«El cor i els sentiments no tenen fronteres»

Què se sent: alemanya o catalana?

Ara passa molt amb el jovent amb pares de dues nacionalitats: són els Third Culture Kids (infants de la tercera cultura o TCKs, de les sigles en anglès). Tenen un pare d’un país, la mare d’un altre i neixen en un tercer lloc. El cor i els sentiments no tenen fronteres. A mi m’ajusta el ser europea, però tinc moltes cultures assimilades. Em sento catalana i sé que soc d’aquí sense negar els altres llocs.

És política d’ofici?

No ho soc perquè no tinc un càrrec electe; soc una professional de les relacions internacionals.

Acaba ara els seus deu anys com a delegada del Govern a Alemanya; per tant, torna a casa?

La meva pàtria espiritual és al Berguedà. Ara em permetré uns mesos de reflexió i després t’ho responc. Abans voldria fer una exposició de la meva obra (pintures en acrílic) en algun lloc de Catalunya. Pintar m’ha permès fer suportables moments molt difícils.

Quin balanç fa d’aquests deu anys?

Hi ha coses que no recordo! He descobert l’excel·lència catalana amb una mirada de fora. Catalunya aposta per les idees, a nivell acadèmic, de transició ecològica o amb el projecte AINA per fer intel·ligència artificial en català. No tenim por de les noves tendències, cosa que passa molt a Alemanya. Temen les novetats.

(Des de la terrassa de l’hotel de Barcelona on fem l’entrevista veiem la basílica de Gaudí). Veig que ha treballat sobretot el vessant empresarial…

I el creatiu! I la cultural! Però el context empresarial és molt important. Hi ha més de mil empreses alemanyes amb filial a Catalunya. És molt excepcional a nivell mundial. El vincle és molt fort: més de tres-centes empreses catalanes tenen filial a Alemanya. La feina del delegat és fer un soft power català, crear una imatge positiva del país.

Quina receptivitat ha trobat a les diferents escales polítiques?

El govern federal (que no central) no és el nostre interlocutor. Ho són els governs dels estats federats. En destaco el de Baden-Württemberg com a gran aliat català. Al 2016, en començar, quan parlava de Catalunya alguns em deien: «Catània?». No era coneguda; la coneguda és i era Barcelona. Vull pensar que això ja no passa ara. El concepte Catalunya és el d’un lloc on passen coses. I no és només mèrit meu i de l’equip!

Certs partits us consideren unes guinguetes… els «xiringuitos» polítics, vaja…

És del tot injust. Filem molt prim amb els diners públics. Conec tots els delegats (n’hi ha vint-i-un arreu del món) i poso la mà al foc per tots. Veig que és molt fàcil parlar malament d’una acció exterior, però és molt difícil fer-ho bé. Totes les autonomies d’Espanya tenen dret a tenir-ne i a buscar aliats. Els bascos en tenen. La meva acusació és: per què no ho fan ells?

Li va tocar viure a Berlín moments polítics d’alt voltatge… La detenció de Puigdemont a la frontera amb Dinamarca, oi?

Jo era a urgències a l’hospital amb el meu fill. Cessada i reflexionant sobre què fer amb la meva vida. Quan va sortir l’alerta al mòbil… Ara pla! No vaig fer cap acció concreta més enllà d’ajudar la comunitat catalana d’Hamburg, la més propera a l’estat de Schleswig-Holstein. Es van activar per ajudar-lo a no sentir-se sol i els vaig aconsellar i orientar.

El Berlín de la seva adolescència i el que va trobar el 2016 n’eren dos de diferents?

Vivia a Berlín Oest i en vaig marxar el 1994. La ‘normalitat’ fins al 1989 (any de la caiguda del mur) era molt forta. A la gent que volia creuar la disparaven! Els pares ens ho deien, això. La ciutat té llacs i teníem una barqueta de vela, i al bell mig d’un d’aquests llacs hi havia unes boies. Eren la frontera: delimitaven Berlín Oest de la RDA. De fet, érem una illa urbana molt subvencionada.

I el d’ara?

Han passat moltes coses; Barcelona tampoc no és la mateixa. El Berlín actual s’ha doblat i ara és la capital. Abans érem un protectorat militar. Jo he descobert una part de la ciutat desconeguda. Si parles amb un berlinès sempre et dirà: «Abans era millor». Amb el mur, amb la República de Weimar, abans, abans… sempre hi ha una època millor per a ells. És una ciutat ultramoderna on he observat molt talent musical català, per exemple. Joves que fan una estada a Berlín i després fan carrera internacional, com els del Quartet Gerhard o els Kebyart Ensemble. Demostra que la modernitat i l’obertura intel·lectual hi és.

Alemanya, el motor d’Europa, està en crisi?

No puc negar que el creixement no és el que era, però el discurs públic és més catastrofista que la realitat.

L’extrema dreta alemanya renega de les autonomies com Vox?

No poden. Forma part de l’orgull de cada persona per ser el que és… la visió és molt diferent. L’Alemanya federal és un constructe. Un polític alemany va dir una vegada que els estats federats es permetien el luxe de tenir un govern federal.

Com gestionen el nazisme i el feixisme en les seves converses quotidianes… Com aquí?

A la majoria els crea tristor perquè sabem què va suposar el nazisme. Tenen dos sentiments: la vergonya que passés i que és il·legal fer-ne apologia. També hi ha una subcultura, em sap greu dir-ho, com una mena de lifestyle d’extrema dreta amb els seus codis, sempre entre línies, i no és punible. Un sector de la societat n’està orgullós.

Subscriu-te per seguir llegint