40 anys d’un segrest de pel·lícula

Quan Ramon Mateu i el seu germà Mariano van assumir el control a Girona de l’empresa familiar Mateu & Mateu, la companyia va arribar a la màxima esplendor. No obstant, el deteriorament del context econòmic va precipitar-ne la fallida. Després del col·lapse del 1979, els germans Mateu estaven en parador desconegut. Les autoritats van emetre ordres de cerca i captura. El 15 de març de 1983, el Mariano va morir a causa d’un càncer. El Ramon es va amagar a França amb una identitat falsa.

La seva fugida va acabar quan un detectiu va aconseguir localitzar-lo, segrestar-lo i traslladar-lo de tornada a Espanya travessant la frontera. Aquest investigador privat és Jorge Colomar, el detectiu català establert a les comarques gironines que es convertiria en un dels més prestigiosos de tot el país.

Exlegionari, expert en arts marcials i pilot d’aviació privada, Colomar va fundar la seva pròpia agència d’investigació el 1978. Amb els anys, la seva participació seria clau en la resolució de casos complexos i estancats com l’anomenat assassinat de Casp o també el crim d’Esperanza Comas.

Un repte decisiu

Als 80, Colomar encara era un investigador jove i ambiciós, i el cas Mateu es presentava com un repte decisiu. El grup que va formar Colomar per a l’operació es pensava que tenia el suport de la Guàrdia Civil, però les autoritats se’n desentendrien. El cas ha deixat darrere nombroses incògnites, entre elles la més inquietant: ¿qui va ordenar el segrest de Ramon Mateu?

El que seria l’imperi de transports Mateu & Mateu va ser fundat per Joan Mateu Carbonell el 1890, a Cassà de la Selva. El modest negoci de transports de carros es va convertir en una empresa exemplar. Arribaria a donar feina a més de 2.000 treballadors.

Però la crisi no tardaria a arribar. El juliol de 1979, Mateu & Mateu va presentar un expedient de suspensió de pagaments davant la crisi del sector i els resultats econòmics adversos de diverses filials. Els interventors judicials designats van comprovar que la situació de l’empresa era molt pitjor del que s’havia declarat inicialment: el passiu real superava els 4.000 milions de pessetes. El març de 1981, un jutge de Barcelona va decretar la fallida de Mateu & Mateu i va ordenar l’ocupació dels béns de l’empresa. Els germans Mariano i Ramon Mateu Casadevall no eren a Espanya.

Se’ls acusava d’estafa, de falsedat documental i d’emissió de xecs sense fons. El fiscal va demanar per a ells més de 30 anys de presó. A més de les accions penals, la fallida va alimentar querelles civils per aixecament de béns i transferències a empreses vinculades que presumptament van desviar actius en perjudici dels creditors.

El canvi de país va permetre a Ramon Mateu guanyar temps i dificultar l’arrest, ja que la detenció va quedar supeditada als mecanismes de cooperació internacional entre Espanya i França. L’empresari tenia molts enemics que el volien de tornada per aclarir els deutes.

Va ser en aquest context en què va aparèixer Jorge Colomar, un jove però prestigiós investigador privat, coneixedor de l’entorn empresarial gironí. Algú li va fer un encàrrec inusual: localitzar Ramon Mateu a França i portar-lo de tornada a Espanya.

Casos complexos

La premsa de l’època el descrivia com un personatge inclassificable: aventurer, exlegionari a l’Àfrica, submarinista, aviador, expert en arts marcials. Colomar havia fundat la seva pròpia agència d’investigació privada el 1978 a Barcelona. El despatx, freqüentat per advocats i entitats financeres, s’especialitzava en casos complexos. Des d’investigacions patrimonials fins a assumptes que no havien aconseguit aclarir les forces de seguretat.

Colomar no era un detectiu convencional. Combinava els mètodes clàssics d’investigació amb una manera de treballar flexible i no gaire ortodoxa, adaptada a contextos difícils en què d’altres no aconseguien avançar. El 1982, amb tan sols 31 anys, coneixia bé el territori català, el teixit empresarial i, sobretot, com calia desenvolupar-se en entorns complexos que exigien discreció i iniciativa.

