El Marroc, la fàbrica d’Europa

El Marroc ha deixat de ser només una economia de baixos costos situada a les portes d’Europa. Avança cap a un model industrial, logístic i turístic més complex, recolzat en grans infraestructures, inversió estrangera i una població jove. El seu PIB per habitant se situa en 3.972 euros, davant els 32.633 d’Espanya, els 4.163 de Tunísia i els 5.335 d’Algèria. La comparació mostra que el dinamisme productiu marroquí encara no s’ha traduït en un nivell de renda equiparable a l’europeu.

L’Informe País d’ICEX, actualitzat el juny del 2026, descriu una economia dominada pels serveis, que van representar el 60,1% del PIB el 2024, mentre que el sector secundari va aportar el 26,5% el 2023. L’agricultura continua sent essencial per a l’ocupació rural, però arrossega una baixa productivitat i una elevada exposició a la sequera. ICEX afegeix que els combustibles fòssils importats cobreixen més del 90% de les necessitats energètiques del país, una vulnerabilitat que conviu amb el ràpid desenvolupament de les energies solar i eòlica.

El professor d’Economia Aplicada de la Universitat de Granada i professor associat d’EAE Business School Miguel Ángel Pérez destaca entre les seves fortaleses les reserves de fosfats, la pesca, el turisme, les remeses i una població relativament jove. El Marroc, afirma, "ja es pot considerar una important plataforma industrial i logística". El seu atractiu ja no descansa només en els salaris baixos i la proximitat geogràfica, sinó també en les seves zones industrials, proveïdors, acords comercials i infraestructures.

L’automoció resumeix aquesta transformació. Segons ICEX, és el primer sector exportador del país: va generar 15.000 milions d’euros el 2024 i va concentrar el 33% de les exportacions marroquines el 2025. El 90% de la producció es dirigeix a l’exterior i Espanya n’absorbeix una cinquena part. El Marroc disposa de capacitat per fabricar 700.000 vehicles a l’any i aspira a arribar a un milió el 2030, mentre desenvolupa bateries i components per al cotxe elèctric.

La integració amb Espanya ja és profunda. Renault articula les seves plantes de Tànger i Casablanca amb Valladolid, Palència i Sevilla, mentre que nombrosos proveïdors espanyols participen en un sistema de subministrament just in time. Pérez considera que Espanya no hauria d’interpretar aquesta industrialització únicament com una amenaça, sinó com una oportunitat per construir cadenes de valor compartides i conservar al territori espanyol les activitats de més contingut tecnològic.

Automoció

Stellantis també actua com a empresa tractora del pol de Kenitra, on l’Atlantic Free Zone reuneix 56 companyies i uns 36.000 llocs de treball. Al voltant seu s’han instal·lat proveïdors internacionals com ara Lear, Yazaki, Sumitomo i TE Connectivity, mentre Safran amplia l’activitat aeronàutica a Casablanca i grups xinesos com Gotion High-Tech, CNGR i BTR desenvolupen la futura indústria de bateries. La presència espanyola s’estén des dels components d’automoció –amb Gestamp, Grup Antolin, Ficosa i CIE Automotive– fins al turisme, la logística i les infraestructures, amb Barceló, RIU, Iberostar, Meliá, Romeu, J. Carrión, Boluda i Acciona. La inversió espanyola estava vinculada a més de 25.000 llocs de treball el 2024.

La logística aporta prop del 5% del PIB marroquí i sosté més de 500.000 llocs de treball directes i indirectes. Tànger Med, considerat per ICEX el primer port de l’Àfrica, disposa de capacitat per a més de nou milions de contenidors i connexions amb més de 180 ports. L’organisme defineix la proximitat amb Espanya com una "extensió natural del mercat logístic europeu".

El Marroc, però, manté un dèficit comercial estructural. El 2025 va importar més de 88.000 milions de dòlars, davant exportacions pròximes a 50.300 milions. Les seves vendes a l’exterior estan encapçalades per l’automoció, el material elèctric i els fertilitzants, mentre que les compres de combustibles, maquinària i equips industrials reflecteixen la seva dependència energètica i tecnològica. Espanya és el seu principal client, amb el 22% de les exportacions marroquines, i un dels seus principals proveïdors. El comerç bilateral va arribar a 22.757 milions d’euros el 2025. El Marroc es va consolidar com el primer mercat africà per a les empreses espanyoles i com el seu novè client mundial. L’estoc d’inversió espanyola pujava a 2.508,5 milions d’euros al tancament del 2024 i sostenia més de 25.000 llocs de treball.

El turisme és una altra gran font d’ingressos i divises. El Marroc va rebre 19,8 milions de visitants el 2025 i aspira a arribar a 26 milions el 2030. L’estudi d’ICEX sobre gestió hotelera calcula que el mercat arribarà a 1.030 milions d’euros el 2029, amb un creixement anual mitjà del 6,72%. El país té més de 4.700 establiments classificats, 270.000 llits i més de 150 marques hoteleres. La demanda, però, es concentra a Marràqueix i Agadir i en determinats períodes de l’any.

El creixement, però, no arriba de la mateixa manera a tota la societat. Pérez assenyala com a febleses la corrupció, la burocràcia, ineficiències administratives i desigualtats socials i territorials. Per a les empreses estrangeres, aquests problemes es poden traduir en retards, discrecionalitat i inseguretat jurídica. El Marroc ja és un competidor industrial però encara ha de demostrar que pot ser una economia emergent socialment equilibrada.