A aquests nens, com als de qualsevol altra escola, els has d’estimar. Quan arriba un professor nou l’hi dic: mira, aquest nen no et cau bé, d’acord, doncs busca-li les coses bones, que les té, com tots; perquè aquest nen entrarà per la porta cada dia al matí i a la tarda, i l’estima que tu li mostris l’alumne te la mostrarà a tu", resumeix. I el mateix, afegeix, amb les famílies.

Malgrat que la complexitat de l’escola ha augmentat "de manera exponencial" en aquests anys, els seus ferms pilars han aconseguit sostenir el projecte, que el 2019 va passar d’escola a institut escola, un dels canvis més durs que recorden. "Els professors de secundària no estaven acostumats a treballar en centres com aquest, amb horari partit i en el qual no s’expulsa cap nen de classe perquè molesti –per exemple– i en el qual tot el professorat, i tot és tot, es disfressa per carnaval i participa en una rua pel barri", conclou.