"No he dit mai qui em va encarregar portar Mateu a Catalunya ni ho diré fins que em mori", assegura el detectiu privat. A partir d’aquest silenci, Colomar accedeix ara a explicar la història completa d’aquesta operació.

"Parlo amb el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil. Els aviso que em contracten per buscar Ramon Mateu. ¿Com el busco? Punxo un telèfon d’una casa que té a la Costa Brava. El telèfon de la seva dona. Un dia fa una trucada. Contesta un senyor en francès: ‘Bonjour, hotel Frentel’". Ella indica l’habitació, la 808, i poc després atén un home. Comencen a parlar en català. "Em vaig dir: ja el tinc".

Colomar els grava. Quan porta la gravació al seu client, aquest confirma que és ell. Sí, és Ramon Mateu. Llavors ja saben on és. Es tracta d’un hotel de la població de la Mota Granda, al sud de França. "El client em pregunta: ‘¿Tu el portaries a Barcelona?’". ‘¿Un segrest? –pregunto–. Quina bestiesa. A aquest home el busca la justícia. Parli amb la Guàrdia Civil, que el demanin a França’. Em diuen: ‘Vinga, Jorge, no siguis ingenu. Aquest home té prou poder per sortir impune a França’".

Colomar vol pujar a la Mota Granda per assegurar-se que Mateu porta escorta. És el 3 de setembre de 1983. Fa el viatge a França de matinada, més de 600 quilòmetres. Cap a les nou del matí es planta en un bar davant l’hotel. El seu client li ha fet fotos de Ramon Mateu. El reconeix: en aquella època s’havia deixat barba.

El segrest

"Mateu surt de l’hotel i ve caminant cap a on soc jo fent un cafè. M’acompanya Miguel Morales, exoficial de la Guàrdia Civil, un empleat que ja es va morir. Dissimulo, Mateu passa de llarg. Veig que compra un diari. Travessa el pàrquing que porta a l’hotel. Puja a un vehicle: un Mercedes blanc. No té escorta ni guardaespatlles ni res".

A la població costanera, la rutina de Ramon Mateu era senzilla, segons explicarien a la premsa empleats de l’hotel. Inscrit amb el cognom Mettens, quan el cas va saltar a la premsa ningú podia creure que "aquest senyor tan simpàtic" tingués comptes pendents amb vuit jutjats espanyols ni que pogués ser objecte d’atemptat. Cada divendres abandonava l’hotel a primera hora de la tarda i tornava amb la dona cap al tard. Anava a buscar-la a la frontera. La dona sempre arribava amb papers i carpetes en què treballava durant la setmana. Ramon Mateu pugnava per arreglar la seva situació amb la justícia i amb el que quedava de l’empresa.

Colomar i Morales tornen a Barcelona. Colomar dubta sobre el tema del segrest. Davant la llei, Mateu és un delinqüent a qui busca la justícia. Colomar parla amb un grup d’informació de la Guàrdia Civil de Barcelona, de la caserna de Navas. Els planteja el cas i els explica l’encàrrec. Més endavant recordaria les paraules: "Mateu està en requisitòria: endavant".

"La Guàrdia Civil em dona l’OK", assegura el detectiu. "Si els l’entrego en territori espanyol, ¿vindrien a buscar-lo?", els pregunto. Em diuen que sí. "Segons l’article 490 de la llei d’enjudiciament criminal d’Espanya, qualsevol persona en pot detenir una altra si té una ordre de cerca i captura per fer-ho. És clar que això era portar-lo d’un altre país. Miguel Morales em vacil·la: ‘No ho fa James Bond, ¿per què no has de fer-ho tu?’".

Els dies següents Colomar forma l’equip. Fitxa als guàrdies urbans Ramon Riera Llorens i Enrique Rodríguez Hoyos. Són dos escortes oficials de l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. El tercer és Manuel Vargas, professional de la lluita lliure, 2 metres i 140 quilos de pes. No porten armes. Un dels escortes de Maragall és campió de karate. Un altre ha fet cursos de conducció ofensiva-defensiva. El diumenge 18 de setembre es reuneixen per repassar el pla. Estan a punt.

