Adeu a l’últim venedor de les parades ‘hippies’ de Sabadell

Durant més de quatre dècades, qui passejava pel centre de Sabadell tenia moltes possibilitats de creuar-se amb Jordi Elias (Sabadell, 1961). Al darrere d’una parada plena de barrets, mocadors, ronyoneres, bosses de mà i bijuteria, no només venia productes. També conversava amb els veïns, escoltava històries, debatia sobre l’actualitat i veia desfilar, literalment, la vida de la ciutat. La seva ubicació, al costat de la parròquia de Sant Fèlix, el va convertir, a més, en testimoni privilegiat d’alguns dels moments més importants de moltes famílies: des de batejos i casaments fins a enterraments. Generacions senceres han passat per davant de la seva parada, l’últim vestigi de les conegudes com a paradetes hippies, que durant dècades van formar part del paisatge comercial del centre de Sabadell. 

Ara, 43 anys després de començar aquella aventura, abaixa la persiana definitivament per jubilar-se. Ho fa satisfet, tot i que amb la sensació de tancar també un petit capítol de la història de Sabadell. "No ha sigut una decisió improvisada", explica. La jubilació era el desenllaç natural d’una trajectòria que va començar el 1983, però admet que també hi han pesat altres factors. El primer, el físic. Durant més de quatre dècades va muntar i desmuntar cada dia tota l’estructura de la parada perquè la normativa municipal obligava a retirar-la al final de la jornada. "No és el mateix fer-ho amb 21 anys que amb 65", resumeix. A això s’hi afegeix la situació econòmica d’un model de comerç que, reconeix, "fa anys que viu pràcticament al límit de la supervivència".

Una forma de vida

La seva arribada a les paradetes hippies va ser gairebé fruit de l’atzar. Buscava feina quan un amic li va parlar d’aquell petit grup de venedors ambulants que es començava a instal·lar a Sabadell. Una setmana després ja havia construït una taula de dos metres amb rodes –ni tan sols tenia carnet de conduir– i va començar a vendre al carrer. "Va ser totalment accidental", recorda entre somriures. No obstant, aquella casualitat es va acabar convertint en tota una forma de vida.

En aquells primers anys només eren cinc o sis venedors. Compartien una manera diferent d’entendre la feina i el carrer. D’aquí va néixer el sobrenom de paradetes hippies, una etiqueta que, segons explica, "no definia necessàriament tots els venedors, sinó l’ambient que envoltava aquelles parades". "Hi havia gent molt diversa, alguns sí que eren hippies en el sentit més estricte, d’altres no, però tots compartíem una manera força alternativa de viure. També veníem productes exòtics i diferents, i tot això va fer que la gent ens acabés anomenant així", recorda.

Tot i que la parada va passar pel carrer de la Rosa, el passeig de la plaça Major i, finalment, el carrer de Gràcia, tots molt a prop l’un de l’altre, Elias associa cada emplaçament a una etapa de la seva vida. "Més que recordar els llocs, recordo el moment que vivia en cadascun", explica. El carrer de la Rosa li evoca la joventut; el passeig, els anys de creixement i aprenentatge, i el carrer de Gràcia, on ha passat les dues últimes dècades, "la maduresa, quan vius les relacions humanes amb molta més profunditat". Precisament, les persones són el que més ha marcat la seva trajectòria. Assegura que es podria passar una setmana sencera explicant anècdotes. Una de les més impactants, explica, va passar després de l’atemptat d’ETA que va acabar amb la vida de sis policies nacionals a Sabadell el desembre del 1990. Primer va passar per la seva parada un home celebrant els assassinats. Setmanes després, sense saber-ho, va conversar durant uns minuts amb la vídua d’un dels agents morts mentre ella observava alguns articles de la parada.

La proximitat de la parada a l’església de Sant Fèlix va convertir Elias en un testimoni privilegiat de la vida quotidiana de Sabadell, i també va ser confident improvisat de moltes persones. "Quan una mare acaba de tenir un fill, te’l mostra amb una alegria immensa. L’altra cara de la moneda és quan una altra mare t’explica la pèrdua d’un fill. Són les dues cares de la vida", reflexiona.

Subscriu-te per seguir llegint