"Em preocupen les plantes"

L’Agapita somriu fins i tot enmig del cansament. Té 82 anys, un nom que sona a poble i a àvia, i una manera de parlar que converteix qualsevol conversa en un refugi. Està asseguda en el punt d’acollida de Villaviciosa de Odón, on es mantenen principalment veïns evacuats de Cadalso de los Vidrios i alguns de Cenicientos. Ella, no obstant, ha arribat des de Chapinería, on viu des de 1967 amb el seu marit, el Félix.

No van veure les flames massa a prop, explica, però sí el fum, les cendres i la por que el foc pogués avançar. "L’alcaldessa, Lucía Moya, en va ordenar l’evacuació per prevenció", explica. I ells van acabar allà, a Villaviciosa, en aquest lloc provisional on els dies es fan llargs i el cap es queda sempre a casa. "Estic una mica cansada, ja desitjant anar-nos-en a casa", reconeix l’Agapita. No es queixa. Al contrari. Agraeix el tracte, fa broma que allò sembla "un hotel de cinc estrelles" i reparteix paraules boniques en forma de poema. Però quan parla de casa seva la veu se li torna més petita. "Estic preocupada per les meves petites plantes i per les meves flors", diu. Aquest petit jardí que, enmig d’una emergència, resumeix el que una persona deixa enrere quan surt de casa sense saber quan podrà tornar.

L’Agapita va néixer a Navaluenga, a Àvila, tot i que fa gairebé tota la vida que és a Chapinería. Ho explica amb una jerarquia molt seva, entre la nostàlgia i el carinyo. "Navaluenga és el número u. Chapinería, el número dos", diu, i de seguida matisa que estima els dos llocs. Només que un va arribar abans. A Chapinería hi va arribar el 1967. Allà va fer vida amb el Félix, el seu marit, amb qui comparteix una història de feina, camp i resistència. Van ser pastors. "Cabrers", matisa el Félix. Anaven i venien amb els animals seguint els temps de la terra. "Veníem a l’hivern i després a l’estiu ens n’anàvem a Navaluenga, perquè aquell terreny era més fresquet i era el nostre poble", recorda.

La vida va anar canviant. Ja no tenen cabres, ni tampoc cotxe perquè al Félix, amb 90 anys, el volant ja se li resisteix. Però continuen junts, com han estat sempre, afrontant ara una altra mudança inesperada: la d’haver de dormir fora de casa per un incendi que ha alterat la vida de diversos pobles de la serra. "Nosaltres ja estem com la Puerta de Alcalá: mira-la, mira-la", deixa anar Agapita, amb un riure que desarma. Els seus fills i nets n’estan pendents.