Caducats per a la vida

A parquem la nostra gent gran com si estiguessin caducats per a la vida. Hi són, però ja no són. O, almenys, ja no són tant. Menys que abans, menys que nosaltres. I a poc a poc, les seves opinions importen menys, les seves necessitats semblen menys urgents, les seves il·lusions es fan més petites i les nostres ganes de compartir amb ells, també. Com si atendre’ls, dedicar-los temps, acompanyar-los, escoltar-los o simplement estar al seu costat pogués frenar la nostra carrera apoteòsica cap al mateix lloc on ara estan ells: la vellesa. La nostra gent gran no ha deixat de ser persones perquè hagin envellit. Continuen tenint calor, fred, por, angoixa i també soledat.

La pregunta és senzilla: ¿Quantes de les últimes 52 nits tòrrides que s’han registrat aquest any a Barcelona heu suportat sense aire condicionat? Jo, cap. Llavors, ¿per què ens sembla assumible que persones d’edat avançada, moltes amb una salut debilitada, passin aquelles mateixes nits en una residència sense aire condicionat a les seves habitacions? Potser perquè ells no es queixen. I a nosaltres ja ens està bé que no ho facin. No estem parlant d’un luxe. Ja no. Estem parlant de dignitat. Les conseqüències del canvi climàtic no eren ni impredictibles ni encoratjadores. Però les residències es regeixen per un decret del 2015, obsolet com a mínim i especialment inhumà quan parlem de centres anteriors al 1987. Per resumir: en el millor dels casos, n’hi ha prou que hi hagi algun aparell d’aire condicionat en una zona comuna per complir la normativa. Tot i que les habitacions dels residents siguin un infern en flames. Així, mentre nosaltres disfrutem d’uns dies de descans, fugint de la canícula o buscant la manera de fer-la més suportable, i ni imaginem allotjar-nos en un hotel sense aire condicionat, ells veuen passar les hores –els vingui de gust o no– al menjador o a qualsevol altra sala de la residència que sí que tingui aire.

Comparteixo que l’Administració ha de fer totes les modificacions necessàries per adaptar-nos a una nova realitat climàtica que no pot deixar enrere els més grans. També que ha de reforçar les inspeccions, que siguin estrictes i habituals. Però no puc deixar de pensar que molts d’aquests ancians són els nostres ancians. Els nostres pares. Els nostres avis. Els nostres tiets. I això és, potser, la part més incòmoda de tot. Mentre nosaltres fugim de la calor, ells esperen que passi. Com si envellir signifiqués, també, acostumar-nos a necessitar menys. Com si ja no importés tant que tinguin calor. Però sí que importa. I algun dia, si tenim sort, nosaltres serem ells. Per això, no se m’acut un refugi climàtic més efectiu que un gelat compartit amb ells. Una cadira a la fresca mentre ens expliquen les seves coses. Un petó dels seus nets. Hi ha una escalfor que sí que necessiten i els refresca: la nostra. Ser-hi, però també ser. Importar. Tant com nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint