"Que els teus ingressos no se’n vagin només en habitatge"

Hi ha vegades que cal prendre decisions dràstiques, com triar entre la independència d’una llar unipersonal amb totes les despeses que comporta, o compartir domicili per poder-se permetre "algun caprici en lloc de pensar només a arribar a final de mes". Va ser la tessitura a què es va veure abocada fa uns mesos la barcelonina Andrea N., amb 50 anys acabats de fer. "L’important és que els teus ingressos no se’n vagin només en l’habitatge i les despeses bàsiques, sinó que et permetin fer coses que et facin feliç". Va arribar a aquesta conclusió i va passar a residir amb una altra persona, coneguda, en un pis del Maresme, en què paga 500 euros amb despeses incloses. Abans abonava 850 per un micropis a Barcelona, més subministraments, de manera que cada mes era una cursa de resistència. És un dels molts casos de convivència de conveniència.

Com moltes persones, l’Andrea va viure durant anys en parella, fins que es va separar fa una dècada i es va haver de replantejar tota la seva economia domèstica. Primer va residir uns mesos en un pis compartit amb desconeguts, on una petita habitació li proporcionava els seus "únics moments d’intimitat". "Va ser una mala experiència", resumeix. Va tornar un temps a casa de la seva mare, però per fi va obtenir un lloguer en solitari al barri de Sants, tot i que a costa d’una planificació de despeses estricta que li deixava espai per a poques alegries. Ni per poder formar-se en àmbits en què sempre ha estat interessada i als quals espera poder-se dedicar a curt termini.

L’any passat va decidir fer un cop de timó per obtenir pulmó financer. No aconseguia creuar el llindar d’uns ingressos superiors als 1.500 euros, ni en el sector de l’hostaleria ni en d’altres en què ha treballat: "Són els mateixos diners que guanyava fa deu anys, però amb preus molt més alts per l’habitatge". Així que, després de donar-hi voltes, es va traslladar a una altre municipi analitzant bé l’aterratge: "Cal intentar, com a mínim, compartir amb algú amb qui la convivència sigui bona i que es respecti la privacitat de cadascú". A més, ella té horaris diferents dels de la seva mestressa, també separada i amb un contracte d’arrendament de fa anys i els metres quadrats suficients.

Des d’aleshores es pot permetre reprendre cursos, practicar aficions, menjar fora de casa i fer algun viatge. "Això per a mi era imprescindible i fa que valgui la pena llogar una habitació, tot i que espero que sigui una cosa temporal", explica a aquest diari.

Molt diferent és el cas del José L., d’Hondures i resident des de fa més de tres anys en una habitació en un pis de Badalona, amb la seva dona i un fill petit. "Encara no tinc els papers de residència i és impossible aconseguir un lloguer sense un contracte fix", resumeix. En els seus primers mesos a la ciutat va conviure amb alguns compatriotes en una situació semblant en un habitatge de la Verneda, tot i que, quan va arribar la seva família, va buscar un sostre compartit però menys concorregut. Tot i que els seus ingressos en el sector de la construcció li permetrien un lloguer d’uns 800 euros, s’ha de resignar a l’habitació per la qual paguen 575 euros més uns 100 de despeses, cosa que és força més de la meitat del lloguer que abona la persona titular del contracte. "És el que hi ha de moment", assenyala amb l’esperança posada en la regularització que li permeti avançar. La població estrangera és la que viu amb més vulnerabilitat en llars compartides.

Casos singulars

L’univers de situacions diferents, que va des del repartiment equitatiu del lloguer fins a preus disparats, inclou casos singulars, com un bloc del Poble-sec estructurat en diferents habitatges que es lloguen per habitacions des de 350 euros amb despeses incloses, així com estudis d’uns 25 m2 per 450. No hi ha contractes ni estades mínimes, tot i que alguns residents fa anys que conviuen i es van rellevant amb amics i coneguts pel boca-orella. "Hi ha bon ambient i com que els preus estan bé per ser Barcelona, la gent s’hi queda molt temps", relata el Tomás, un cambrer de 56 anys, que també es dedica a la música i ja suma quatre estius a la finca. Entre els companys que poblen l’edifici hi ha moltes professions bohèmies, d’ingressos irregulars, però que fins i tot han pogut negociar pagaments ajornats. El propietari és un particular i una persona gestiona el dia a dia de la comunitat, que rebutja revelar-ne la ubicació exacta.

Segons l’últim informe sobre llars compartides de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, publicat fa uns mesos amb dades fins al 2024, les llars complexes sense vincles entre els seus cohabitants destinen el 45,1% dels seus ingressos al pagament de l’habitatge, davant de la mitjana de les llars a Barcelona (36,2%). Les que tenen vincles familiars se solen concentrar en barris perifèrics, davant de les que no en tenen i opten per les zones més cèntriques.

Els municipis de la regió metropolitana també han normalitzat aquestes noves llars. És el cas del Gerard i la Paula, dos amics de 28 anys que comparteixen un pis a Mollet del Vallès perquè no es poden permetre ni pagar un habitatge ni estar de lloguer pel seu compte. Paguen 479 euros cadascun. "Ara mateix és impossible viure sol".