Fins a un 20% de la població té misofonia: quan mastegar, respirar o sentir unes trepitjades es torna insuportable

Les passes del veí de dalt, els badalls del company de feina i la xerrada telefònica d’un viatger al tren són sons quotidians que passen desapercebuts per a la immensa majoria de la població. Hi ha persones, no obstant, que no els toleren. Senten una ira i un rebuig tan visceral que pot condicionar-los la vida. No són maniàtics ni exagerats. El que els passa té nom, misofonia, un problema psicològic que pateix entre el 15% i el 20% de la població, segons les estimacions internacionals. «Aquests pacients viuen pensant que són maniàtics i que la culpa de ser així és seva. Ara, per fi, hi ha més informació i constitueix un motiu de consulta cada vegada més freqüent», afirma la psicòloga sanitària especialitzada en sensibilitat auditiva, Celia Incio.

La misofonia pot aparèixer en qualsevol moment de la vida, però els primers símptomes solen començar durant la infància o l’adolescència

Els casos més greus, que es donen entre el 5% i el 7% de la població, comporten «sofriment i deteriorament de la vida social, acadèmica o laboral», segons un estudi científic del 2022 publicat a ‘Frontiers in Neuroscience’ i en el qual van participar 15 especialistes de diferents països. La investigació va concloure que la reacció dels pacients no depèn necessàriament del volum del so, sinó del significat que té per a la persona. Els investigadors també van assenyalar que els desencadenants són, amb freqüència, sons humans repetitius com mastegar, respirar o xarrupar. La percepció auditiva pot provocar en els pacients respostes emocionals intenses, com ira o ansietat, i reaccions fisiològiques i conductuals agudes.

Què és la misofonia

La misofonia, que sol confondre’s amb fòbia, ansietat o trastorn obsessivocompulsiu (TOC), és un terme relativament nou. «Es va encunyar el 2001 i les primeres investigacions clíniques sòlides van arribar el 2013», explica la psicòloga i psicoterapeuta Incio. Al no estar recollida encara al manual diagnòstic de referència per a la salut mental (DSM-5), la misofonia és una condició neurofisiològica que no pot batejar-se oficialment com un trastorn psicològic, tot i que molts especialistes així ho considerin. «Els estudis neurocientífics i les clíniques especialitzades, com la que hi ha a Amsterdam, han contribuït a establir criteris diagnòstics que permeten identificar-la en pacients amb bastanta fiabilitat», explica l’especialista, que acaba de publicar el llibre ‘Maldito ruido. Misofonía, cómo vivir cuando algunos sonidos se vuelven insoportables’ (Alfaguara).

Al no estar recollida encara al manual diagnòstic de referència per a la salut mental (DSM-5), la misofonia no pot batejar-se oficialment com un trastorn psicològic, tot i que molts especialistes així ho considerin

Igual com el trastorn per ansietat, l’extrema intolerància a sons quotidians provoca una reacció física i una desregulació emocional molt desagradable per al pacient. El ritme cardíac s’accelera i l’ atenció queda segrestada. «A més, els pacients senten ira i fàstic i es posen molt nerviosos. Estan convençuts que la persona que està fent aquests sorolls està envaint el seu espai, se senten indefensos davant el que consideren una injustícia», explica Incio.

Davant el desconeixement sobre com afrontar la situació, els pacients ‘fugen’: se’n van de casa seva o baixen de l’autobús, utilitzen auriculars de cancel·lació de soroll, es tapen les orelles amb taps o escolten música a tot volum.

«El primer que diem als pacients és que el soroll no desapareixerà. L’objectiu de la teràpia és ajudar que el seu cervell deixi d’interpretar aquest so com una amenaça»

Celia Incio

— Psicòloga especialitzada en misofonia

Com es tracta

Com en qualsevol problema psicològic, fugir no és cap solució. Davant l’absència de fàrmacs concrets, la psicoteràpia especialitzada és una de les úniques vies possibles per tractar i afrontar la misofonia. «El primer que diem als pacients és que la gent continua fent sons molestos i ells continuaran escoltant-los. El soroll no desapareixerà. L’objectiu de la teràpia és ajudar que el seu cervell deixi d’interpretar aquest so com una amenaça», remarca Incio.

L’estudi internacional assegura que els símptomes solen començar durant la infància o l’adolescència. Incio corrobora que molts pacients recorden les seves primeres reaccions misofòniques entre els 8 i els 12 anys. «La infància i l’adolescència són etapes crítiques per a la maduració del sistema nerviós, són moments clau en què es configuren els circuits que marcaran el seu funcionament posterior», afegeix.

El paper de la família i l’escola

L’especialista aclareix que si durant aquestes etapes vitals passen experiències d’un alt nivell d’estrès, tensió emocional o inseguretat, el cervell pot començar a associar determinats sons amb una amenaça. A aquesta edat, els nens i les nenes no solen tenir gaire capacitat d’expressar i entendre el que senten. «La família i l’escola rares vegades estan preparades per reconèixer, validar o acompanyar una condició tan específica», afirma. «Tot i que la misofonia pot aparèixer en qualsevol moment de la vida, el seu inici aviat ens dona una pista significativa sobre la seva naturalesa neuropsicològica i sobre la importància de detectar-la al més aviat possible», conclou la divulgadora.

La pregunta que es fan molts pacients és: ¿Per què em passa això a mi? La resposta és complexa. Per començar, les persones que pateixen misofonia tenen determinades zones del cervell, com l’amígdala, hiperactivada, explica la divulgadora. A més d’una possible predisposició biològica, aquest trastorn és més freqüent en persones amb un elevat nivell d’exigència. Solen tenir trets obsessius, són bastant rígids i mostren poca tolerància a la incertesa.