Música i llàgrimes entre vinyes

"¡Eclipsi total! ¡Ni sol, ni lluna!". En una de les àries més commovedores del repertori de Georg Friedrich Händel, pertanyent a l’oratori Samsó (1743), el jutge israelita a qui els filisteus han arrencat els ulls lamenta haver perdut per sempre la llum del món. El seu és, doncs, un eclipsi metafòric. L’eclipsi solar total que a les 20 hores i 29 minuts van veure i viure les prop de 300 persones reunides a la finca Estol Verd a les Pobles (Aiguamúrcia) després d’escoltar diverses peces de Händel i altres compositors barrocs va ser, en canvi, de veritat. Màgic i extraordinari, però real.

Emmarcat en la programació de la sisena edició del Festival Jordi Savall, l’anomenat Concert per a un eclipsi havia començat, per dir-ho d’alguna manera, dues hores abans, al costat de l’aparcament del monestir de Santes Creus. Allà havien sigut convocats els espectadors per ser conduïts en autocars a un "espai secret" que va resultar ser una esplèndida vinya situada en una planícia des de la qual la contemplació del fenomen prometia grans dosis de satisfacció astronòmica.

Ulleres i cava

Després del preceptiu repartiment d’ulleres protectores (molts les portaven de casa) i la cortesia ritual d’una copa de cava rosat, a les 19.37 hores, quan la lluna ja feia la primera mossegada a l’esfera d’un sol fins aleshores implacable, va sortir a l’escenari el vilafranquí Josep Maria Martí Duran, músic especialitzat en instruments de corda polsada i membre habitual de Le Concert des Nations i Hespèrion XXI, formacions dirigides per Jordi Savall. Amb una versió per a tiorba (instrument barroc de 14 cordes i aspecte imponent) de l ’ària O sleep, why dost thou leave me?, de l ’òpera Sémele, de Händel, va iniciar el concert.

Resulta una mica anacrònica i suggerent la idea d’un recital de música barroca seguit per diversos centenars de persones amb ulleres d’última generació per a l’observació solar directa. La imatge és, en qualsevol cas, potent, com un recordatori que l’exposició a la bellesa comporta sempre un risc. Entre les primeres files, la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i Jordi Savall, que poc després havia de dirigir a la plaça de Sant Bernat del monestir de Santes Creus un concert d’homenatge a l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic.

Mentre la lluna i el sol avançaven en el seu fascinant festeig anaven sonant les peces de Händel, Henry Purcell i Robert de Visée. No estava gaire clar si els aplaudiments del públic anaven dedicats a la delicada interpretació del músic o al sorprenent moviment dels cossos celestes. Probablement a tots dos. L’experiència va anar creixent en intensitat fins que, a les 20.27 hores, Martí Duran va deixar de tocar, es va posar les ulleres de rigor i va mirar cap a l’eclipsi mentre vuit cantants dirigits per Lluís Vilamajor interpretaven a capella un fragment de l’obra Lumen tenebrae, del compositor barceloní Bernat Vivancos, que s’estrenarà demà de manera oficial al festival. Va ser un moment de bellesa còsmica no anunciat en el programa que va arrencar llàgrimes d’emoció a més d’un dels presents (entre ells, el director de la mostra, Martí Sancliment) i que va commoure profundament tothom. "Una experiència incomparable", va apuntar la consellera Hernández. Impossible no donar-li raó.