"La ruta la vaig triar jo, que coneixia bé el camí de Companys, utilitzat pels contrabandistes. Es diu així perquè va ser el camí que va utilitzar el president per fugir de les tropes nacionals. Quan portés amb mi Mateu, la Guàrdia Civil m’havia d’esperar a la carretera nacional 152, a prop de Puigcerdà, a uns 150 metres d’una via del tren i un restaurant de la vora".

El 20 de setembre, a les vuit del matí, l’operació està en marxa. Actuaven dos grups. En un Talbot hi anava el "grup operatiu", compost per Colomar i Morales. En l’altre, un Renault 18, hi anaven Vargas i els guàrdies urbans. Vigilen durant el dia Mateu. Quan s’allunya de l’hotel, a les set de la tarda, Colomar se li acosta i li diu: "Senyor Mateu, està detingut". Ell comença a cridar i s’estira a terra. Se l’acaben emportant. Per calmar-lo, Colomar li diu: "No es preocupi: som amics". I Ramon Mateu respon: "El problema és amics de qui".

"Pugem als dos cotxes. Sortim de l’hotel per entrar en territori espanyol. Quan arribem al lloc pactat amb la Guàrdia Civil, no hi ha ningú. Els truquem. Ens donen instruccions perquè lliguem Mateu a un arbre. ¿Com he de fer això? Mateu tenia llavors 60 i escaig anys. Ja era de nit. No el deixaria allà lligat perquè tingués un infart. Vaig dir que no. Tirem cap a Barcelona". El detectiu esperava que els contactes li oferissin alguna mena de solució.

"A Barcelona el cotxe en el qual anava Mateu va aparcar a les Rambles, davant la Comandància. Jo vaig anar a buscar el meu contacte de la policia a casa seva, però no l’hi vaig trobar. Era de matinada. Al tornar i veure el cotxe on hi havia Mateu, veig que hi ha un patruller al costat i policies que els apunten amb metralletes. Baixo del cotxe i els encaro. ‘¿Qui és el client?’, li va preguntar la policia. ‘No hi ha client’".

Presó per a tothom

L’advocat Enric Chinchilla es faria càrrec de la defensa. Presó preventiva per a tothom. Ja a la Model, Colomar no ho tindria fàcil. Als calabossos, Ramon Mateu li havia dit: "Tu saps jugar fort, però jo també". Els rumors a la presó de Barcelona sobre el fet que l’empresari havia posat preu al seu cap –valorat en uns 50 milions de pessetes– complicarien l’estada del detectiu al centre penitenciari.

El dia 11 d’octubre Colomar sortia de la presó després de pagar una fiança de 100.000 pessetes. "No pensava pas que Ramon Mateu pogués sortir abans que jo, però va ser així: va ser increïble". L’empresari va presentar una querella contra el detectiu per detenció il·legal i per agressions.

Llavors, Colomar va intentar despistar la premsa. Al periodista del diari Avui que el va entrevistar li va dir que desconeixia qui havia organitzat el segrest, que s’havia gestionat tot per telèfon. Va afirmar: "Potser els meus clients estan relacionats amb la màfia del transport, que volia tenir Mateu a Catalunya per embargar els seus camions". Colomar volia amagar el cervell de l’operació.

"No he dit mai qui em va contractar. No ho diré. Em van ficar a la presó i tot i això no vaig dir qui em va contractar", afirma l’investigador privat encara ara. "Serà per sempre un secret".

El desenllaç judicial del cas Mateu & Mateu no va curar totes les ferides. El jutjat número 1 de Barcelona va condemnar Colomar el 1997 a la pena de quatre anys de presó pel delicte de detenció il·legal, un càstig que va compartir amb la resta del grup. Colomar i la banda, però, van ser indultats el 2000.

El 1998 van condemnar Ramon Mateu a 18 anys de presó per delictes econòmics vinculats a la gestió de la seva empresa. El procediment es va anar diluint en un embolic de causes i recursos. Mateu va passar per la presó i després per la llibertat provisional en un procés llarg i fragmentat. Finalment, la seva mort el 2014 va tancar el capítol personal en la història.