Íñigo Losada: «El nivell del mar pot arribar a pujar 0,7 metres a finals de segle»

El Ministeri de Transports concedeix el Premi Nacional d’Enginyeria Civil a Íñigo Losada. Enginyer de Camins de reconeguda trajectòria nacional i internacional en el camp de l’enginyeria de costes i marítima, així com en l’adaptació al canvi climàtic, és doctor en Enginyeria Civil per la Universitat de Delaware (EUA), on va treballar d’investigador entre el 1989 i el 1992.

El canvi climàtic és una realitat cada vegada més present?

Sí, i convé dir-ho sense dramatismes, però amb precisió: és una realitat observada i quantificada, no pas una hipòtesi. Està documentada a partir de múltiples variables: la temperatura de l’aire i dels oceans, el contingut de calor dels oceans, el nivell del mar o el retrocés del gel. No és una qüestió de creure-hi o no; es tracta de sèries de dades que apunten totes en la mateixa direcció. El que ha canviat és que els seus efectes han deixat de ser una projecció de futur per esdevenir una realitat observable en el present.

Les mesures per reduir les emissions, sobretot en l’àmbit industrial, han funcionat?

La resposta honesta és que només en part. Hi ha èxits innegables, com la reducció dels costos de l’energia solar i eòlica, que ha fet competitiva la descarbonització, o el fet que economies com l’europea hagin treballat per desvincular el creixement econòmic de les emissions. Ara bé, a escala global les emissions encara no han iniciat el descens accelerat que la ciència considera necessari. La dificultat es concentra en els sectors més intensius com l’acer, el ciment o la indústria química. Descarbonitzar la siderúrgia i electrificar el sector industrial és un dels grans desafiaments tècnics i econòmics. No és un problema de voluntat, sinó de maduresa tecnològica i d’inversió. Anem en la bona direcció, però no al ritme que caldria.

Es parla sovint de fenòmens extrems. Podrien agreujar-se amb l’augment del nivell del mar?

Aquí la física és molt clara i val la pena explicar-la bé. L’augment del nivell mitjà del mar actua com un pedestal: eleva el punt de partida sobre el qual s’afegeix l’efecte de qualsevol temporal. El mateix onatge i la mateixa marea meteorològica que avui provoquen una determinada inundació, sobre un nivell mitjà del mar més elevat, assoliran cotes més altes. L’efecte més rellevant no és tant que les tempestes siguin més violentes, sinó que els episodis que avui considerem excepcionals -per exemple, un temporal que estadísticament s’espera una vegada cada cent anys- es repetiran amb més freqüència.

Hi ha una consciència social real sobre el canvi climàtic i els seus efectes sobre la salut?

La consciència ha crescut molt i avui és majoritària. Allà on detecto un dèficit clar és en la dimensió de la salut, que sovint queda en un segon pla. L’impacte de la calor extrema sobre la mortalitat, els canvis en la distribució de malalties o la qualitat de l’aire són efectes de salut pública de primer ordre i encara no ocupen el lloc que els correspon en la percepció social.

Quant augmentarà el nivell del mar a Espanya segons les projeccions actuals?

Depèn de l’escenari d’emissions. Amb una trajectòria d’altes emissions i un escalfament d’entre tres i quatre graus, l’augment global rondaria els 0,7 metres a finals de segle, amb escenaris extrems que arribarien a valors molt superiors, especialment a les Illes Canàries. L’augment del nivell mitjà del mar no s’aturarà l’any 2100, sinó que continuarà més enllà d’aquesta data.

Quina hauria de ser la resposta de la ciència, la política i l’empresa davant dels reptes climàtics?

Ha de ser una resposta coordinada. A la ciència li correspon analitzar correctament les observacions, explicar les tendències i determinar fins a quin punt el que observem es pot atribuir a les nostres emissions. A més, és important que perfeccioni les projeccions i les posi al servei de la presa de decisions. A la política li correspon oferir marcs estables i previsibles, i integrar l’adaptació en l’ordenació del territori, la planificació de les infraestructures o la gestió de l’aigua. I a l’empresa, entendre que la descarbonització no és un cost, sinó una oportunitat d’inversió i d’avantatge competitiu.

La intel·ligència artificial és una eina per adaptar-se al canvi climàtic o un accelerador d’aquest canvi?

Com a eina és extraordinàriament potent: millora els models climàtics, els sistemes d’alerta primerenca, la gestió de les xarxes elèctriques o el disseny de nous materials. Però també té un cost real: els centres de dades consumeixen molta electricitat i, si aquesta energia no és neta, juga en contra.

Com a participant en plans d’adaptació per a ports, infraestructures i ciutats, considera que estem prou preparats?

Encara no del tot. El problema específic de les infraestructures és la seva llarga vida útil: un port o una obra de defensa que es projecta avui estarà en funcionament durant cinquanta o cent anys. Això obliga a incorporar el clima futur des del mateix projecte, i no pas a posteriori. Tradicionalment, l’adaptació ha anat al darrere de la mitigació tant en atenció com en finançament. Aquest és el desequilibri que cal corregir.

Subscriu-te per seguir llegint